Allò que Pedro Salinas més valorava en la poesia era, per aquest ordre, l’autenticitat, la bellesa i la tècnica.Aplicant aquest criteri, no hi ha dubte que Jean Serra és un poeta molt bo,comdemostra unaobra ja forçaextensa.Hom podrà analitzar-ne la sintaxi, la mètrica, les imatges, el grau d’abstracció, els símbols, les idees, el context...; cert. Però totes aquestes capacitats són unamena de centre d’operacions al servei de la creació i especialment de l’expressió
sincera del sentiment i del coneixement de la natura humana.
Parlar de l’actualitat de Jean Serra, el poeta d’Eivissa, és saludar un nou llibre de la seva ja extensa obra, un nou poemari, que ve a desmentir l’anunci, que ell
mateix havia fet, que deixava d’escriure poemes. De fet, la seva activitat d’escriptor no cessa (llibres en prosa...) i, per sort, aquestes vacances poètiques no han durat gaire, perquè de la màd’El Gall editor ens ofereix Llunadefoc.
L’obra completa de Jean Serra, en la qual no deixa de treballar tot rellegint i refent els seus poemes, se situa dins els marges de la seva època i dins un espai delicatcom el seu, fet de devocions a la infantesa (“Aromes d’infància”), a l’amistat (llegiu SalutacióaBartomeuRibes), als seus amors (“No tenc més amor que aquest que el meu silenci expressa”), a les absències(“És possibleque l’ànsia i el
desig / durinsempreenuncor enamorat?”),a la consciència social(“El front de combat és aquí devora. / Elsmateixosqueavui basteixenmurs, / tenen franquícies repartint misèria”), al paisatge (“Teníem la força de la mar,/ els ulls de les estrelles,/ la complicitat de la lluna, / l’escalfor generosa del sol”), a la recerca fervent de la bellesa (vegeu els hakús, per exemple) i a tantes altres coses que guarda la seva memòria i que coronen una feina d’escriptor excel·lent, fetaambcura i discreció.
Jean Serra prega que “ens sigui donat l’enteniment per penetrar / en les coses d’aquestmóni treure’n l’entrellat...”, per açò creu profundament en la poesia, a desgrat de l’hostilitat que suscita en alguns ambients. És allò que de vegades
hemsentit a dir: “i què vols d’aquests il·luminats que no fan més que escriure bajanades!”. Cert: en no disposar la poesia de l’autoritat d’un discurs, és bo de
fermenysprear-la i proclamar-ne la inutilitat.
Dins el nostremónmalaurat i ferit, cada diamés “balearitzat”, hi ha vegades veus per no defallir en l’esperança. Són rares, solitàries, sí; però precioses.No desesperem, sempre hi podremtrobar la llum i la frescor que sovint ens manquen. Jean Serra és un d’aquests artistes benefactors. El poeta ens retorna elmóncontat
des de la seva evidència misteriosa. Ni ens en proposa fugir ni enfangar-nos de nostàlgia.Ni promet cap paradís. És la presència de les coses allò que li interessa, la proximitat de la mirada que recerca. En aquest sentit, el poema no
és una activitat didàctica per explicar-nos el món i els seus fenòmens, sinó un espai per a la troballa en el bosc del silenci (“Venien buides les ones del mar/i el silenci es feia el callat”). Estamtan avesats a emprar el llenguatge per comptar i calcular, i per captar la immediatesa, que anamempobrint la nostra percepció.
El repte del poema consisteix a recuperar aquella mirada essencial i primitiva, la de l’infant que contempla un arbre sense saber-ne encara el nom, però que
té tota la llibertat de trobar imatges imprevisibles, potser salvatges.
Coml’al·lotell que tenia per joguina els núvols que solcaven el cel suggerint-li totamenad’éssers fantàstics.
Benvinguda, idò, aquesta Lluna de foc, de Jean Serra. Els seus versos vessen sobre el lector comun adagio. “Són les paraules, / les ben amades.../...quanes fa fosc/i ensentra el dubte”.
Publicat al Diari de Balears el 28 de novembre per Joan López Casasnovas.
divendres, 3 de desembre del 2010
Critica literària de "Desirée", publicada a la Revista Benzina per Ricard Biel
No hi havia res de patètic en el Frankenstein de Mary Shelley, aquell monstre que es rebel·lava contra el seu creador per haver-se atorgat el paper diví. Podíem sentir, això sí, compassió pel monstre i el destí a què se’l condemnava. En canvi,
no podem dir el mateix de Lluís Pascal, el personatge narrador autocondemnat de Desirée, aquesta novel·la que suposa la segona part d’una interessant trilogia sobre personatges pusil·lànimes.
A Desirée, la prosa llisca amb efectivitat, ara en la reflexió existencial, ara en l’acció que fa que el lector no perdi en cap moment de vista la història. L’ambició de la novel·la queda reflectida des de la primera pàgina, i si és d’agrair és perquè, a diferència del narrador Pascal, Miquel Cerdà reïx a evitar en tot moment el seriós perill de caure en el patetisme del fracàs per excés de pretensions. A Desirée, en tot moment tenim la impressió que ens trobem davant una obra de primer nivell, si bé és una llàstima que la correcció pel que fa alguns aspectes
semàntics i gramaticals no sigui acurada com es mereix. Si ens sap greu en comprovar-ho, és precisament perquè suposen màcules excepcionals dins del pulcre llenç narratiu global. Però que el lector no es faci enrere a l’hora d’abordar aquesta lectura.
Les errades són escasses i minses en comparació amb la mitjana de novel·les publicades actualment. Lluís Pascal, intel·lectual sensible, estudiós de Trakl mentre escolta Bach, es troba atrapat per la lucidesa que el converteix en un pobre diable. L’obsessió per atrapar la vida i convertir,doncs, l’intangible i fonedís en tangible i etern, el porta a malbaratar-la i a convertir-lo en un patètic i irritant dictador de la seva Desirée, a qui malda per manipular com a una titella. Per això el seu amor per ella pot entendre’s com una ironia, tractant-se Pascal d’algú incapaç d’enamorar-se, encaparrat com està en la reflexió existencial. Contràriament al que suposa l’autèntic amor, el protagonista utilitza la dona per a fins intel·lectuals onanistes, que aquí significa neuròtics. La novel·la oscil·la brillantment entre un fals onirisme potenciat a voltes per una encertada prosa poètica, i la realitat més prosaica.
I és aquest contrast de reeixits mons creats –no és aquest l’objectiu que persegueix tot escriptor en abordar la ficció?–,juntament amb la barreja contradictòria d’impressions que provoca el narrador, allò que fascina el lector i fa que no pugui abandonar la novel·la en cap moment. El fracàs de voler comprendre
el sentit de l’existència i alhora gaudir-la; l’intent tossut de substituir Déu; la utilització de l’altre, motllurant-lo egoistament a les pròpies necessitats per emmirallar-s’hi i sadollar els dubtes més profunds, i la paradoxal possibilitat
d’esdevenir un cretí a través de l’agut intel·lecte, són alguns dels aspectes més interessants d’aquesta suggestiva i recomanable novel·la.
no podem dir el mateix de Lluís Pascal, el personatge narrador autocondemnat de Desirée, aquesta novel·la que suposa la segona part d’una interessant trilogia sobre personatges pusil·lànimes.
A Desirée, la prosa llisca amb efectivitat, ara en la reflexió existencial, ara en l’acció que fa que el lector no perdi en cap moment de vista la història. L’ambició de la novel·la queda reflectida des de la primera pàgina, i si és d’agrair és perquè, a diferència del narrador Pascal, Miquel Cerdà reïx a evitar en tot moment el seriós perill de caure en el patetisme del fracàs per excés de pretensions. A Desirée, en tot moment tenim la impressió que ens trobem davant una obra de primer nivell, si bé és una llàstima que la correcció pel que fa alguns aspectes
semàntics i gramaticals no sigui acurada com es mereix. Si ens sap greu en comprovar-ho, és precisament perquè suposen màcules excepcionals dins del pulcre llenç narratiu global. Però que el lector no es faci enrere a l’hora d’abordar aquesta lectura.
Les errades són escasses i minses en comparació amb la mitjana de novel·les publicades actualment. Lluís Pascal, intel·lectual sensible, estudiós de Trakl mentre escolta Bach, es troba atrapat per la lucidesa que el converteix en un pobre diable. L’obsessió per atrapar la vida i convertir,doncs, l’intangible i fonedís en tangible i etern, el porta a malbaratar-la i a convertir-lo en un patètic i irritant dictador de la seva Desirée, a qui malda per manipular com a una titella. Per això el seu amor per ella pot entendre’s com una ironia, tractant-se Pascal d’algú incapaç d’enamorar-se, encaparrat com està en la reflexió existencial. Contràriament al que suposa l’autèntic amor, el protagonista utilitza la dona per a fins intel·lectuals onanistes, que aquí significa neuròtics. La novel·la oscil·la brillantment entre un fals onirisme potenciat a voltes per una encertada prosa poètica, i la realitat més prosaica.
I és aquest contrast de reeixits mons creats –no és aquest l’objectiu que persegueix tot escriptor en abordar la ficció?–,juntament amb la barreja contradictòria d’impressions que provoca el narrador, allò que fascina el lector i fa que no pugui abandonar la novel·la en cap moment. El fracàs de voler comprendre
el sentit de l’existència i alhora gaudir-la; l’intent tossut de substituir Déu; la utilització de l’altre, motllurant-lo egoistament a les pròpies necessitats per emmirallar-s’hi i sadollar els dubtes més profunds, i la paradoxal possibilitat
d’esdevenir un cretí a través de l’agut intel·lecte, són alguns dels aspectes més interessants d’aquesta suggestiva i recomanable novel·la.
dilluns, 19 de juliol del 2010
Valriu y Vibot siguen la pista a Sant Vicenç Ferrer, un «héroe» del siglo XV
Sant Vicenç Ferrer (Valencia, 1350- Francia, 1419) fue el protagonista de uno de los acontecimientos sociales y religiosos más importantes del siglo XV en Mallorca. Su «fama extraordinaria y sus sermones generaron absoluta pasión religiosa», y, en la Isla, donde fue invitado a venir en 1413, fue recibido como «un héroe».
El fervor y el seguimiento social que generó su gira de seis meses se recuerda hoy en centenares de leyendas y se conserva, aunque no en el mejor de los estados, en un extenso patrimonio iconográfico, literario y escultórico. «No hay ninguna iglesia o pueblo de Mallorca que no tenga un recuerdo legendario o devocional dedicado a él. La Isla se volcó con su visita y todos los municipios recuerdan de alguna forma su estancia. En Palma, una de las piezas más importantes es una trona gótica que hay en la iglesia de Santa Eulàl·lia», explica el historiador Tomàs Vibot, quien firma, junto a Catarina Valriu, la publicación Sant Vicenç Ferrer a Mallorca: història, llegenda i devoció (El Gall Editor/IEB).
«El desaparecido Convent de Sant Domingo de Palma, donde se alojó, es parte de lo que se ha perdido. Además, han desaparecido muchas de las capelletes de calle dedicadas a su figura», dice Vibot. La publicación describe, a modo de rutas, cómo fue el itinerario de Sant Vicenç Ferrer por la Isla en su misión de «reforzar al Estado y a la Iglesia» en un momento social difícil, en el que los ciudadanos estaban duramente afectados por la peste, el hambre y las sequías. Además, localiza las zonas por las que pasó, cómo llegar a ellas, lo que sucedió allí y si se trata de un hecho histórico documentado, un milagro o una leyenda.
«En algunos pueblos hay documentación de cómo preparaba sus apariciones. En Lluc desviaron la acequia de la plaza para que cupiera más gente», detalla el historiador. También hay leyendas que recuerdan sus milagros, acontecimientos que lograron que su fama «fuera tan potente que se le considerara un santo en vida», como curar enfermedades o hacer llover.
Tronas, capillas, cuadros, frescos, reliquiarios, tallas, retablos o construcciones hechas en su honor son la memoria de aquella estancia, que finalizó en febrero de 1414 con éxito. «Aunque no puede decirse que sea una consecuencia directa, Mallorca se volcó y, después de esto, hubo una conversión masiva a la fe católica», asegura Vibot, quien ha utilizado para esta publicación un estudio anterior publicado por Llorenç Pérez y recorrido muchos municipios en busca de la huella del santo.
El libro incluye también una extensa bibliografía, así como textos narrativos, poéticos y religiosos dedicados a Vicenç Ferrer.
Publicat per A. Lago a Ultima Hora, el dilluns 19 de juliol de 2010
El fervor y el seguimiento social que generó su gira de seis meses se recuerda hoy en centenares de leyendas y se conserva, aunque no en el mejor de los estados, en un extenso patrimonio iconográfico, literario y escultórico. «No hay ninguna iglesia o pueblo de Mallorca que no tenga un recuerdo legendario o devocional dedicado a él. La Isla se volcó con su visita y todos los municipios recuerdan de alguna forma su estancia. En Palma, una de las piezas más importantes es una trona gótica que hay en la iglesia de Santa Eulàl·lia», explica el historiador Tomàs Vibot, quien firma, junto a Catarina Valriu, la publicación Sant Vicenç Ferrer a Mallorca: història, llegenda i devoció (El Gall Editor/IEB).
«El desaparecido Convent de Sant Domingo de Palma, donde se alojó, es parte de lo que se ha perdido. Además, han desaparecido muchas de las capelletes de calle dedicadas a su figura», dice Vibot. La publicación describe, a modo de rutas, cómo fue el itinerario de Sant Vicenç Ferrer por la Isla en su misión de «reforzar al Estado y a la Iglesia» en un momento social difícil, en el que los ciudadanos estaban duramente afectados por la peste, el hambre y las sequías. Además, localiza las zonas por las que pasó, cómo llegar a ellas, lo que sucedió allí y si se trata de un hecho histórico documentado, un milagro o una leyenda.
