Han passat més de setanta- tres anys des de que La Nostra Terra se va deixar d’editar. No va morir, directament la va matar l’alçament feixista del 36. Després varen venir temps de foscor i els exemplars antics de la revista se varen convertir en clandestins. Pogueren sobreviure algunes col•leccions a cases particulars (cap biblioteca pública) i podia semblar que les rebutjades veus dels seus col•laboradors es donaven per anul•lades i perdudes. Després, quan havien acabat els anys de la dictadura més dura, algunes col•leccions sortiren de la foscor i se feren estudis parcials, sobretot literaris, del seu contingut. Però no ha estat fins fa poc, fins aquest mes de desembre de 2009, que s’ha fet avinent l’importància no sols cultural i científica, sinó també social i política de la publicació.
Dimarts passat, a la seu del Centre Cultural de Sa Nostra, se va presentar la reedició facsímil, una coedició entre l’Institut d’Estudis Baleàrics i El Gall Editor, “a cura” de Bartomeu Mestre, que ha fet el treball més obscur i difícil d'identificació dels col•laboradors i de classificació, i també el més personal i lluent d’interpretació o explicació a una llarga i entenedora introducció de més de cent pàgines. És cert que quan Mestre (en Balutxo) ens comentava als amics el seu treball, de molts anys, dèiem o pensàvem “ara té aquesta curolla”. Ens ho podíem permetre, però sabíem que alguna cosa nova arribaria a treure o deduir.
Així ha estat: ha deduït que ni La Nostra Terra ni la societat mallorquina de l'època eren tan reblanides, “cursis” o amb pensaments tan febles com s’havia interpretat fins fa poc. La revista, mensual, va sortir entre 1928 i 1936; en total varen ser 99 números amb moltes col•laboracions -és veritat- de poetes capellans i poemes sentimentalistes de paisatges idíl•lics. Certament la revista era “elitista” des de molts punts de vista, però també hi col•laboraven científics, se parlava d’art i de música, se feien traduccions d’autors universals i se donaven noticies molt puntuals de fets transcendents per a la societat de les Illes. Els literats eren més catòlics (no tots) i els científics, més agnòstics.
Sé que és això el que Bartomeu Mestre volia recuperar (no sols fotocòpies d'una publicació del passat). Volia recuperar documents escrits d’un poble que no té sols una tradició “poètica” de l’ Escola Mallorquina (per quatre lletraferits) i que no sap anar més enllà en els amples terrenys de la cultura, la ciència i el pensament i quan s’hi troba ha de fer servir una llengua aliena.
L’ edició ha estat cara i, com va dir Sebastià Serra, el propòsit no és posar els cinc toms a la venda. S’enviarà a totes les biblioteques i centres culturals de les Illes, on se podrà consultar. No podia ser d’altra manera, i en aquests temps de crisi està be recuperar també les biblioteques com a centres de consulta i lectura. També seria útil digitalitzar tota l’obra per facilitar les consultes per Internet. Però ara per ara el que tenim són cinc toms amb articles que reflecteixen el pensament i les notícies més importants de la nostra història immediata. Un bon exercici és dedicar una horabaixa -o més- a passar pàgines i aturar-se a llegir el que interessa. Se trobarà una societat intel•ligent i, com totes, amb alguns pesats i alguns poetes de floretes, diversa i viva. Ho podrien fer els nostres polítics. No n’hi va haver a l'acte de presentació. Crec que la màxima autoritat era Serra.
Ibdigital.net. 16 de Desembre de 2009
divendres, 29 de gener del 2010
dijous, 28 de gener del 2010
dimecres, 27 de gener del 2010
PRESENTACIÓ A PALMA DE LNT
“Passar revista a l’activitat literària, artística i científica d’aquí i de fora, encoratjar-nos mútuament, aportar la nostra cooperació a l’edifici de la cultura: heus aquí allò que voldríem!” Així acabava, el gener de 1928, Els nostres propòsits, el primer Editorial de LA NOSTRA TERRA, REVISTA MENSUAL DE LITERATURA, ART I CIÈNCIES. Des del primer exemplar, a la portada figura una xilografia que constitueix la representació gràfica d’aquells propòsits. Davant d’una finestra oberta de bat a bat, en primer pla, dins d’un vas alt, hi ha unes branques que ben bé podrien ser d’ametller florit i, al fons, una vela llatina que solca la mar, sota el vol de tres ocells. Aquella imatge no és introspectiva, sinó oberta i projecta la nostra terra, al vent del món, des de les arrels culturals cap a la universalitat per transmetre la sàvia i bella metàfora de la Balenguera que la soca més s’enfila com més endins pot arrelar. Si les flors representen la terra i la cultura, la mar, la nau, el vent i les aus simbolitzen la llibertat. Així, cultura i llibertat seran els dos eixos per on transitarà la publicació fins al final dels seus dies, quan la cultura i la llibertat foren arraconades per la força, arran de la ponentada gran de juliol de 1936 que va tancar d’una portada aquella finestra i la nostra terra va esdevenir silenci i fosca.
