dilluns, 31 d’agost del 2009
dilluns, 24 d’agost del 2009
Perfecto Cuadrado i els seus meninos
Si avui en dia podem llegir algunes de lesmillors obres portugueses en català, això es deu sense dubte a l’escola lusitana balear. Existeix quelcom així?No ho sabem, però sense dubte existeix l’ombra allargada i potent del mestratge que ha exercit a la nostra universitat la figura insubstituïble de Perfecto Cuadrado. El professor
Cuadrado combina la seva erudició amb la seva humanitat i amb la seva passió per la transmissióde coneixement. Una hora de conversa amb ell és el millor bàlsam contra l’estupidesa que conec. Dues hores són un festival per als sentits. Cuadrado és un
d’aquests intel·lectuals jocosos que es poden comptar amb els dits de la mà. No hi ha res de més fascinant que un tipus nascut a Zamora que viu a Mallorca i dirigeix
el Centro do Estúdios do Surrealismo Portuguès i que a sobre ha inventat el paradís meravellós de Zamora SurMer. No sé si hi ha una escola lusitana a les Illes, pero sí que sé que la figura intel·lectual de Perfecto Cuadrado és d’una talla que no hi cap en aquest article i que ha donat fruits com els que segueixen.
A poc a poc Bernando Soares, el semiheterònim de Fernando Pessoa, va desgranant amb mestria les seves reflexions sobre la ciutat de Lisboa: “M’agrada el Tejo perquè
hi ha una gran ciutat a la vora” o “No hi ha flors com les teulades vermelles de Lisboa”, són només algunes de les píndoles que deixa escolar aquest ajudant de comptable que treballa a la Baixa en el seu Llibre del desassossec, un monument literari de primer magnitud que podem llegir en català gràcies a la versió que en feren Gabriel de la Santíssima Trinitat Sampol i Nicolau Dols i que publicà en el seu moment Quaderns Crema.
Sampol també és autor d’altres traduccions del portuguès al català i una de lesmés fascinants són les Cançons d’António Botto, un llibre que gràcies a Pessoa va tenir un notable reconeixement,tant que els catòlics portuguesos el 1923 demanaren que es fes un aute de fe i que el seu autor fos penjat per haver escrit aquesta literatura
de sodoma que va publicarmagistralment Ensiola.
A Menorca l’ombra de Cuadrado impactà sobre Ponç Pons, que també se sentí fascinat per la literatura portuguesa i que fa uns anys va deixar-nos la seva particular
antologia de Sophia de Mello, evidentment molt allunyada de Botto, però igualment imprescindible. La va publicar Lleonard Muntaner i és un llibre que s’hauria de tenir a la capçalera. A Mallorca hi ha altres lusitanistes, i possiblement un dels més interessants és Antoni Xumet,que ha influït en el catàleg d’El Gall i per descomptat en el del Salobre.
L’editor Gracià Sànchez ha publicat un monument de primer ordre que és Ahir no et vaig veure a Babilònia, de Lobo Antunes. La traducció és d’un dels grans, Joan Casas. També li ha publicat algunes
traduccions al mateix Xumet, com la d’Ofici de paciència, d’Eugénio d’Andrade o La casa i la flaire dels llibres, de Maria do Rosário Pedreira. En Xumet ja s’havia estrenat amb Te’m morires, de José Luís Peixoto, un llibre deliciós. En Gracià també va publicar dues traduccions acuradíssimes de Marta Ferré, un altre personatge fascinant de la relació entre la cultura portuguesa i catalana: el Camp de sang de Dulce Maria Cardoso i El capvespre de la seva absència, de Carlos Heitor Cony.
Com a editor en Xumet també ha optat pels portuguesos, i destaca la ingent tasca que està duent a terme en la recuperació de Cardoso Pires. Va començar amb Deprofundis, vals lent, traduït per Nicolau Dols. Una delícia. Però tenir la possibilitat de llegir El Delfí en català és senzillament indescriptible. Es tracta d’un dels grans llibres de la literatura universal de tots els temps. La versió
catalana és d’Anna Cortils.
La literatura portuguesa està plena de petites joies i tresors i gràcies a l’escola mallorquina de lusòfons és de cada vegada més coneguda. I aquí es nota l’ombra
de Perfecto Cuadrado i tot el seu entusiasme i coneixement. Només cal dir, un copmés, gràcies, a ell i a tots els que s’hi han deixat entusiasmar i ens han regalat
aquestes joies.