«En algunos pueblos hay documentación de cómo preparaba sus apariciones. En Lluc desviaron la acequia de la plaza para que cupiera más gente», detalla el historiador. También hay leyendas que recuerdan sus milagros, acontecimientos que lograron que su fama «fuera tan potente que se le considerara un santo en vida», como curar enfermedades o hacer llover.
Tronas, capillas, cuadros, frescos, reliquiarios, tallas, retablos o construcciones hechas en su honor son la memoria de aquella estancia, que finalizó en febrero de 1414 con éxito. «Aunque no puede decirse que sea una consecuencia directa, Mallorca se volcó y, después de esto, hubo una conversión masiva a la fe católica», asegura Vibot, quien ha utilizado para esta publicación un estudio anterior publicado por Llorenç Pérez y recorrido muchos municipios en busca de la huella del santo.
El libro incluye también una extensa bibliografía, así como textos narrativos, poéticos y religiosos dedicados a Vicenç Ferrer.
Publicat per A. Lago a Ultima Hora, el dilluns 19 de juliol de 2010
Sant Vicenç Ferrer, de l’orador a la llegenda
Sant Vicenç Ferrer a Mallorca: història, llegenda i devoció recull les localitzacions i la mística que envolta al predicador valencià a Mallorca
L'arribada a Mallorca de Sant Vicenç Ferrer l'any 1413 causà un impacte llegendari. Fou un predicador dominic de gran renom que marcà una època i convulsà la societat mallorquina. Per descobrir una mica més d'aquest personatge, la imatge del qual es pot trobar a molts indrets de carrers i esglésies de l'Illa, Caterina Valriu i Tomàs Vibot publiquen Sant Vicenç Ferrer a Mallorca: història llegenda i devoció, una obra en la qual podem seguir-ne el rastre.
Nascut a València el 1350, Vicenç Ferrer arribà a Mallorca per predicar-hi, la seva gran vocació. "Es tractà d'una persona curiosa", afirmà Valriu, qui recordà que al llarg de la seva vida "sempre havia gaudit d'un bon nivell de vida fins que de cop i volta decidí amb seixanta anys anar-se'n a predicar". Els motius tan sols poden entendre's des de la ideologia de l'època: "Sant Vicenç Ferrer era un home de fe cega, capaç de sacrificar les comoditats". El dominicà renuncià a l'oferta del papa d'Avinyó, Benet XIII, per ocupar alguns bisbats indignat per les convulsions polítiques.
El predicador arribà a Mallorca precedit d'una gran fama. "Sant Vicenç Ferrer havia estat una persona políticament molt important i contundent", comentà Valriu. Per altra banda, Tomàs Vibot remarca l'impacte del religiós dins la societat, ja que és un factor "molt interessant que un home d'origen valencià arribi a Mallorca i creï un revulsiu social". "La gent el seguia en processons per allà on anava", comentà l'historiador.
Gran acceptació
El fervor de la gent a l'hora de veure el dominic provocà més d'una anècdota, com "la necessitat de tomar una paret del convent de Sant Domingo a causa de les aglomeracions provocades per la gent que volia escoltar Sant Vicenç Ferrer", comentà Vibot. Valriu apuntà el secret del seu èxit com a predicador: "Era una persona que feia uns discursos molt histriònics. Era molt pràctic per tal que la gent l'entengués". En efectes pràctics és que el dominic "cridava molt i feia ús de les onomatopeies, perfectament podia estar tres hores predicant". "Els seus discursos exaltaven la gent gràcies al to apocalíptic i amenaçador amb descripcions de l'infern i es guanyà el sobrenom de l'Àngel de l'Apocalipsi", afegeix la professora de la UIB. Vibot matisa també que el sant es feia envoltar d'escrivans en el seu itinerari "que en transcrivien els discursos i després els venien a la gent". De tot se n'havia de fer negoci.
El Gall Editor és l'encarregat de publicar Sant Vicenç Ferrer a Mallorca: història, llegenda i devoció, un llibre que recull el testimoni d'El rei Jaume I: un heroi històric, un heroi de llegenda, que Valriu i Vibot publicaren l'any 2005. "Iniciàrem uns treballs sobre personatges llegendaris i per continuar la sèrie ens decantarem per Sant Vicenç Ferrer", comentà Valriu. "No sé si s'ha arribat a fer justícia amb el predicador des del punt de vista llegendari", assegurà Vibot, qui recordà que Vicenç Ferrer és la segona personalitat amb més presència al recull de rondalles d'Antoni M. Alcover.
El llibre proposa cinc itineraris en el culte de Sant Vicenç Ferrer, uns camins "que perfectament podrien haver estat els seus", comentà Vibot, qui recordà que a través de les pàgines es recullen fotografies de moltes imatges del sant a diferents poblacions i també a parròquies rurals. Precisament, existeixen diverses llegendes sobre aquest personatge en els pobles de Mallorca. "Una d'elles el situa a la taverna de Valldemossa, on Sant Vicenç Ferrer va demanar a l'home del local que li servís vi en un plec del seu hàbit. En fer-ho, el vi quedà a la seva roba i l'aigua es filtrà al terra, la qual cosa demostrà que el taverner venia vi aigualit", comentà Vibot qui assegurà que "aquest tipus de llegendes també es poden trobar a altres indrets de la geografia catalana.
També recordà la llegenda d'una algaidina que volia escoltar el pregó de Sant Vicenç Ferrer, però el dominic l'envià a casa per cuidar de la seva família. "En el camí de tornada, per un miracle, la dona va poder escoltar el discurs com si el sant estigués devora ella", comentà l'historiador. Conèixer, però, el perfil del personatge històric no és una gran dificultar per als autors de llibre, qui el descriuen com "un home molt intel·ligent, molt culte i format, amb amplis coneixements sobre teologia i un bon estratega". Valriu també en destacà "que fou un home planer, que no va tenir cap tipus de problema per atendre els més pobres". Foren moments de fe triomfant, de radicalitat religiosa.
Publicat per Gabriel Amengual al Diari de Balears. Dilluns 19 mde juliol de 2010
L'arribada a Mallorca de Sant Vicenç Ferrer l'any 1413 causà un impacte llegendari. Fou un predicador dominic de gran renom que marcà una època i convulsà la societat mallorquina. Per descobrir una mica més d'aquest personatge, la imatge del qual es pot trobar a molts indrets de carrers i esglésies de l'Illa, Caterina Valriu i Tomàs Vibot publiquen Sant Vicenç Ferrer a Mallorca: història llegenda i devoció, una obra en la qual podem seguir-ne el rastre.
Nascut a València el 1350, Vicenç Ferrer arribà a Mallorca per predicar-hi, la seva gran vocació. "Es tractà d'una persona curiosa", afirmà Valriu, qui recordà que al llarg de la seva vida "sempre havia gaudit d'un bon nivell de vida fins que de cop i volta decidí amb seixanta anys anar-se'n a predicar". Els motius tan sols poden entendre's des de la ideologia de l'època: "Sant Vicenç Ferrer era un home de fe cega, capaç de sacrificar les comoditats". El dominicà renuncià a l'oferta del papa d'Avinyó, Benet XIII, per ocupar alguns bisbats indignat per les convulsions polítiques.
El predicador arribà a Mallorca precedit d'una gran fama. "Sant Vicenç Ferrer havia estat una persona políticament molt important i contundent", comentà Valriu. Per altra banda, Tomàs Vibot remarca l'impacte del religiós dins la societat, ja que és un factor "molt interessant que un home d'origen valencià arribi a Mallorca i creï un revulsiu social". "La gent el seguia en processons per allà on anava", comentà l'historiador.
Gran acceptació
El fervor de la gent a l'hora de veure el dominic provocà més d'una anècdota, com "la necessitat de tomar una paret del convent de Sant Domingo a causa de les aglomeracions provocades per la gent que volia escoltar Sant Vicenç Ferrer", comentà Vibot. Valriu apuntà el secret del seu èxit com a predicador: "Era una persona que feia uns discursos molt histriònics. Era molt pràctic per tal que la gent l'entengués". En efectes pràctics és que el dominic "cridava molt i feia ús de les onomatopeies, perfectament podia estar tres hores predicant". "Els seus discursos exaltaven la gent gràcies al to apocalíptic i amenaçador amb descripcions de l'infern i es guanyà el sobrenom de l'Àngel de l'Apocalipsi", afegeix la professora de la UIB. Vibot matisa també que el sant es feia envoltar d'escrivans en el seu itinerari "que en transcrivien els discursos i després els venien a la gent". De tot se n'havia de fer negoci.
El Gall Editor és l'encarregat de publicar Sant Vicenç Ferrer a Mallorca: història, llegenda i devoció, un llibre que recull el testimoni d'El rei Jaume I: un heroi històric, un heroi de llegenda, que Valriu i Vibot publicaren l'any 2005. "Iniciàrem uns treballs sobre personatges llegendaris i per continuar la sèrie ens decantarem per Sant Vicenç Ferrer", comentà Valriu. "No sé si s'ha arribat a fer justícia amb el predicador des del punt de vista llegendari", assegurà Vibot, qui recordà que Vicenç Ferrer és la segona personalitat amb més presència al recull de rondalles d'Antoni M. Alcover.
El llibre proposa cinc itineraris en el culte de Sant Vicenç Ferrer, uns camins "que perfectament podrien haver estat els seus", comentà Vibot, qui recordà que a través de les pàgines es recullen fotografies de moltes imatges del sant a diferents poblacions i també a parròquies rurals. Precisament, existeixen diverses llegendes sobre aquest personatge en els pobles de Mallorca. "Una d'elles el situa a la taverna de Valldemossa, on Sant Vicenç Ferrer va demanar a l'home del local que li servís vi en un plec del seu hàbit. En fer-ho, el vi quedà a la seva roba i l'aigua es filtrà al terra, la qual cosa demostrà que el taverner venia vi aigualit", comentà Vibot qui assegurà que "aquest tipus de llegendes també es poden trobar a altres indrets de la geografia catalana.
També recordà la llegenda d'una algaidina que volia escoltar el pregó de Sant Vicenç Ferrer, però el dominic l'envià a casa per cuidar de la seva família. "En el camí de tornada, per un miracle, la dona va poder escoltar el discurs com si el sant estigués devora ella", comentà l'historiador. Conèixer, però, el perfil del personatge històric no és una gran dificultar per als autors de llibre, qui el descriuen com "un home molt intel·ligent, molt culte i format, amb amplis coneixements sobre teologia i un bon estratega". Valriu també en destacà "que fou un home planer, que no va tenir cap tipus de problema per atendre els més pobres". Foren moments de fe triomfant, de radicalitat religiosa.
Publicat per Gabriel Amengual al Diari de Balears. Dilluns 19 mde juliol de 2010
dijous, 8 de juliol del 2010
PONÇ PONS PUBLICA UNA OBRA DE TEATRE
L'editorial de Pollença El Gall Editor acaba de publicar Lokus, la primera obra de teatre de Ponç Pons, que demostra, així la seva passió per la literatura en qualsevol de les formes en què aquesta es manifesta i la seva condició d'escriptor total en haver cultivat tots els gèneres literaris.
Poesia, narrativa, dietarisme i ara teatre constitueixen tot un univers creatiu que neix d'una concepció global de l'escriptura i de l'ofici d'escriure, d'una profunda voluntat expressiva que li permet explorar amb intel·ligència la forma més adequada per bastir l'edifici de les seves obres amb na factura impecable.
Lokus, segons paraules del propi autor, "és una comèdia que explora els sentimetns de la soledat, l'amor, la depressió, l'amistat, el sexe, el pas del temps... i escenifica les peripècies d'una entranyable tendresa i una ferida i profunda, dolorosa humanitat".
Joan F. López Casanovas, tot parlant de l'obra, escrivia al Diari de Balears: "El resultat és una comèdia amb tonalitat dramàtiques, que té la gràcia de l'estil poncià, ple de vitalitat, d'encerts dialògics i de meta literatura, tant del gust del poeta. de fet, es concep com una mena d'homenatge als grans autors del teatre de l'absurd (Adamov, Becket, Lonesco), que l'autor coneix bé. Però no l'encasellaríem dins aquesta tendència històrica per molt que en sigui deutor."
Una altra notícia referida al nostre escriptor ha estat la seva recent intervenció a la seu de l'Instituto Cervantes de Londres, en un acte organitzat per l'Institut Ramon Llull, i on Pins va compartir una lectura de poemes amb els poetes GAspar Jaén i Urban, Vinyet Panyela i Carles Duarte, sota el títol Catalan Poetry. Sense cap dubte la poesia catalana produïda a les illes Balears no podia comptar amb una millor representació que la veu de Ponç Pons.
Poesia, narrativa, dietarisme i ara teatre constitueixen tot un univers creatiu que neix d'una concepció global de l'escriptura i de l'ofici d'escriure, d'una profunda voluntat expressiva que li permet explorar amb intel·ligència la forma més adequada per bastir l'edifici de les seves obres amb na factura impecable.
Lokus, segons paraules del propi autor, "és una comèdia que explora els sentimetns de la soledat, l'amor, la depressió, l'amistat, el sexe, el pas del temps... i escenifica les peripècies d'una entranyable tendresa i una ferida i profunda, dolorosa humanitat".