La publicació neix amb el model dels Almanacs de les lletres que, des de 1923, editava l’Associació per la Cultura de Mallorca, orientada a defensar la llengua i la identitat i que agafaria LA NOSTRA TERRA com a òrgan de difusió. Al llarg de vuit anys i mig, en els 99 exemplars de la revista, entre autors, traductors i il•lustradors, hi participaren més de 200 persones que emplenaren 4.500 pàgines que, constitueixen una obra magna, no només per l’extensió, sinó per l’alt nivell que exhibeixen molts dels treballs publicats.
La diversitat de professions demostra l’interès general. Destaquen els periodistes, però hi ha geòlegs, biòlegs, botànics, odontòlegs, mestres d’escola, psiquiatres, advocats, apotecaris, geògrafs, filòlegs, veterinaris, historiadors, arqueòlegs, enginyers, banquers, arquitectes, notaris, urbanistes, metges, oceanògrafs, enòlegs, etnòlegs, músics, pintors, polítics, químics, investigadors científics i una plèiade de literats en tots els camps (poetes, autors teatrals, crítics, assagistes i cronistes). Quant a la ideologia, hi ha dirigents socialistes, d’Esquerra Republicana, de La Lliga, d’Acció Catalana i d’Unió Democràtica, encara que cap partit no va dominar la publicació, perquè la majoria de col•laboradors eren independents, amb predomini d’un catalanisme cultural conservador. No debades, hi ha una extensa nòmina de sacerdots i de lul•listes. Això no obstant, també hi ha laïcistes, rotaris i maçons.
Els dos principals promotors de la publicació, Joan Pons i Marquès i Miquel Ferrà, sabien bé de quines egües venim i quina era la nostra terra. Encara que més de la meitat d’autors són mallorquins, de molts de pobles de l’illa amb alta presència de felanitxers i sollerics, hi havia col•laboradors de València, com Joan Chabàs, Artur Perucho o Enric Navarro-Borràs; de Menorca com Francesc de B. Moll i Francesc Sintes Olives; d’Eivissa, com Marià Villangómez, Josep Costa “Picarol” o Isidor Macabich, i del Principat de Catalunya, com Joan Amades, Xavier Benguerel, Josep Carner, Pere Coromines, Jaume Grau Cases o Ferran Soldevila. La nòmina de dones no arriba al 5%. Només n’apareixen onze i vuit són poetesses. També hi ha estrangers com Francis de Miomandre, Gonçal de Reparaz o Harri Graff Kesller, resident a la Bonanova de Palma, on escrivia les memòries.
Aquests microcosmos de la revista, sacerdots i maçons, conservadors i progressistes, científics i lletraferits, mostra l’abast de la publicació i convida a observar el conjunt amb perspectiva oberta. Persones de moltes professions, d’ideologies distintes i d’arreu de les terres de parla catalana, varen participar d’una de les aventures literàries més interessants i profitoses de la nostra història i, malgrat aquesta evidència, la publicació ha estat injustament silenciada o, en el millor dels casos, tractada sectorialment.
Cal consignar les transcripcions efectuades per Gregori Mir i altres autors, una anàlisi ideològica de Catalina Martínez Taberner, uns articles sobre les traduccions de Damià Ferrà Pons i referències a publicacions de crítica literària, d’història o d’investigació de Miquel Duran, Antoni I. Alomar, Margalida Pons, Pere Rosselló, Xavier Margais, Llorenç Capellà, Josep Vílchez, entre d’altres. Gairebé totes les ressenyes sobre La Nostra Terra posen l’èmfasi en els apartats de lletres i emeten una imatge esbiaixada, perquè la secció de Poesia, amb tot el protagonisme conferit a l’Escola Mallorquina, versió illenca d’un noucentisme ja en ple declivi, és la part més localista, ben al contrari d’altres apartats. En conjunt, el contingut pot definir-se d’avantguarda sobre dos eixos: universalitat i actualitat. Josep Massot escriu “els intel•lectuals mallorquins, agrupats a LA NOSTRA TERRA, tenien una amplitud d’esperit que no permet d’encasellar-los en un regionalisme de via estreta, ni de considerar-los uns simples epígons sense personalitat”.