Article publicat per Sebastià Bennasar al Diari de Balears, el 19 d'Agost de 2009
Cuadrado combina la seva erudició amb la seva humanitat i amb la seva passió per la transmissióde coneixement. Una hora de conversa amb ell és el millor bàlsam contra l’estupidesa que conec. Dues hores són un festival per als sentits. Cuadrado és un
d’aquests intel·lectuals jocosos que es poden comptar amb els dits de la mà. No hi ha res de més fascinant que un tipus nascut a Zamora que viu a Mallorca i dirigeix
el Centro do Estúdios do Surrealismo Portuguès i que a sobre ha inventat el paradís meravellós de Zamora SurMer. No sé si hi ha una escola lusitana a les Illes, pero sí que sé que la figura intel·lectual de Perfecto Cuadrado és d’una talla que no hi cap en aquest article i que ha donat fruits com els que segueixen.
A poc a poc Bernando Soares, el semiheterònim de Fernando Pessoa, va desgranant amb mestria les seves reflexions sobre la ciutat de Lisboa: “M’agrada el Tejo perquè
hi ha una gran ciutat a la vora” o “No hi ha flors com les teulades vermelles de Lisboa”, són només algunes de les píndoles que deixa escolar aquest ajudant de comptable que treballa a la Baixa en el seu Llibre del desassossec, un monument literari de primer magnitud que podem llegir en català gràcies a la versió que en feren Gabriel de la Santíssima Trinitat Sampol i Nicolau Dols i que publicà en el seu moment Quaderns Crema.
Sampol també és autor d’altres traduccions del portuguès al català i una de lesmés fascinants són les Cançons d’António Botto, un llibre que gràcies a Pessoa va tenir un notable reconeixement,tant que els catòlics portuguesos el 1923 demanaren que es fes un aute de fe i que el seu autor fos penjat per haver escrit aquesta literatura
de sodoma que va publicarmagistralment Ensiola.
A Menorca l’ombra de Cuadrado impactà sobre Ponç Pons, que també se sentí fascinat per la literatura portuguesa i que fa uns anys va deixar-nos la seva particular
antologia de Sophia de Mello, evidentment molt allunyada de Botto, però igualment imprescindible. La va publicar Lleonard Muntaner i és un llibre que s’hauria de tenir a la capçalera. A Mallorca hi ha altres lusitanistes, i possiblement un dels més interessants és Antoni Xumet,que ha influït en el catàleg d’El Gall i per descomptat en el del Salobre.
L’editor Gracià Sànchez ha publicat un monument de primer ordre que és Ahir no et vaig veure a Babilònia, de Lobo Antunes. La traducció és d’un dels grans, Joan Casas. També li ha publicat algunes
traduccions al mateix Xumet, com la d’Ofici de paciència, d’Eugénio d’Andrade o La casa i la flaire dels llibres, de Maria do Rosário Pedreira. En Xumet ja s’havia estrenat amb Te’m morires, de José Luís Peixoto, un llibre deliciós. En Gracià també va publicar dues traduccions acuradíssimes de Marta Ferré, un altre personatge fascinant de la relació entre la cultura portuguesa i catalana: el Camp de sang de Dulce Maria Cardoso i El capvespre de la seva absència, de Carlos Heitor Cony.
Com a editor en Xumet també ha optat pels portuguesos, i destaca la ingent tasca que està duent a terme en la recuperació de Cardoso Pires. Va començar amb Deprofundis, vals lent, traduït per Nicolau Dols. Una delícia. Però tenir la possibilitat de llegir El Delfí en català és senzillament indescriptible. Es tracta d’un dels grans llibres de la literatura universal de tots els temps. La versió
catalana és d’Anna Cortils.
La literatura portuguesa està plena de petites joies i tresors i gràcies a l’escola mallorquina de lusòfons és de cada vegada més coneguda. I aquí es nota l’ombra
de Perfecto Cuadrado i tot el seu entusiasme i coneixement. Només cal dir, un copmés, gràcies, a ell i a tots els que s’hi han deixat entusiasmar i ens han regalat
aquestes joies.
Article publicat per Sebastià Bennasar al Diari de Balears, el 19 d'Agost de 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)