Joan F. López Casanovas, tot parlant de l'obra, escrivia al Diari de Balears: "El resultat és una comèdia amb tonalitat dramàtiques, que té la gràcia de l'estil poncià, ple de vitalitat, d'encerts dialògics i de meta literatura, tant del gust del poeta. de fet, es concep com una mena d'homenatge als grans autors del teatre de l'absurd (Adamov, Becket, Lonesco), que l'autor coneix bé. Però no l'encasellaríem dins aquesta tendència històrica per molt que en sigui deutor."
Una altra notícia referida al nostre escriptor ha estat la seva recent intervenció a la seu de l'Instituto Cervantes de Londres, en un acte organitzat per l'Institut Ramon Llull, i on Pins va compartir una lectura de poemes amb els poetes GAspar Jaén i Urban, Vinyet Panyela i Carles Duarte, sota el títol Catalan Poetry. Sense cap dubte la poesia catalana produïda a les illes Balears no podia comptar amb una millor representació que la veu de Ponç Pons.
dimecres, 23 de juny del 2010
La segona mort d'Eugenio de Andrade
Eugénio de Andrade es va morir fa cinc anys, un mes de juny, tal i com ja vaticinàs en un poema. No sé què passa amb els poetes portuguesos que tenen un esperit innat per saber quan es moriran. Pessoa, que a més a més era astròleg i dels bons, ja va predir la seva mort ara fa 75 anys i així va ser. Havia endreçat un calaix amb tota l'obra que després els amics de- sendreçaren, perquè tenia una lletra endimoniada i a l'hora de publicar la seva obra era més fàcil agafar el que era més clar.
Eugénio de Andrade també volia deixar les coses arreglades per quan faltés i va crear una fundació que havia de ser, també, la casa on visqués el seu fillol amb els pares. Ara Eugénio de Andrade està a punt de morir per segona vegada perquè el fillol -millor dit, els pares- estan en plets amb la direcció de la fundació, la qual acusen de no fer res per difondre l'obra del poeta. Sembla que la disputa acabarà en la dissolució de la fundació i amb el pas dels papers del poeta a l'Ajuntament de Porto, que veuria amb bons ulls aquesta opció.
La segona mort d'Andrade no té res a veure amb les disputes entre els hereus -al cap i a la fi, ell ja no hi és i no pot decidir res-, sinó que té molt a veure amb el fet que els seus llibres ja són quasi introbables a les llibreries del país. Aquesta és la veritable mort d'un escriptor, el dia que els seus llibres ja ni tan sols serveixen per omplir lleixes de llibreria. Andrade va canviar d'editor bastant tard i no es pot dir que la seva fos una decisió encertada, perquè els seus nous editors han fet fallida i la fundació assegura que els han quedat a deure molts diners. No sé si és cert o no, però podria ser. El que ha quedat clar és que la Fundació només rebia ajuts de la Direcció General d'Ajuts i Biblioteques de l'Estat portuguès i que aquestes eren minses. Molt minses.
Eugénio de Andrade és un dels grans de la literatura portuguesa que va camí de convertir-se en un bandejat al seu propi país, perquè la seva obra no és viva, no surt a les llibreries, no es distribueix, no es reedita. A casa nostra es poden llegir alguns dels seus poemes en el llibre Ofici de paciència, que va editar El Gall el 2008 en l'esplèndida versió d'Antoni Xumet, que li va valdre el premi Cavall Verd. He reobert el meu exemplar i he pogut comprovar que els drets del llibre en la versió original pertanyen a la fundació, o sigui que tot fa pensar que hi haurà nombroses complicacions amb el poeta, els drets i la seva presència a les llibreries en el futur més immediat.
El que passa amb els escriptors quan es moren ben sovint frega la tragèdia. El desgavell de la casa de Joan Fuster va saltar a la llum quan el president del Barça Joan Laporta -ja veurem si el nou, en Sandro Rosell, tendrà alguna espurna d'interès cultural- va voler visitar-la i Eliseu Climent va veure el desastre que s'hi estava fent. I són immensos els casos de poetes i escriptors que desapareixen de les llibreries com si res (i, si no, que algú busqui alguns volums de l'obra completa de Joan Pla i me n'expliqui els resultats, per no ser dolents i no posar el nom d'un poeta, sinó el d'un dels més grans prosistes de la llengua catalana).
A l'obra d'Eugénio de Andrade només li queden tres solucions possibles: la primera és la caiguda en l'ostracisme total i en la pràctica desaparició; la segona és que hi hagi algun mecenes que vulgui arreglar el disbarat a la fundació; la tercera és que les autoritats de Porto hi intervinguin. Si hi ha un interès municipal pel poeta, l'obra d'un dels grans de la literatura portuguesa se salvarà i podrà tenir una segona vida editorial i arribar als lectors. Com diu el mateix poeta: "En el plat de la balança un vers hi basta / per pesar a l'altre la meva vida".
Publicat per Sebastià Bennasar al diari de Balears.
23/06/2010
Eugénio de Andrade també volia deixar les coses arreglades per quan faltés i va crear una fundació que havia de ser, també, la casa on visqués el seu fillol amb els pares. Ara Eugénio de Andrade està a punt de morir per segona vegada perquè el fillol -millor dit, els pares- estan en plets amb la direcció de la fundació, la qual acusen de no fer res per difondre l'obra del poeta. Sembla que la disputa acabarà en la dissolució de la fundació i amb el pas dels papers del poeta a l'Ajuntament de Porto, que veuria amb bons ulls aquesta opció.
La segona mort d'Andrade no té res a veure amb les disputes entre els hereus -al cap i a la fi, ell ja no hi és i no pot decidir res-, sinó que té molt a veure amb el fet que els seus llibres ja són quasi introbables a les llibreries del país. Aquesta és la veritable mort d'un escriptor, el dia que els seus llibres ja ni tan sols serveixen per omplir lleixes de llibreria. Andrade va canviar d'editor bastant tard i no es pot dir que la seva fos una decisió encertada, perquè els seus nous editors han fet fallida i la fundació assegura que els han quedat a deure molts diners. No sé si és cert o no, però podria ser. El que ha quedat clar és que la Fundació només rebia ajuts de la Direcció General d'Ajuts i Biblioteques de l'Estat portuguès i que aquestes eren minses. Molt minses.
Eugénio de Andrade és un dels grans de la literatura portuguesa que va camí de convertir-se en un bandejat al seu propi país, perquè la seva obra no és viva, no surt a les llibreries, no es distribueix, no es reedita. A casa nostra es poden llegir alguns dels seus poemes en el llibre Ofici de paciència, que va editar El Gall el 2008 en l'esplèndida versió d'Antoni Xumet, que li va valdre el premi Cavall Verd. He reobert el meu exemplar i he pogut comprovar que els drets del llibre en la versió original pertanyen a la fundació, o sigui que tot fa pensar que hi haurà nombroses complicacions amb el poeta, els drets i la seva presència a les llibreries en el futur més immediat.
El que passa amb els escriptors quan es moren ben sovint frega la tragèdia. El desgavell de la casa de Joan Fuster va saltar a la llum quan el president del Barça Joan Laporta -ja veurem si el nou, en Sandro Rosell, tendrà alguna espurna d'interès cultural- va voler visitar-la i Eliseu Climent va veure el desastre que s'hi estava fent. I són immensos els casos de poetes i escriptors que desapareixen de les llibreries com si res (i, si no, que algú busqui alguns volums de l'obra completa de Joan Pla i me n'expliqui els resultats, per no ser dolents i no posar el nom d'un poeta, sinó el d'un dels més grans prosistes de la llengua catalana).
A l'obra d'Eugénio de Andrade només li queden tres solucions possibles: la primera és la caiguda en l'ostracisme total i en la pràctica desaparició; la segona és que hi hagi algun mecenes que vulgui arreglar el disbarat a la fundació; la tercera és que les autoritats de Porto hi intervinguin. Si hi ha un interès municipal pel poeta, l'obra d'un dels grans de la literatura portuguesa se salvarà i podrà tenir una segona vida editorial i arribar als lectors. Com diu el mateix poeta: "En el plat de la balança un vers hi basta / per pesar a l'altre la meva vida".
Publicat per Sebastià Bennasar al diari de Balears.
23/06/2010
dijous, 17 de juny del 2010
Lokus: una comèdia de la vida
El menorquí Ponç Pons ens proposa una comèdia per explorar el món dels sentiments de la soledat, l’amor, la depressió, l’amistat, el sexe... Tota una declaració de principis fa el primer personatge que surt a escena, Miquel, quan diu: “...però jo em sent perdut en aquest gran teatre del món. Destrossam el paisatge, embrutam el mar, contaminam l’aire... Anam cap a la fi del món”.
Ponç Pons és conegut com a poeta. Recordem títols com: Desert encès (1989), On s’acaba el sender (1995, premi Ciutat de Palma), Estigma (1995, premi Jocs Florals de Barcelona), El salobre (1997, premi Carles Riba), Nura (2006, premi Viola d’Or, premi de la crítica Serra d’Or i premi Nacional de la Crítica), etc.
De tota manera, cal advertir que ha conreat amb mestria la narrativa i, com ha demostrat amb Lokus, també el gènere teatral. A banda d’això, és un bon traductor de poesia francesa, italiana i portuguesa.
L’obra és ambientada en un hospital psiquiàtric i protagonitzada per dos personatges, Miquel i Blai, turmentats per un passat dolorós que arrosseguen irremissiblement. Seran, bàsicament, aquests dos personatges, que ens acompanyaran al llarg d’aquest divertimento que ens proposa Ponç Pons, tot i que també gaudirem de les intervencions del doctor, la infermera, Mariana i l’esposa de Miquel. I parl de divertimento perquè és evident que el títol “Lokus” dóna una pista més o manco clara sobre les intencions de l’autor.
Lokus, escrit amb una ortografia poc ortodoxa que ens recorda, no cal dir-ho, la pronúncia popular menorquina d’aquest castellanisme, és una caixa de sorpreses, capaç de passar de temes, diguem-ne més quotidians, a d’altres, potser, més elevats i més profunds.
Des de la primera escena és possible que quedem completament enganxats a l’univers que ens proposa l’obra, ja que el tema del sexe, de manera directa, és tractat pels personatges amb humor: “Blai: -I tenia una criada negra obsessionada per fer-ho dalt la teulada. No et dic res. A l’hivern, a la intempèrie, amb el cul a l’aire...”.
La preocupació pel pas del temps es fa palesa, de tant en tant, en boca dels personatges. En unes paraules de Miquel dirigint-se al públic, en un intent de cercar la complicitat d’aquest i fer-lo també participar del moment, diu: “És fotut tornar vell. El cos es deteriora, els dies són iguals, monòtons, repetits...”.
Lokus deixa caure una crítica humanista contra la repressió de la religió. També en boca de Miquel podem sentir aquestes reflexions: “Em van fer tanta por amb allò de l’infern i el Judici Final que em van espanyar la infància i amargar l’adolescència”.
Els personatges, bojos, però entranyables, carregats d’ironia, no ens deixen indiferents cada pic que deixen a lloure alguns dels seus pensaments sobre la vida, el sexe o les relacions humanes. Amb un llenguatge viu i eficaç s’endinsa i analitza alguns racons de l’ànima humana, amb humor, però sense perdre el capteniment. Lokus és un homenatge a Shakespeare, Txékhov, Beckett... i molts altres personatges.
L’intent de suïcidi de Miquel, en una escena curta, afegeix una certa tensió dramàtica que contrasta amb l’humor, de vegades una mica àcid, d’escenes anteriors. De tota manera, la nota cínica la hi posa el doctor, quan sembla que només li preocupa la sang: “Doctor: -Haurem de tirar aquest matalàs”.
I les escenes se succeeixen amb el fil musical de Jacques Brel. A la cinquena, apareix la idea d’escapada cap a un paradís que tanmateix no existeix; els personatges Blai i Miquel, en un diàleg delirant, però alhora deliciós, entranyable, simplement per gaudir de la vida, proposen: “Blai: -No ho digui a ningú. Fugim a una illa! Infermera: -A una illa? Blai: -A una illa plena de dones mig despullades, amb en Gauguin i en Jacques Brel!”.
A la sisena escena els personatges Miquel i Blai s’han escapat de l’hospital psiquiàtric i viuen uns moments d’il·lusió mentre passegen per Barcelona. Seran, però, uns instants fugaços, fins que la policia els fa tornar a la “realitat”, per dir-ho de qualque manera.
A continuació, els nostres personatges (arribarà un moment que ens els farem nostres, els estimarem) continuaran amb les seves curolles fins que apareix l’esposa de Miquel. En un diàleg breu, però intens, es planteja un problema conjugal. Són uns moments on no sabem si realment Miquel és conscient, segons se’ns deixa entendre, del mal que ha arribat a fer a la seva dona. Aquesta, farta del comportament del seu home, li presenta els papers del divorci i li fa saber que el vol perdre de vista com abans millor.
Al llarg de l’obra sentirem algunes referències al pas del temps i la vida, però és a la darrera escena on se’ns dóna, per ventura, el missatge més clar, quan el doctor, dirigint-se a Miquel, diu: “Si vols un consell, procura sortir d’aquí i aprofita, viu, disfruta. Jo no ho sé fer, però veig que la vida és massa curta i l’eternitat massa llarga”. Un consell que Miquel es farà ben seu.
Seria una delícia veure aquesta obra representada. Esper que qualque companyia s’animarà, ben aviat, a donar vida als personatges de Lokus, uns personatges que ens faran pensar en certes coses, però que també, sens dubte, ens faran riure mentre en compartim els problemes, les curolles i els deliris.
Ponç Pons és conegut com a poeta. Recordem títols com: Desert encès (1989), On s’acaba el sender (1995, premi Ciutat de Palma), Estigma (1995, premi Jocs Florals de Barcelona), El salobre (1997, premi Carles Riba), Nura (2006, premi Viola d’Or, premi de la crítica Serra d’Or i premi Nacional de la Crítica), etc.
De tota manera, cal advertir que ha conreat amb mestria la narrativa i, com ha demostrat amb Lokus, també el gènere teatral. A banda d’això, és un bon traductor de poesia francesa, italiana i portuguesa.
L’obra és ambientada en un hospital psiquiàtric i protagonitzada per dos personatges, Miquel i Blai, turmentats per un passat dolorós que arrosseguen irremissiblement. Seran, bàsicament, aquests dos personatges, que ens acompanyaran al llarg d’aquest divertimento que ens proposa Ponç Pons, tot i que també gaudirem de les intervencions del doctor, la infermera, Mariana i l’esposa de Miquel. I parl de divertimento perquè és evident que el títol “Lokus” dóna una pista més o manco clara sobre les intencions de l’autor.
Lokus, escrit amb una ortografia poc ortodoxa que ens recorda, no cal dir-ho, la pronúncia popular menorquina d’aquest castellanisme, és una caixa de sorpreses, capaç de passar de temes, diguem-ne més quotidians, a d’altres, potser, més elevats i més profunds.
Des de la primera escena és possible que quedem completament enganxats a l’univers que ens proposa l’obra, ja que el tema del sexe, de manera directa, és tractat pels personatges amb humor: “Blai: -I tenia una criada negra obsessionada per fer-ho dalt la teulada. No et dic res. A l’hivern, a la intempèrie, amb el cul a l’aire...”.
La preocupació pel pas del temps es fa palesa, de tant en tant, en boca dels personatges. En unes paraules de Miquel dirigint-se al públic, en un intent de cercar la complicitat d’aquest i fer-lo també participar del moment, diu: “És fotut tornar vell. El cos es deteriora, els dies són iguals, monòtons, repetits...”.
Lokus deixa caure una crítica humanista contra la repressió de la religió. També en boca de Miquel podem sentir aquestes reflexions: “Em van fer tanta por amb allò de l’infern i el Judici Final que em van espanyar la infància i amargar l’adolescència”.
Els personatges, bojos, però entranyables, carregats d’ironia, no ens deixen indiferents cada pic que deixen a lloure alguns dels seus pensaments sobre la vida, el sexe o les relacions humanes. Amb un llenguatge viu i eficaç s’endinsa i analitza alguns racons de l’ànima humana, amb humor, però sense perdre el capteniment. Lokus és un homenatge a Shakespeare, Txékhov, Beckett... i molts altres personatges.
L’intent de suïcidi de Miquel, en una escena curta, afegeix una certa tensió dramàtica que contrasta amb l’humor, de vegades una mica àcid, d’escenes anteriors. De tota manera, la nota cínica la hi posa el doctor, quan sembla que només li preocupa la sang: “Doctor: -Haurem de tirar aquest matalàs”.
I les escenes se succeeixen amb el fil musical de Jacques Brel. A la cinquena, apareix la idea d’escapada cap a un paradís que tanmateix no existeix; els personatges Blai i Miquel, en un diàleg delirant, però alhora deliciós, entranyable, simplement per gaudir de la vida, proposen: “Blai: -No ho digui a ningú. Fugim a una illa! Infermera: -A una illa? Blai: -A una illa plena de dones mig despullades, amb en Gauguin i en Jacques Brel!”.
A la sisena escena els personatges Miquel i Blai s’han escapat de l’hospital psiquiàtric i viuen uns moments d’il·lusió mentre passegen per Barcelona. Seran, però, uns instants fugaços, fins que la policia els fa tornar a la “realitat”, per dir-ho de qualque manera.
A continuació, els nostres personatges (arribarà un moment que ens els farem nostres, els estimarem) continuaran amb les seves curolles fins que apareix l’esposa de Miquel. En un diàleg breu, però intens, es planteja un problema conjugal. Són uns moments on no sabem si realment Miquel és conscient, segons se’ns deixa entendre, del mal que ha arribat a fer a la seva dona. Aquesta, farta del comportament del seu home, li presenta els papers del divorci i li fa saber que el vol perdre de vista com abans millor.
Al llarg de l’obra sentirem algunes referències al pas del temps i la vida, però és a la darrera escena on se’ns dóna, per ventura, el missatge més clar, quan el doctor, dirigint-se a Miquel, diu: “Si vols un consell, procura sortir d’aquí i aprofita, viu, disfruta. Jo no ho sé fer, però veig que la vida és massa curta i l’eternitat massa llarga”. Un consell que Miquel es farà ben seu.
Seria una delícia veure aquesta obra representada. Esper que qualque companyia s’animarà, ben aviat, a donar vida als personatges de Lokus, uns personatges que ens faran pensar en certes coses, però que també, sens dubte, ens faran riure mentre en compartim els problemes, les curolles i els deliris.
dimarts, 15 de juny del 2010
Llum i bellesa del Renaixement
Una nova glopada d’aire fresc literari arriba de les Illes. Es tracta d’una novel•la històrica en què el protagonisme és la bellesa i el seu reflex, la natura i la seva essència, la formosor corporal, mirall dels sentiments més sublims. I tot emmarcat en l’època del Renaixement, on imperava l’amor més apassionat i la mort més cruel, però sublimat per l’explosió de l’alegria de viure amb intensitat, com destil•len les obres dels millors artistes de l’època.
Tomeu Matamalas (Manacor, 1952) conrea la música i la pintura i en la seva maduresa també la literatura per difondre,amb pulcritud i amenitat, la saviesa acumulada amb tants anys de crear i gaudir de la bellesa artística. La mateixa que ell troba en el seu aprofundiment en les arts del quatroccento italià,que ja va mostrar a la novel•la Les rares pedres fines, centrada en l’esclat de la Florència de l’època.
A L’illa d’Antígona, l’autor canvia d’escenaris i hi afegeix temàtica nova. A més de recrear l’explosió de la Venècia renaixentista, amb el protagonisme dels seus artistes més consistents, hi inclou una profunda reflexió sobre els intents d’aproximació de les religions i el xoc de cultures entre Orient i Occident.
El relat s’inicia amb la conquesta i destrucció pels otomans de la Constantinoble bizantina, continua a l’illa d’Antígona, propera a Constantinoble, amb el rerefons del mite etern del seu nom, i es clou a la Venècia brillant,explosiva i seductora del segle XV.
Stravos, pintor protagonista
El protagonista i narrador de l’obra és Alexis Stravos, un pintor de 72 anys, que descriu la seva vida a un enigmàtic Nícies, la persona que més estimava. Fill de mare desconeguda, Stravos és comprat coma esclau per un matrimoni que l’adopta com el fill que no han pogut tenir. Uns pares adoptius que ell veu morir tràgicament en l’ocupació otomana de Constantinoble.
Després d’uns anys d’esclavatge, té un gran lligam d’amistat amb el patriarca de l’Església ortodoxa de Bizanci. Un desengany amorós el fa refugi ara l’illa d’Antígona, on viu una relació sentimental que li canvia la vida i el fa emigrar a Venècia, on manté contactes amb els grans artistes europeus de l’època. Influirà profundament en la seva carrera la relació amb Gentili Bellini, el retratista venecià.
En la narració que fa Alexis a Nícies li transmet la seva atracció per la pintura en tota la seva extensió, des dels colors i les olors fins als sentiments que desprèn la composició plàstica. La natura és el gran model per bastir qualsevol descripció pictòrica i el cos humà l’espill que reflecteix totes les sensibilitats, la bellesa suprema. Compositor de diferents murals i quadres religiosos, li explicarà tots els secrets per aconseguir que les representacions pictòriques i murals apropin les persones a la magnificència del Creador. Les seves amants, d’ulls penetrants i bellesa suprema, seran models de les mare de déus que estampava.
Per ell, la Verge Maria havia de ser la dona més bella pel fet d’haver engendrat el fill de Déu. I considera que els retrats i la pintura de la vida quotidiana han de desprendre tot el sentiment i la sensualitat que capten la seva contemplació. Aquesta fascinació per la vida plasmada en l’art, la recrea també Tomeu
Matamalas en la seva narració. Un llenguatge directe, entenedor, culte,apropiat a l’època que descriu i amb el deix sensitiu mallorquí que tant enriqueix la parla comuna. Un llenguatge també acolorit amb els Sentiments i la saviesa fruit de l’estudi i contemplació profunds de la vida humana.
Jordi Capdevila
Publicat al suplement Cultura, del Diari Avui, el 3/06/10
Tomeu Matamalas (Manacor, 1952) conrea la música i la pintura i en la seva maduresa també la literatura per difondre,amb pulcritud i amenitat, la saviesa acumulada amb tants anys de crear i gaudir de la bellesa artística. La mateixa que ell troba en el seu aprofundiment en les arts del quatroccento italià,que ja va mostrar a la novel•la Les rares pedres fines, centrada en l’esclat de la Florència de l’època.
A L’illa d’Antígona, l’autor canvia d’escenaris i hi afegeix temàtica nova. A més de recrear l’explosió de la Venècia renaixentista, amb el protagonisme dels seus artistes més consistents, hi inclou una profunda reflexió sobre els intents d’aproximació de les religions i el xoc de cultures entre Orient i Occident.
El relat s’inicia amb la conquesta i destrucció pels otomans de la Constantinoble bizantina, continua a l’illa d’Antígona, propera a Constantinoble, amb el rerefons del mite etern del seu nom, i es clou a la Venècia brillant,explosiva i seductora del segle XV.
Stravos, pintor protagonista
El protagonista i narrador de l’obra és Alexis Stravos, un pintor de 72 anys, que descriu la seva vida a un enigmàtic Nícies, la persona que més estimava. Fill de mare desconeguda, Stravos és comprat coma esclau per un matrimoni que l’adopta com el fill que no han pogut tenir. Uns pares adoptius que ell veu morir tràgicament en l’ocupació otomana de Constantinoble.
Després d’uns anys d’esclavatge, té un gran lligam d’amistat amb el patriarca de l’Església ortodoxa de Bizanci. Un desengany amorós el fa refugi ara l’illa d’Antígona, on viu una relació sentimental que li canvia la vida i el fa emigrar a Venècia, on manté contactes amb els grans artistes europeus de l’època. Influirà profundament en la seva carrera la relació amb Gentili Bellini, el retratista venecià.
En la narració que fa Alexis a Nícies li transmet la seva atracció per la pintura en tota la seva extensió, des dels colors i les olors fins als sentiments que desprèn la composició plàstica. La natura és el gran model per bastir qualsevol descripció pictòrica i el cos humà l’espill que reflecteix totes les sensibilitats, la bellesa suprema. Compositor de diferents murals i quadres religiosos, li explicarà tots els secrets per aconseguir que les representacions pictòriques i murals apropin les persones a la magnificència del Creador. Les seves amants, d’ulls penetrants i bellesa suprema, seran models de les mare de déus que estampava.
Per ell, la Verge Maria havia de ser la dona més bella pel fet d’haver engendrat el fill de Déu. I considera que els retrats i la pintura de la vida quotidiana han de desprendre tot el sentiment i la sensualitat que capten la seva contemplació. Aquesta fascinació per la vida plasmada en l’art, la recrea també Tomeu
Matamalas en la seva narració. Un llenguatge directe, entenedor, culte,apropiat a l’època que descriu i amb el deix sensitiu mallorquí que tant enriqueix la parla comuna. Un llenguatge també acolorit amb els Sentiments i la saviesa fruit de l’estudi i contemplació profunds de la vida humana.
Jordi Capdevila
Publicat al suplement Cultura, del Diari Avui, el 3/06/10
dijous, 6 de maig del 2010
L'illa d'Antígona: un credo vital, d'art, d'humanitat, de plaer i de passió, que a la fi, és la vida mateixa
Fa dues setmanes es presentava en aquesta mateixa sala el darrer llibre de Jaume Santandreu, Llobacarda, confessions d'un capellà terrol. No es tracta de fer la competència ara a Tomeu Matamalas, però acudesc a aquell moment, perquè a l'hora de parlar del seu llibre davant l'auditori manacorí, el capellà Collet sentencià que "aquest llibre ja és vostre". Santandreu, per tant, acudia a un lloc comú de la creació literària i artística. El pintor, el compositor, el dibuixant, l'escriptor, viuen durant el procés creatiu una relació d'amor-odi amb la criatura que pretenen dur al món, sovint amb resultats catàrtics, de redempció, de reparació anímica o emocional. Però una vegada creat i lliurat al gaudi del públic congènere, aquell engendre artístic pren nova forma i nova vida i comença a créixer talment infant d'ulls espolsats. És per això que tot el que sentireu sortir de la meva boca avui vespre no són res més que les primeres tentines, el primer passeig de quatre grapes que aquest infant anomenat "L'illa d'Antígona" ha començat a fer dins el meu cervell en llegir-lo durant aquestes setmanes prèvies a la presentació que feim avui.
El primer que us vull dir és que en Tomeu Matamalas és el pare de la criatura i no crec que sigui gens gratuït que l'ofici del nostre protagonista, Alexis Stravos, sigui el de pintor i, que, a més, sigui de l'època del renaixement, i pertanyi geogràficament a una cruïlla de cultures com va ser en aquella època Constantinoble. En Tomeu, el coneixeu tots, sent admiració profunda per aquells homes del renaixement, capaços d'excel·lir en totes les arts, interessats per la creació artística en la seva completesa, en la seva totalitat. Mirau-lo a ell, si no, l'hem conegut com a dibuixant, com a músic i ara com a escriptor, i encara no hem acabat, així que no us vengui de nou que en poc temps envestesqui nous projectes engrescat per una altra disciplina artística.
Però parlem de la criatura. Quan fa devers un mes i mig en Tomeu em va suggerir la possibilitat de participar en aquest presentació i li vaig haver dit que sí em va confessar, amb aquella humilitat sincera de la qual sempre ha fet gala, que "no passis pena, que és una novel·leta d'aventures, una cosa senzilla". L'endemà d'aquella conversa ja tenia l'original a la safata d'entrades del meu correu electrònic. I una setmana més tard, el vaig imprimir i el vaig començar a llegir, intrigat pel que hauria escrit en Tomeu, i endarrer, també, de veure com podria enfocar la presentació aquella "novel·leta d'aventures". Perdonau-me si som egoista, però jo us parlaré de la meva "Illa d'Antígona", de la que jo he llegit. No som un lector voraç de novel·les, i per això no tenc excessives experiències prèvies on agafar-me per parlar i analitzar una obra. Però sí que quan llegesc procur cercar-hi entre línies, veure quin és el missatge ètic, moral, artístic que mira de transmetre'm el qui ho ha escrit, i òbviament, sempre mir de conduir-ho cap al terreny que a mi m'interessa. És per això que en aquesta presentació no us contaré l'argument de l'obra, sinó les sensacions i les reflexions que m'han vengut al cap en llegir-la, allò que ha fet que em convertís en transformador i educador de l'infant "L'illa d'Antígona". Alexis Stravos, el protagonista, és un pintor d'ètnia grega natural de Constantinoble que per circumstàncies de la vida, entra en contacte amb el pintor venecià Gentile Bellini i amb el seu germà Giovanni. I jo, perdonau-me el simplisme, però veig darrere l'heroi Alexis, un altre nom, un altre home, els ideals d'un altre home, els valors d'un altre home de nom Tomeu Matamalas. I no ho dic jo, ens ho diu ell a la novel·la: "Em queda admetre la vanitat i la presumpció que implica contar la pròpia vida. És obvi que, en unes memòries, l'autor apareix sempre com l'heroi. Ja vaig advertir-te al principi que, tot i que és veritat que aquest escrit va dirigit a tu, és innnegable que també va dirigit a mi amb l'esperança d'aclarir tot aquest devessall de sensacions confuses". Per tant, a la novel·la jo hi cerc sempre aquells valors que ens transmet l'autor, de manera volguda o sense voler, perquè en escriure, tothom, ens conta les seves dèries, les seves passions, els seus traumes i el seu model de vida, en definitiva.
Així com diuen que hi ha literatura femenina, jo us diré que "L'illa d'Antígona" és un llibre masculí. Perquè el protagonista és un home i perquè l'autor també ho és. La prova és la profusió de detalls que fa servir per descriure la bellesa sublim dels diferents amors que va trobant i perdent a la vida: "Un cosset amb un escot pronunciat adornat amb brodats daurats estrenyia els seus pits esplèndids i li deixava a lloure el ventre, llis i turgent, amb l'encantador melic amb una perla engastada. Uns pantalons amples de seda transparent, subjectats al turmell amb cintes de colors, deixaven entreveure unes cames llargues i perfectes. Una tela a joc amb el cosset s'ajustava a un cinturó amb marqueteria de marfil i li creuava l'entrecuix de davant a darrere cobrint-li el pubis però no les natges, que es destriaven nítides entre les transparències del pantaló. La tenia just enfront de mi i veia el modador que li recollia els cabells subjectat al front amb una cadena d'or i perles, i el vel de seda que li cobria el rostre deixant al descobert uns ulls grossos i negríssims encerclats amb khol. Tot i que encara no li veia la cara completa, en conjunt em va semblar la cosa més extraordinàriament bella que havia vist en la vida". I heus aquí ara, la descripció escueta i directa d'un home bellíssim: "Paolo era un home espectacular, alt, ben format, guapo, amb els cabells rossos, llargs i ondultats i els ulls més penetrants que havia vist mai". El que dèiem: un llibre masculí.
En l'entrevista que vaig fer a en Tomeu quan va haver guanyat el premi que ha permès ara aquesta publicació, em digué que no hi havia res de Mallorca, cap referència, ni tan sols implícita, a l'ètnia catalana, tot i el pes que en aquella època teníem els catalans a la Mediterrània. Em sap greu contradir-lo. En Tomeu fa servir un llenguatge genuí, de categoria literària, català i mallorquí. De vegades diria que manacorí, encara que no cau mai en el localisme innecessari. Els personatges de L'illa d'Antígona "bravegen", "compareixen", tenen "ventrades d'emocions", i "braços convertits en mordales de cranc", "reblaneixen l'ànima", se'ls fiquen "estarrancs", i coneixen "les tresques" del "pinte de la foganya". Miren per "les retxilleres" i "entrunyellen" els anys de la vida.
Però hi ha més Tomeus dins L'illa d'Antígona: hi ha el Tomeu fascinat per la pintura, capaç de mostrar-nos de manera novel·lada com pensaven aquells homes que descobrien una nova manera d'afrontar l'art i la vida. Els humanistes, com en Tomeu mateix, aquells que creien en la força de l'home, que feien equilibris per no ofendre la totpoderosa església catòlica d'aquell moment, alhora que enaltien l'home com a centre de totes les coses. Així, Nicandre, el germà de Melina, "amb l'esguard fix en la pintura, començà a plorar, primer fluixet i després fort i xuclant aire pel nas, com un nin petit". L'emoció, el sentiment primari de l'emoció estètica. I Alexis li explicava que "els colors tenen vida pròpia, llum, bellesa i harmonia per si sols. Ells mateixos s'expliquen i es justifiquen. Junts, bens complementats, representen l'equilibri". O la instrucció bàsica que "un fresc sempre s'ha de començar d'amunt cap avall". O aquelles paraules de fra Santino: "Els pintors millorau el món, sempre m'ha fascinat el poder que teniu de treure bellesa del no res i fixar-la en un quadre o en una paret". I és que per Alexis-Tomeu "les persones tenim l'instint de cercar la bellesa, un instint que funciona independentment de l'estatus social i de la cultura adquirida. La cultura, en tot cas, refina el gust, però no l'inventa". És a dir, que per ric que un sigui, si no té gust per la pintura, ja pot pagar, que no en cobrarà. Però Alexis, instruït en la pintura, sap reconèixer també les seves mancances i acceptar les novetats que li mostra l'avançat Gentile Bellini quan arriba a Constantinoble: "Tractava bé les ombres, imprescindibles per a donar volum, però em fallava la perspectiva, va dir. Se m'escapava el punt de fuga". I en canvi Bellini reconeixia que "Feia temps que volia pintar Venècia i havia hagut de venir a Constantinoble per a trobar-se amb un pintor que s'havia atrevit a fer el mateix amb la seva ciutat. Ni a Florència s'havien atrevit a tant". O també "ningú mai no pinta la pobresa; o un paisatge com a tema central, tu sí que ho fas", diu Bellini admirat per la peculiar manera d'afrontar la pintura a Constantinoble. Hi ha declaracions sobre l'ofici, sobre què significa pintar, i quin és el procés mental que se seguia en aquella època per fe-ho: "Allò que l'il·lustrador passa al paper no és l'objecte que esta veient, sinó el record d'allò que acaba de veure". Matamalas, Alexis, ens mostra la relativitat de tot plegat, en analitzar primer les pintures de Giovanni Bellini que rebia les crítiques "dels clergues més estrictes, que l'acusaven de pintar la Verge amb un punt de lascívia", i alhora ens mostre la gelosia que aquest sent davant el jove talentós Giorgione que "més que la bellesa, que és objectiva i està basada en proporcions que qualsevol pintor pot aprendre, cercava la gràcia, que és una cosa espiritual, subjectiva i impossible de definir, que neix de regles misterioses que no són als llibres i que no pot ser reduïda a fórmules". És l'arribada de la subjectivitat a l'art, fins aleshores sotmès a cànons i tradicions? És allò que només podem explicar d'una manera un tant etèria, molt personal, com aquells retrats de Giorgione, que tenen "una singular vibració, una força espiritual que es projecta en la mirada i en qualsevol detall de l'expressió", "una visió poètica de la realitat i una sensibilitat fins aleshores desconeguda". Però Alexis, i Matamalas, saben que per molt que entrin noves sensibilitats i noves formes d'art, sempre són hereves de la tradició, que és la que marca el camí que s'ha de seguir, o els viaranys que no són convenients, tant se val.
També hi podem llegir el Matamalas nacionalment conscient, preocupat per la pervivència dels pobles i les cultures. De fet, a mi, quan parla del perill que corren els grecs que han restat sota domini turc a Constantinoble, em recorda, i molt, situacions com la nostra: "Només una política de manteniment de la nostra consciència nacional i religiosa ens pot salvar de desaparèixer com a poble". O també: "Els grecs, a qui els turcs ens deien rumis, acceptàvem el paper secundari que ens havien atorgat aquelles noves classes dominants amb una vergonyosa submissió". I tot això ho fa sense perjudici de no fer perdre l'objectivitat ni de caure en un maniqueisme simplista. Venècia, aquella terra delicada, culta i evolucionada també s'exhibeix com un monstre de poder quan les coses van maldades, com quan Alexis és arrestat i està molt a prop de ser torturat acusat d'un fals espionatge. Al mateix temps, Gentile Bellini també veu que els turcs no són tan dolents com se'ls havia pintat. Ja he dit al principi que no em semblava gratuïta l'elecció d'aquella Constantinoble, bressol i amalgama de cultures que fascina Bellini i el mateix Matamalas, admirats tots dos per la capacitat de convivència de cultures diferents.
També hi trobam el Matamalas novel·lísticament coherent i cohesionat, versemblant. Capaç de situar-nos sempre en el moment just de la novel·la, de canviar el narrador de manera que sapiguem en tot moment qui ens parla amb continus apòstrofes al seu interlocutor, que majoritàriament és un misteriós Nícies, però també pot ser el mateix Alexis, donant veu als altres personatges. Cohesionat perquè Matamalas no fa aparèixer els elements gratuïtament a la novel·la, sinó perquè hi tenen un sentit que en un moment o l'altre ens dóna a entendre, i versemblant perquè l'autor ha fet també una feina rigorosa de recerca històrica que ens situa en tot moment ara a la Constantinoble grega, ara a la turca, ara a Venècia o a la mateixa illa d'Antígona que dóna nom a la novel·la. I ho fa amb tot luxe de detalls històrics sobre el menjar, la decoració o els grans esdeveniments històrics de cada moment, amb la rivalitat d'un occident dominat per les grans ciutats comerciants com Venècia o Florència, que s'enfronten al poder dels temuts turcs.
I a banda del Matamalas home, del Matamalas humanista, del Matamalas fascinat per la pintura, també hi ha el Matamalas filosòfic, el que pensa, el que reflexiona sobre l'home i el sentit de la vida, sobre el pas del temps, sobre les diferents maneres d'afrontar-lo i de passar les penes i les alegries que ens esperen al llarg d'aquest trànsit cap a l'illa d'Ítaca, o l'illa d'Antígona, on sempre sembla que tenim la necessitat de retornar per tenir la consciència tranquil·la, per asserenar l'esperit i dir-nos: "He rigut, he plorat. I ha valgut la pena". Ja de bon principi trobam una divisa que parla gairebé com una paràbola bíblica: "T'has fixat que a aquests cans els emociona molt més la imminència del menjar que el propi fet de menjar? Idò aquest és el motiu per al qual Déu no se'ns manifesta de manera clara; ens vol expectants, perquè en l'expectativa radica la major part de la felicitat". I parlant de filosofia, i de religió, també diu "consideren que les passions són la part detestable de l'ésser humà. L'argument perfecte per a les religions, obstinades a prohibir i censurar les reaccions bàsiques dels homes". Però confrontant amb aquesta ànsia de gaudir del present es mostra la visió més tràgica aportada per l'estimada primera, Irene, que fa caure la ingenuïtat d'Alexis dient que "el destí de qualsevol passió és esbravar-se, com un vi bo o un perfum exquisit". I ens mostra la part més cruel de la vida quan l'amant enamorat explica resignat i indignat alhora que "sap que pitjor que la mort és el dolor de perdre la persona que estimes", o més endavant quan el pare es lamenta de la mort del fill "que és més definitiva que la mort, perquè és l'extinció". En aquest sentit, L'illa d'Antígona és una novel·la optimista, humanistament optimista. Capaç de creure en l'espècie humana malgrat les atrocitats que és capaç de cometre, la destrucció de l'art, de les cultures, de la vida humana mateixa, que tanmateix és derrotada sempre per l'ànsia creativa de les persones. I així com va cloent el llibre, Matamalas es mostra capaç d'emocionar-nos, de manera poètica com quan diu "A fora plovia. Vaig pregar als déus que la pluja fes créixer de pressa el blat i els oblits. Després vaig plorar fins i tot amb la calavera". Un Alexis-Matamalas que sap distingir entre la llei i la moral: "Cap llei humana no em pot condemnar , però jo m'he sentit sempre el responsable moral de la seva mort". I tanmateix, tot plegat, per haver viscut, per haver conegut, per haver plorat, per haver patit, però amb la certesa final que, en paraules d'un Alexis vell, "les persones no naixem per a sofrir, sinó per a gaudir de la bellesa terrenal que ens envolta. Senzilles sensacions quotidianes de baix preu i altíssim vaor que justifiquen per si soles l'existència". Una existència la d'Alexis, que va molt més enllà de tot això. Llegiu-la i gaudiu-ne i veureu que en Tomeu Matamales, fa un mes i mig em va enganar. No és una simple novel·leta d'aventures, sinó tot un credo vital, d'art, d'humanitat, de plaer i de passió, que a la fi, és la vida mateixa.
Publicat a "L'estenedor", el bloc d'Antoni Riera, el 4 de maig de 2010.
El primer que us vull dir és que en Tomeu Matamalas és el pare de la criatura i no crec que sigui gens gratuït que l'ofici del nostre protagonista, Alexis Stravos, sigui el de pintor i, que, a més, sigui de l'època del renaixement, i pertanyi geogràficament a una cruïlla de cultures com va ser en aquella època Constantinoble. En Tomeu, el coneixeu tots, sent admiració profunda per aquells homes del renaixement, capaços d'excel·lir en totes les arts, interessats per la creació artística en la seva completesa, en la seva totalitat. Mirau-lo a ell, si no, l'hem conegut com a dibuixant, com a músic i ara com a escriptor, i encara no hem acabat, així que no us vengui de nou que en poc temps envestesqui nous projectes engrescat per una altra disciplina artística.
Però parlem de la criatura. Quan fa devers un mes i mig en Tomeu em va suggerir la possibilitat de participar en aquest presentació i li vaig haver dit que sí em va confessar, amb aquella humilitat sincera de la qual sempre ha fet gala, que "no passis pena, que és una novel·leta d'aventures, una cosa senzilla". L'endemà d'aquella conversa ja tenia l'original a la safata d'entrades del meu correu electrònic. I una setmana més tard, el vaig imprimir i el vaig començar a llegir, intrigat pel que hauria escrit en Tomeu, i endarrer, també, de veure com podria enfocar la presentació aquella "novel·leta d'aventures". Perdonau-me si som egoista, però jo us parlaré de la meva "Illa d'Antígona", de la que jo he llegit. No som un lector voraç de novel·les, i per això no tenc excessives experiències prèvies on agafar-me per parlar i analitzar una obra. Però sí que quan llegesc procur cercar-hi entre línies, veure quin és el missatge ètic, moral, artístic que mira de transmetre'm el qui ho ha escrit, i òbviament, sempre mir de conduir-ho cap al terreny que a mi m'interessa. És per això que en aquesta presentació no us contaré l'argument de l'obra, sinó les sensacions i les reflexions que m'han vengut al cap en llegir-la, allò que ha fet que em convertís en transformador i educador de l'infant "L'illa d'Antígona". Alexis Stravos, el protagonista, és un pintor d'ètnia grega natural de Constantinoble que per circumstàncies de la vida, entra en contacte amb el pintor venecià Gentile Bellini i amb el seu germà Giovanni. I jo, perdonau-me el simplisme, però veig darrere l'heroi Alexis, un altre nom, un altre home, els ideals d'un altre home, els valors d'un altre home de nom Tomeu Matamalas. I no ho dic jo, ens ho diu ell a la novel·la: "Em queda admetre la vanitat i la presumpció que implica contar la pròpia vida. És obvi que, en unes memòries, l'autor apareix sempre com l'heroi. Ja vaig advertir-te al principi que, tot i que és veritat que aquest escrit va dirigit a tu, és innnegable que també va dirigit a mi amb l'esperança d'aclarir tot aquest devessall de sensacions confuses". Per tant, a la novel·la jo hi cerc sempre aquells valors que ens transmet l'autor, de manera volguda o sense voler, perquè en escriure, tothom, ens conta les seves dèries, les seves passions, els seus traumes i el seu model de vida, en definitiva.
Així com diuen que hi ha literatura femenina, jo us diré que "L'illa d'Antígona" és un llibre masculí. Perquè el protagonista és un home i perquè l'autor també ho és. La prova és la profusió de detalls que fa servir per descriure la bellesa sublim dels diferents amors que va trobant i perdent a la vida: "Un cosset amb un escot pronunciat adornat amb brodats daurats estrenyia els seus pits esplèndids i li deixava a lloure el ventre, llis i turgent, amb l'encantador melic amb una perla engastada. Uns pantalons amples de seda transparent, subjectats al turmell amb cintes de colors, deixaven entreveure unes cames llargues i perfectes. Una tela a joc amb el cosset s'ajustava a un cinturó amb marqueteria de marfil i li creuava l'entrecuix de davant a darrere cobrint-li el pubis però no les natges, que es destriaven nítides entre les transparències del pantaló. La tenia just enfront de mi i veia el modador que li recollia els cabells subjectat al front amb una cadena d'or i perles, i el vel de seda que li cobria el rostre deixant al descobert uns ulls grossos i negríssims encerclats amb khol. Tot i que encara no li veia la cara completa, en conjunt em va semblar la cosa més extraordinàriament bella que havia vist en la vida". I heus aquí ara, la descripció escueta i directa d'un home bellíssim: "Paolo era un home espectacular, alt, ben format, guapo, amb els cabells rossos, llargs i ondultats i els ulls més penetrants que havia vist mai". El que dèiem: un llibre masculí.
En l'entrevista que vaig fer a en Tomeu quan va haver guanyat el premi que ha permès ara aquesta publicació, em digué que no hi havia res de Mallorca, cap referència, ni tan sols implícita, a l'ètnia catalana, tot i el pes que en aquella època teníem els catalans a la Mediterrània. Em sap greu contradir-lo. En Tomeu fa servir un llenguatge genuí, de categoria literària, català i mallorquí. De vegades diria que manacorí, encara que no cau mai en el localisme innecessari. Els personatges de L'illa d'Antígona "bravegen", "compareixen", tenen "ventrades d'emocions", i "braços convertits en mordales de cranc", "reblaneixen l'ànima", se'ls fiquen "estarrancs", i coneixen "les tresques" del "pinte de la foganya". Miren per "les retxilleres" i "entrunyellen" els anys de la vida.
Però hi ha més Tomeus dins L'illa d'Antígona: hi ha el Tomeu fascinat per la pintura, capaç de mostrar-nos de manera novel·lada com pensaven aquells homes que descobrien una nova manera d'afrontar l'art i la vida. Els humanistes, com en Tomeu mateix, aquells que creien en la força de l'home, que feien equilibris per no ofendre la totpoderosa església catòlica d'aquell moment, alhora que enaltien l'home com a centre de totes les coses. Així, Nicandre, el germà de Melina, "amb l'esguard fix en la pintura, començà a plorar, primer fluixet i després fort i xuclant aire pel nas, com un nin petit". L'emoció, el sentiment primari de l'emoció estètica. I Alexis li explicava que "els colors tenen vida pròpia, llum, bellesa i harmonia per si sols. Ells mateixos s'expliquen i es justifiquen. Junts, bens complementats, representen l'equilibri". O la instrucció bàsica que "un fresc sempre s'ha de començar d'amunt cap avall". O aquelles paraules de fra Santino: "Els pintors millorau el món, sempre m'ha fascinat el poder que teniu de treure bellesa del no res i fixar-la en un quadre o en una paret". I és que per Alexis-Tomeu "les persones tenim l'instint de cercar la bellesa, un instint que funciona independentment de l'estatus social i de la cultura adquirida. La cultura, en tot cas, refina el gust, però no l'inventa". És a dir, que per ric que un sigui, si no té gust per la pintura, ja pot pagar, que no en cobrarà. Però Alexis, instruït en la pintura, sap reconèixer també les seves mancances i acceptar les novetats que li mostra l'avançat Gentile Bellini quan arriba a Constantinoble: "Tractava bé les ombres, imprescindibles per a donar volum, però em fallava la perspectiva, va dir. Se m'escapava el punt de fuga". I en canvi Bellini reconeixia que "Feia temps que volia pintar Venècia i havia hagut de venir a Constantinoble per a trobar-se amb un pintor que s'havia atrevit a fer el mateix amb la seva ciutat. Ni a Florència s'havien atrevit a tant". O també "ningú mai no pinta la pobresa; o un paisatge com a tema central, tu sí que ho fas", diu Bellini admirat per la peculiar manera d'afrontar la pintura a Constantinoble. Hi ha declaracions sobre l'ofici, sobre què significa pintar, i quin és el procés mental que se seguia en aquella època per fe-ho: "Allò que l'il·lustrador passa al paper no és l'objecte que esta veient, sinó el record d'allò que acaba de veure". Matamalas, Alexis, ens mostra la relativitat de tot plegat, en analitzar primer les pintures de Giovanni Bellini que rebia les crítiques "dels clergues més estrictes, que l'acusaven de pintar la Verge amb un punt de lascívia", i alhora ens mostre la gelosia que aquest sent davant el jove talentós Giorgione que "més que la bellesa, que és objectiva i està basada en proporcions que qualsevol pintor pot aprendre, cercava la gràcia, que és una cosa espiritual, subjectiva i impossible de definir, que neix de regles misterioses que no són als llibres i que no pot ser reduïda a fórmules". És l'arribada de la subjectivitat a l'art, fins aleshores sotmès a cànons i tradicions? És allò que només podem explicar d'una manera un tant etèria, molt personal, com aquells retrats de Giorgione, que tenen "una singular vibració, una força espiritual que es projecta en la mirada i en qualsevol detall de l'expressió", "una visió poètica de la realitat i una sensibilitat fins aleshores desconeguda". Però Alexis, i Matamalas, saben que per molt que entrin noves sensibilitats i noves formes d'art, sempre són hereves de la tradició, que és la que marca el camí que s'ha de seguir, o els viaranys que no són convenients, tant se val.
També hi podem llegir el Matamalas nacionalment conscient, preocupat per la pervivència dels pobles i les cultures. De fet, a mi, quan parla del perill que corren els grecs que han restat sota domini turc a Constantinoble, em recorda, i molt, situacions com la nostra: "Només una política de manteniment de la nostra consciència nacional i religiosa ens pot salvar de desaparèixer com a poble". O també: "Els grecs, a qui els turcs ens deien rumis, acceptàvem el paper secundari que ens havien atorgat aquelles noves classes dominants amb una vergonyosa submissió". I tot això ho fa sense perjudici de no fer perdre l'objectivitat ni de caure en un maniqueisme simplista. Venècia, aquella terra delicada, culta i evolucionada també s'exhibeix com un monstre de poder quan les coses van maldades, com quan Alexis és arrestat i està molt a prop de ser torturat acusat d'un fals espionatge. Al mateix temps, Gentile Bellini també veu que els turcs no són tan dolents com se'ls havia pintat. Ja he dit al principi que no em semblava gratuïta l'elecció d'aquella Constantinoble, bressol i amalgama de cultures que fascina Bellini i el mateix Matamalas, admirats tots dos per la capacitat de convivència de cultures diferents.
També hi trobam el Matamalas novel·lísticament coherent i cohesionat, versemblant. Capaç de situar-nos sempre en el moment just de la novel·la, de canviar el narrador de manera que sapiguem en tot moment qui ens parla amb continus apòstrofes al seu interlocutor, que majoritàriament és un misteriós Nícies, però també pot ser el mateix Alexis, donant veu als altres personatges. Cohesionat perquè Matamalas no fa aparèixer els elements gratuïtament a la novel·la, sinó perquè hi tenen un sentit que en un moment o l'altre ens dóna a entendre, i versemblant perquè l'autor ha fet també una feina rigorosa de recerca històrica que ens situa en tot moment ara a la Constantinoble grega, ara a la turca, ara a Venècia o a la mateixa illa d'Antígona que dóna nom a la novel·la. I ho fa amb tot luxe de detalls històrics sobre el menjar, la decoració o els grans esdeveniments històrics de cada moment, amb la rivalitat d'un occident dominat per les grans ciutats comerciants com Venècia o Florència, que s'enfronten al poder dels temuts turcs.
I a banda del Matamalas home, del Matamalas humanista, del Matamalas fascinat per la pintura, també hi ha el Matamalas filosòfic, el que pensa, el que reflexiona sobre l'home i el sentit de la vida, sobre el pas del temps, sobre les diferents maneres d'afrontar-lo i de passar les penes i les alegries que ens esperen al llarg d'aquest trànsit cap a l'illa d'Ítaca, o l'illa d'Antígona, on sempre sembla que tenim la necessitat de retornar per tenir la consciència tranquil·la, per asserenar l'esperit i dir-nos: "He rigut, he plorat. I ha valgut la pena". Ja de bon principi trobam una divisa que parla gairebé com una paràbola bíblica: "T'has fixat que a aquests cans els emociona molt més la imminència del menjar que el propi fet de menjar? Idò aquest és el motiu per al qual Déu no se'ns manifesta de manera clara; ens vol expectants, perquè en l'expectativa radica la major part de la felicitat". I parlant de filosofia, i de religió, també diu "consideren que les passions són la part detestable de l'ésser humà. L'argument perfecte per a les religions, obstinades a prohibir i censurar les reaccions bàsiques dels homes". Però confrontant amb aquesta ànsia de gaudir del present es mostra la visió més tràgica aportada per l'estimada primera, Irene, que fa caure la ingenuïtat d'Alexis dient que "el destí de qualsevol passió és esbravar-se, com un vi bo o un perfum exquisit". I ens mostra la part més cruel de la vida quan l'amant enamorat explica resignat i indignat alhora que "sap que pitjor que la mort és el dolor de perdre la persona que estimes", o més endavant quan el pare es lamenta de la mort del fill "que és més definitiva que la mort, perquè és l'extinció". En aquest sentit, L'illa d'Antígona és una novel·la optimista, humanistament optimista. Capaç de creure en l'espècie humana malgrat les atrocitats que és capaç de cometre, la destrucció de l'art, de les cultures, de la vida humana mateixa, que tanmateix és derrotada sempre per l'ànsia creativa de les persones. I així com va cloent el llibre, Matamalas es mostra capaç d'emocionar-nos, de manera poètica com quan diu "A fora plovia. Vaig pregar als déus que la pluja fes créixer de pressa el blat i els oblits. Després vaig plorar fins i tot amb la calavera". Un Alexis-Matamalas que sap distingir entre la llei i la moral: "Cap llei humana no em pot condemnar , però jo m'he sentit sempre el responsable moral de la seva mort". I tanmateix, tot plegat, per haver viscut, per haver conegut, per haver plorat, per haver patit, però amb la certesa final que, en paraules d'un Alexis vell, "les persones no naixem per a sofrir, sinó per a gaudir de la bellesa terrenal que ens envolta. Senzilles sensacions quotidianes de baix preu i altíssim vaor que justifiquen per si soles l'existència". Una existència la d'Alexis, que va molt més enllà de tot això. Llegiu-la i gaudiu-ne i veureu que en Tomeu Matamales, fa un mes i mig em va enganar. No és una simple novel·leta d'aventures, sinó tot un credo vital, d'art, d'humanitat, de plaer i de passió, que a la fi, és la vida mateixa.
Publicat a "L'estenedor", el bloc d'Antoni Riera, el 4 de maig de 2010.
dijous, 29 d’abril del 2010
LA FELICITAT A ESCENA DEL BRAÇ D’UN BOIG
En un dels quaderns literaris que va anar elaborant al llarg de la seva vida el dramaturg rus Anton P. Txèkhov anotava que «En art, el públic aprecia tot el que és banal i conegut des de fa molt temps, tot allò al qual s’ha acostumat». I, és ben cert, avui en dia som capaços de dir que una tela de Pollock o de Mondrian ens agrada tant o més que un quadre de Velázquez o de Manet. Amb tot, però, fins que aquests estils pictòrics abstractes van acabar per ser acceptats i valorats pel gust comú es va passar per un llarg procés que va incloure el rebuig, la incomprensió, la lenta imposició d’un nou estil, i, al final, l’acceptació i vindicació d’aquestes obres. En el teatre passa exactament el mateix. El model realista burgès que es va imposar a les darreries del segle XIX és encara el que ens plau trobar en els drames actuals: volem veure un tros d’una vida coneguda sobre l’escena, protagonitzada per personatges que puguem reconèixer i amb els quals ens sigui fàcil empatitzar. És clar que aquest model realista que s’ha naturalitzat al llarg del nou-cents, i que encara segueix vigent al segle XXI, va patir uns importants intents de desconstrucció i renovació per part de l’escena contemporània que ja es donen per assumits, en l’actualitat. Tres podríem dir que van ser les principals aportacions del drama del segle XX a l’hora de desemmascarar la falsa naturalitat d’aquesta realitat escènica que se’ns imposava com a únic paradigma representatiu i veritable: l’artificial teatre èpic de Bertolt Brecht; la denúncia de manca de sentit de totes les bases de la nostra existència (la identitat personal, la lògica del llenguatge, el destí, la transcendència...) per part del teatre de l’absurd; i finalment una tendència meta teatral a mostrar representacions en escena, per fer evident que el teatre no és res més que teatre. Una de les reflexions teatrals més interessants del segle XX és l’obra Teoria del drama modern (1954), escrita per Peter Szondi, en la qual ja s’anunciava la crisi d’un model dramàtic amb el triomf de l’estètica realista, que coincidia amb un canvi significatiu de la societat. Prop de cinquanta anys després, el teòric francès Jean-Pierre Sarrazac ha decidit reprendre les tesis del filòleg d’origen hongarès, i aplicar-les a l’estudi del drama del nou-cents i així descriure com han evolucionat les pràctiques escèniques postmodernes.
El fruit de les seves investigacions ha cristal•litzat en un volum polifònic en què ha aplegat les col•laboracions de diferents especialistes, i en el qual s’aborden diferents aspectes de l’especificitat del drama contemporani sota la forma d’entrades de diccionari temàtic, titulat Lèxic del drama modern i contemporani (2005) —i que recentment ha tingut l’encert de traduir i publicar l’Institut del Teatre. No és casual que invoqui aquesta obra de referència, ni que l’utilitzi a bastament, a l’hora de parlar de Lokus (El Gall Editor, 2009), la primera peça de teatre publicada pel poeta menorquí Ponç Pons, perquè molts dels seus trets distintius i moltes de les solucions escèniques que s’hi adopten s’expliquen pel fet de ser una obra que ha paït a la perfecció el mestratge de les grans aportacions teatrals del segle XX.
Lokus és una tragicomèdia contemporània que comprèn uns mesos de la vida d’un intern en un hospital psiquiàtric, i ens demostra que no sempre aquells bandejats de la societat que anomenem bojos estan tan lluny de la nostra situació personal (com ja havia fet brillantment Joe Penhall a Blau/Taronja, estrenada a Barcelona fa deu anys). El seu personatge principal és en Miquel, un pintor que a causa d’una crisi personal —marcada per la incapacitat per assumir com va envellint— es deixa endur per la beguda, i una vida dissoluta que destrossa el seu matrimoni, i la normalitat de la seva existència.
Tot i la preponderància inequívoca d’aquest personatge, que sempre protagonitza totes les situacions escèniques, en aquesta obra trobem tres menes de caràcters, tal com es pot deduir del terme amb el qual se’ls al•ludeix a la dramatis personae incial: els que se’ls coneix pel nom (Miquel, Blai i Mariana); els que són anomenats per l’ofici o la relació social (Doctor, Infermera i Esposa); i aquells que són presentats per la seva condició o per un diminutiu (Boig, Vladi i Estra). De l’observació d’aquesta tipologia se’n deriva un feix de relacions entre els diferents grups, i hi ha una oposició entre aquells subjectes que mantenen una individualització nominal, i els antagonistes que se’ls enfronten i, al
seu torn, representen una societat repressora de la llibertat, l’originalitat i la imaginació singular de cada persona.
No podem establir, però, una correlació maniquea de bons i dolents; un dels encerts de la imaginació de l’autor consisteix a presentar-nos-els amb totes les seves complexitats, simpàtics amb greus defectes (com aconsellava Aristòtil, i al cap dels segles Brecht, si bé amb objectius diferents). Així, doncs, no es pot oblidar que Miquel (per fixar-nos en el protagonista), cap a qui el públic no pot reprimir una relació de franca empatia, ha estat un borratxo, un adúlter i un mal marit. Queda parlar, però, de l’altre grup de personatges, integrat pel Boig, Vladi i Estra, que són simples espontanis en l’acció, si bé amb funció còmica, intertextual i simbòlica. Tal com llegim en la nòmina de l’inici, aquest Boig «recita fragments de Shakespeare» (com els Ricards III ingressats a l’Hospital de Sobre actuacions, del famós sketch homònim dels Monty Python). D’altra banda, Vladi i Estra són «fills dels personatges Vladimir i Estragó de Tot esperant Godot, de Samuel Beckett» (en clar homenatge a aquesta peça de l’absurd, i m’atreviria a dir que també a l’obra de Tom Stoppard que ofereix unaversió sui generis de Hamlet, concretament Rosencrantz i Guildenstern són morts), i es dediquen a repetir el mateix diàleg esperançat i absurd dels seus pares. Com podria afirmar el crític i dramaturg francès Jean-Pierre Sarrazac, constitueixen una mostra extrema de la «crisi del personatge» contemporani, sense caràcter, sense passat ni futur: no són més que el paper que actuen —moltes vegades repetitiu i sense sentit, preexistent, deslligat de la pròpia voluntat individual. Al mateix temps, estem davant d’una mostra de «teatralisme», d’increment de referències meta teatrals que caracteritza gran part de l’escena dels últims anys. Aquest tret també es pot comprovar a l’inici de l’obra, quan descobrim que el protagonista té consciència de la nostra presència com a públic, i és només ell que sap que és un personatge i que és observat, tot i que aquests «monòlegs adreçats» (tal com és descrit aquest ús verbal a Lèxic del drama modern i contemporani) són un indici de la seva bogeria a ulls dels altres personatges. Així doncs, en el cas de Pons, aquest estil virtuós i teatral amaga una pràctica tan postmoderna com l’autoreferencialitat (en aquest cas al servei de la lògica de l’acció), la paròdia (del poeta ensucrat i sentimental que representa Blai en un moment determinat, per exemple), juntament amb el pastitx i la intertextualitat. Al mateix temps, l’autor demostra el seu enginy en implicar el lector (pel fet de reconèixer i compartir unes mateixes referències culturals), i aportar un nou al•licient a la lectura, ja que en determinats moments ens sentim convidats pel dramaturg menorquí a recordar de quin text provenen les paraules que usa: o bé les frases shakespearianes que recita el Boig, o les diferents expressions que apareixen aquí i allà, en les quals l’autor homenatja algunes de les obres que serveixen de model per a aquesta peça teatral (des de L’oncle Vània de Txekhov a títols concrets del teatre de l’absurd, com Tot esperant Godot de Beckett fins a La cantant calva de Ionesco). Menció a part mereixen la gran quantitat de cançons de Jacques Brel que les acotacions indiquen que escolta Miquel, i que delaten el seu estat d’ànim, o serveixen d’al•legoria d’una situació que s’ha produït o està a punt d’esdevenir-se: d’aquesta manera la lletra en francès de la cançó que el llibre ens escatima funciona d’intertext, i és més que significativa a l’hora d’acabar de comprendre moltes escenes. Evidentment, aquella dramatúrgia de l’absurd —a mig camí de l’existencialisme, la desconstrucció, la paròdia i el sense sentit— que s’ha esmentat és l’estètica al redós de la qual neix aquest Lokus. La majoria dels seus recursos teatrals busquen «que l’espectador rigui conservant la seriositat» (cita inicial de l’obra atribuïda a un dels grans dramaturgs del teatre de l’absurd, com ho és Arthur Adamov) i són apresos d’aquestes obres, i principalment del capolavoro de Beckett: la parella de protagonistes (amb tocs de clown) bandejats de la societat que no acaben d’encaixar- hi, els jocs verbals, les impostacions, els mals entesos, la inestabilitat de la identitat, la crisi del llenguatge... Tanmateix, no es pot pas dir que Pons hagi volgut escriure una obra absurda o una paràbola, essencialment perquè el rerefons és real, i així també els seus personatges, de manera que la manca de lògica de les seves accions i expressions respon al lloc on es troben: reclosos en un sanatori mental. És el lloc que ocupen (locus, en llatí) el que determina que són uns bojos (uns lokus, si transcrivim fonèticament un barbarisme popular), no pas la sensatesa de les seves expressions i dels seus desitjos, fins al punt que l’obra acaba igualant les angoixes i els tractaments dels que són considerats assenyats i dels que són tractats de folls. Tant Miquel com Blai han trobat en l’alcohol (i el plaer efímer i buit) uns paradisos artificials on escapar de la realitat adversa i desil•lusionadora, i aquest ha estat el primer pas que els ha acabat conduint fins a la depressió o la psicosi (és a dir, fins a la desvinculació del seu món). No es pot pas dir, però, que aquests personatges no provin de capgirar la seva situació: volen restablir les situacions sentimentals (o trobar-ne de noves, en el cas de Blai), busquen ser nous personatges a mida (com Blai que s’emprova diferents caràcters socials), intenten escapar del lloc que els conté i els margina, o fins i tot proven d’autodestruir-se. Un cop més, ens trobem en aquesta disjuntiva tan moderna que Baudelaire va fer bascular entre l’spleen i l’ideal, i que Cernuda va traduir com a realitat i desig. En aquest cas, el somni que persegueix Miquel, i que Blai es fa seu, es troba a les illes Marqueses, al lloc on Jacques Brel es troba enterrat i on va anar a raure Gauguin. Aquest retorn al paradís, a la vida unida amb la natura,per escapar del món modern de la tècnica que ha dut a l’alienació de l’individu, i a l’artificialització del seu contorn, del seu lloc, és un dels temes més propis de la postmodernitat, i que Ponç Pons ha fet seu en la seva obra poètica —especialment en el seu magnífic llibre Nura.
Renunciar a tots aquests avenços de la modernitat, i tendir a l’anul•lació del jo, o mostrar unes disfuncions socials i personals, porta a què es pugui titllar de boig qui presenta aquests símptomes; per bé que, ja fa uns quants anys, Michel Foucault va fer notar que la follia era fruit d’un pacte social, dels límits que cada moment històric considerava pertinents per mesurar la normalitat dels individus. A més a més, el teatre ha estat un camp idoni per donar un protagonisme destacat als bojos: del bufó d’El rei Lear de Shakespeare a El barret de cascavells de Pirandello, sense oblidar el transvestisme esbojarrat i desemmascarador del protagonista de Mort accidental d’un anarquista de Dario Fo. Possiblement, aquest joc de canvi de papers i conductes que experimenta Blai a la primera escena prové, directament, d’aquests títols italians. És clar que en aquest desig per ser altres no es pot veure un gust esteticista i artificiós per crear cops escènics:Pons denuncia la incapacitat del subjecte contemporani per sentir-se satisfet dins de la seva personalitat, dins del seu caràcter.
Lokus és una obra que reivindica el poder de l’amor i de l’amistat, com a base autèntica de les relacions socials i de la felicitat. De retruc, aquest títol és una gran metàfora sobre la frustració, sobre la manca de sentit de la vida, la insatisfacció i la soledat en uns temps en què s’han perdut les gran explicacions morals i ideològiques sobre el sentit de l’existència. Al capdavall, i malgrat la tristesa que sobrevola damunt d’alguna de les situacions finals d’aquesta obra, Lokus advoca per l’optimisme i per l’esperança en un nou començament, i confia en la capacitat de l’ésser humà per assumir la seva condició, i per tornar-se a il•lusionar pels humils encants de la vida. Blanche Dubois, la protagonista d’Un tramvia anomenat Desig, en plena demència, deia en la seva intervenció final que sempre havia confiat en la bona voluntat dels desconeguts, mentre s’agafava del braç del doctor que la portaria al sanatori. Un altre braç, amb una nova confiança en la vida, és el que agafa en Miquel al final de Lokus.
Publicat per Jordi Julià a la revista “Letres” de abril/maig de 2010
dilluns, 12 d’abril del 2010
Un nou volum sobre "Les Possessions"
Publicat al suplement "Fora Vila Verd", de El Mundo/El dia de Baleares, diumenge 11 d'abril de 2010.
dimarts, 6 d’abril del 2010
Recorregut per les possessions de Mallorca .
El Gall Editor ha publicat el quart volum de "Possessions de Mallorca" que compta amb la col·laboració del Consell de Mallorca
Divulgar el patrimoni de Mallorca, en aquest cas les possessions, és el projecte que ha impulsat El Gall Editor, juntament amb l'autor, Tomàs Vibot, en una col·lecció que ja arriba al quart volum.
El Consell de Mallorcaha col·laborat en l'edició d'aquest quart volum, on es fa un recorregut per les diferents estructures tan significatives de Mallorca.
El conseller de Presidència, Cosme Bonet, ha explicat que el Consell ha donat suport a aquesta inciativa perquè suposa posar en valor una part de la nostra història ,un patrimoni valuós que és necessari conservar i divulgar, ja que forma part , ha dit, de la nostra senya d’identitat, precisament en un any on el Consell de Mallorca defensar el paisatge cultural a través de la proposta de la Serra de Tramuntana com Patrimoni de la Humanitat.
Per la seva banda, l'autor del llibre, Tomàs Vibot, ha recordat que aquest tipus d'obra representa la realitat geogràfica de la Part Forana, a més de ser una radiografia històrica i social de Mallorca. Vibot ha explicat que al llibre de Possessions de Mallorca s’expliquen la història, els detalls, les famílies i la feina que s’ha desenvolupat a 20 possessions de Mallorca, totes acompanyades de fotografies actuals de les finques.
Entre les possessions que apareixen en aquest quart volum destaquen Albocàsser a Manacor, Bellveure a Binissalem, Sa Cabaneta a Ariany, es Caparó a Vilafranca, Son Crespí de Passatemps a Santa Maria, Monnàber a Fornalutx, Son Monserrata a Petra, Can Prohom a Sóller, Can Quiam a Costitx o la torre de Canyamel a Capdepera moltes de les possessions que ha visitat estan en perfecte estat, gràcies al respecte dels propietaris.
Vibot ha especificat que a les 300 pàgines, s’ha ficat una mica de tot, les possessions grans i les petites, de diferents èpoques des de l’edat medieval fins el segle vint, de diferents estils arquitectònics, però sobretot representatives dels municipis, en concret de les zones tant del nord, de la Serra de Tramuntana, del Raiguer , del Mitjorn i del Pla.
L’editor, Gràcia Sánchez, ha destacat el bon estat de conservació d’aquestes finques i ha explicat que han estat mesos intensos de recopilar informació sobre aquestes estructures. Aquest quart volum s’engloba dins una col·lecció que vol arribar als 5, ja que l’objectiu és presentar més de 100 possessions de Mallorca .
Per la seva banda l’historiador i autor del pròleg , Jaume Llabrés , ha destacat el treball de recopilació i documentació de Vibot.
dimarts, 23 de març del 2010
e. e. cummings versionat per Alfred Sargatal, dijous passat al Camaleons
El dijous 18 de març ha tingut lloc, a l’Institut d’Estudis Catalans, una nova sessió del cicle Camaleons o la màgia de l'ofici de traduir amb la presència d’Alfred Sargatal, qui ha parlat d’e.e. cummings i les dificultats de traduir aquest poeta avantguardista.
Sargatal ha estat presentat per Rosa Calafat, responsable de la Càtedra Unesco de Llengües i Educació, qui ha fet seves les paraules que Víctor Obiols dedica al traductor en el pròleg de l’antologia poètica que recull les versions al català que Alfred Sargatal ha fet de cummings.
El traductor ha acompanyat la seva dissertació amb la reproducció, a la pantalla, d’un fragment del programa de televisió “L’hora del lector”, en què li van fer una entrevista per parlar justament d’aquesta traducció. Tot seguit, ha posat de manifest els seus inicis en el camp de la traducció girant al català les Quimeres de Nerval i altres poemes d’Eliot, Saint John Perse, etc., així com també la lectura de la poesia de Brossa, que li van servir per poder-se encarar, més tard, amb els poemes de cummings, un poeta que té uns trets molt personals tant des del punt de vista gramatical com de l’ús dels signes de puntuació, de les majúscules i minúscules, etc. Sargatal ha qualificat cummings com un escriptor a qui agrada de reorganitzar estructures gramaticals, recrear el lèxic amb sufixos i afixos, fins i tot trossejar el text, trets que fan la seva poesia molt atractiva però alhora amb una bona dosi de dificultats a l’hora d’encarar-ne la traducció.
Els assistents han tingut ocasió de seguir i discutir amb el traductor alguns dels poemes que s’han lliurat en versió bilingüe, per tal de veure’n les solucions adoptades per Sargatal. L’acte s’ha acabat amb l’audició d’un poema de cummings recitat per ell mateix.
Alfred Sargatal Plana (Hostalets d'en Bas, 1948) ha ensenyat Llengua i Literatura Catalanes a secundària. Paral·lelament a l'activitat docent ha col·laborat a la premsa, ha assessorat editorials, ha contribuït a la fundació d'empreses editorials i ha traduït diverses obres literàries, tant en prosa com en vers, d'autors com Gérard de Nerval, T.S. Eliot, Pierre-Jean Jouve, Saint-John Perse, William Faulkner, Marguerite Yourcenar, Albert Cohen, Alfred Jarry, Henry James o e.e. cummings.
Camaleons o la màgia de l'ofici de traduir és una sèrie de xerrades sobre traducció literària, organitzada per l'AELC i que ha passat per Barcelona, Reus, Tarragona, Banyoles, Palma i Girona, i que torna a Barcelona amb quatre sessions entre març i abril.
Així, dijous 11 de març Joan Sellent va parlar sobre El rei Lear i William Shakespeare; el 18 , com hem esmentat, Alfred Sargatal ho va fer al voltant de les seves adaptacions de poemes d'e. e. cummings; el 8 d'abril Albert Nolla comenta la seva traducció de Tòquio Blues, de Haruki Murakami, i finalment el 15 d'abril Ramon Monton parla de la seva versió del llibre Emili i els detectius, d'Eric Kästner.
Totes les sessions es fan a les 18.30 a la Sala Puig i Cadafalch de l'Institut d'Estudis Catalans (C/ Carme, 47), i compten amb la col·laboració de la Càtedra Unesco de Llengües i Educació de l'IEC.
dimarts, 2 de març del 2010
"LA NOSTRA TERRA", UN GUANY
Publicat per Bartomeu Mestre Sureda al suplement "Presència" del 26 de febrer al 4 de març de 2010.
dijous, 18 de febrer del 2010
EL GREMI D'EDITORS DE BALEARS TÉ NOU PRESIDENT
Miquel Ferrer, d'Edicions Cort, és el nou president del Gremi d'Editors de les illes Balears, segons s'aprovà a l'assemblea celebrada el passat dimecres 17 de gener.
Ferrer substitueix ara Josep Joan Vidal, qui a partir d'ara ocuparà el càrrec de vicepresident.
La resta de la jutna directiva no ha sofert canvis de manera que el secretariat segueix en mans de Lleonard Muntaner; Francesc Moll segueix com a tresorer i Gracià Sánchez com a vocal.
Més informació:
http://www.ultimahora.es/mallorca/noticia/noticias/cultura/miquel-ferrer-promete-nuevas-ideas-como-presidente-del-gremi-d-editors
Ferrer substitueix ara Josep Joan Vidal, qui a partir d'ara ocuparà el càrrec de vicepresident.
La resta de la jutna directiva no ha sofert canvis de manera que el secretariat segueix en mans de Lleonard Muntaner; Francesc Moll segueix com a tresorer i Gracià Sánchez com a vocal.
Més informació:
http://www.ultimahora.es/mallorca/noticia/noticias/cultura/miquel-ferrer-promete-nuevas-ideas-como-presidente-del-gremi-d-editors
dimarts, 16 de febrer del 2010
dilluns, 15 de febrer del 2010
dilluns, 8 de febrer del 2010
dilluns, 1 de febrer del 2010
"LA NOSTRA TERRA" RESUCITA. La revista se editó en Mallorca desde 1928 hasta 1936
Para revitalizar “la fuerza liberadora de la cultura” —frase del estudioso Gregori Mir—, se ha procedido a la reedición en facsímile de La Nostra Terra, con formato y rango de lectura bíblica. La histórica y selecta revista mensual de literatura, arte y ciencias apareció en catalán con vocación universalista en Mallorca en 1928 hasta que fue enmudecida por el golpe de Estado de 1936.
Desde el principio fue en una de las principales revistas del siglo XX en Mallorca y un espejo del dinamismo de la sociedad intelectual de los años treinta en la isla. Ahora, los 99 números escritos por más de 200 firmas han sido rescatados
en cinco volúmenes editados por El Gall, el Institut d’Estudis Baleàrics y Sa Nostra.
La revista, tan mitificada comopoco conocida en su integridad, surgió del afán autonomista de republicanos, liberales, escritores, artistas, científicos,
poetas y curas, alguno de los cuales devino censor de bibliotecas en nombre de Franco. Miquel Ferrà y Joan Pons i Marqués fueron los dos próceres
de la aventura que recogió en sus números finales el manifiesto de intelectuales de la comunidad catalano-balear que auspiciaron Francesc Cambó,
con Joan Estelrich y otros, y que motivó la respuesta solidaria desde Mallorca en 1936. Los firmantes insulares fueron perseguidos y depurados por el
franquismo o conminados a humillantes rectificaciones.
El impulsor de la reedición y autor del análisis de la colección, Tomeu Mestre Sureda, Balutxo, ha buceado en todas las páginas y en las biografías de
los escritores y colaboradores. Mestre contextualiza más allá de los parámetros
literarios la densidad social de La Terra Nostra y describe también a aquellos que fueron los censores militares y animadores de la represión. Junto a su estudio hay sendos prólogos de los catedráticos Pere Roselló Bover y Miquel Duran.
La música, la ciencia de vanguardia y la literatura se sucedieron en las 4.500 páginas de la revista. Entre los autores, Igor Stravinsky, Béla Bartók, Emili Darder, Andreu Crespí, Joan Mascaró, Francesc de Borja de Moll, Miquel Massutí, Pere Oliver, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Salvador Galmés, Llorenç Villalonga, Joan Amades, Xavier Benguerel, Agustí Calvet, Josep Carner, Pere Coromines y Ferran Soldevila, entre otros muchos.
“La trágica circunstancia de una guerra condenó a muerte la revista y propició la marginación intencionada de su recuerdo. No sólo fue víctima de la represión, sino también del silencio activo y forzado”, asegura Tomeu Mestre.
Publicat a El País, per Andreu Manresa, el 18 de desembre de 2009
Desde el principio fue en una de las principales revistas del siglo XX en Mallorca y un espejo del dinamismo de la sociedad intelectual de los años treinta en la isla. Ahora, los 99 números escritos por más de 200 firmas han sido rescatados
en cinco volúmenes editados por El Gall, el Institut d’Estudis Baleàrics y Sa Nostra.
La revista, tan mitificada comopoco conocida en su integridad, surgió del afán autonomista de republicanos, liberales, escritores, artistas, científicos,
poetas y curas, alguno de los cuales devino censor de bibliotecas en nombre de Franco. Miquel Ferrà y Joan Pons i Marqués fueron los dos próceres
de la aventura que recogió en sus números finales el manifiesto de intelectuales de la comunidad catalano-balear que auspiciaron Francesc Cambó,
con Joan Estelrich y otros, y que motivó la respuesta solidaria desde Mallorca en 1936. Los firmantes insulares fueron perseguidos y depurados por el
franquismo o conminados a humillantes rectificaciones.
El impulsor de la reedición y autor del análisis de la colección, Tomeu Mestre Sureda, Balutxo, ha buceado en todas las páginas y en las biografías de
los escritores y colaboradores. Mestre contextualiza más allá de los parámetros
literarios la densidad social de La Terra Nostra y describe también a aquellos que fueron los censores militares y animadores de la represión. Junto a su estudio hay sendos prólogos de los catedráticos Pere Roselló Bover y Miquel Duran.
La música, la ciencia de vanguardia y la literatura se sucedieron en las 4.500 páginas de la revista. Entre los autores, Igor Stravinsky, Béla Bartók, Emili Darder, Andreu Crespí, Joan Mascaró, Francesc de Borja de Moll, Miquel Massutí, Pere Oliver, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Salvador Galmés, Llorenç Villalonga, Joan Amades, Xavier Benguerel, Agustí Calvet, Josep Carner, Pere Coromines y Ferran Soldevila, entre otros muchos.
“La trágica circunstancia de una guerra condenó a muerte la revista y propició la marginación intencionada de su recuerdo. No sólo fue víctima de la represión, sino también del silencio activo y forzado”, asegura Tomeu Mestre.
Publicat a El País, per Andreu Manresa, el 18 de desembre de 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)