Les pàgines científiques permetien l’intercanvi amb altres publicacions gràcies al seu interès. Ja en el primer exemplar de la revista, Andreu Crespí ens parla de les tauletes de Gozel, descobertes el març de 1924, encara no feia quatre anys, i ja destapava la falsedat del descobriment. L’encert del professor i arqueòleg mallorquí és l’auguri del nivell que, en tots els camps de les ciències, mantindrà la revista al llarg de la història. Podríem continuar amb articles darwinistes sobre l’origen marí de la vida de Miquel Massutí, els estudis sobre la follia del psiquiatre Joan Ignasi Valentí Marroig o l’anàlisi, amb dades estadístiques, de la situació sanitària a les Balears, elaborada per Emili Darder.
Una constatació de la distància entre lletres i ciències a La Nostra Terra, és la diferència ideològica. La confessionalitat catòlica, inserida dins d’un humanisme d’arrels cristianes, embolicava no sempre de forma discreta els apartats de lletres. La pràctica totalitat dels literats són, amb alguna excepció, de mentalitat conservadora. En canvi, els científics són majoritàriament d’esquerres i, en el cas dels mallorquins, polaritzats a l’entorn dels tres col•lectius que lideraven la investigació i la recerca: l’Escola Normal, hereva de la Institució Lliure d’Ensenyament, l’Institut Oceanogràfic, i la Societat Arqueològica Lul•liana.
Quant al contingut, per brindar una pinzellada de la revista cal esmentar els estudis sobre Henrick Ibsen, Soren Kierkegaard, l’anàlisi estètica d’Oswald Spengler, la Defensa de la Poesia de Percy Bysshe o les traduccions de Rudyart Kipling per Joaquim Verdaguer o de Gorki per Miquel Serra Pastor. Josep Sureda Blanes parla de Gandhi l’any 1931, anys abans de la independència de l’Índia. Si parlam d’art, el 1928 Hutchinson publica un estudi d’Anglada Camarassa i, l’any 1931, Guillem Forteza ens parla de l’arquitectura renovadora de Le Corbusier i Ernest Maria Dethorey de dues trobades amb Picasso a la casa del pintor de París. La música també ocupa un espai important amb col•laboracions de Margalida Millet, Joan Llongueres, Baltasar Samper, Joan Maria Thomàs i Estanislau Pellicer. Es tracta amb interès el 50è aniversari de la mort de Wagner o el centenari de la de Shubert, però també hi ha reportatges sobre els músics més importants del moment: Igor Stravinsky, Béla Bartók i, per descomptat, Pau Casals.
L’abandó de la Cultura d’Ernst Robert Curtius apareix a la revista abans de l’arribada de Hitler al poder. Un exemple més clar encara és el de Bernhard Kellerman, el qual és present a la revista el març de 1932, un any abans que els nazis calessin foc a la seva novel•la 9 de novembre a la tristament famosa cremadissa de la Bebelplatz a Berlín. Kellerman, com el comte Keller ja esmentat, era un dels alemanys residents a Mallorca, fugitius del nazisme. Cal tenir en compte que, segons notícies de l’època, a Mallorca hi havia dos mil alemanys. No debades, inauguraren un col•legi privat a la part alta de Son Armadams i editaren Der Herold, una publicació dominical.
Definir la publicació només com una revista de lletres és esbiaixar-ne l’aportació en els altres camps. No només abastava l’àmbit cultural i científic, sinó també el sector econòmic. L’article d’Antoni Parietti Turisme. El problema més gran i més urgent per Mallorca, reclama, l’any 1930, la millora de les infrastructures i una nova disposició urbana de Palma. L’abril de 1936 la revista publica un dossier d’actualitat econòmica internacional. Cada exemplar tenia pàgines de publicitat, tot i que es retiraven en enquadernar-la a finals de cada any. Hi ha anuncis de galetes de Can Cetre, Viatges Baleares SA, Llibreria Politècnica, contratistes d’obres, sanejament o del Crèdit Balear, banc del qual era secretari el director nominal de la revista, Antoni Salvà, mentre que el vertader director a l’ombra, Joan Pons i Marquès, era el secretari de la Junta Rectora de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de les Balears. Hi eren presents, per tant, les dues entitats financeres més emblemàtiques. Una prova més de la incidència de la revista en el sector econòmic.
A banda dels monogràfics dedicats a La Renaixença, Ramon Llull o al centenari de la mort de Goethe, l‘estructura és sempre la mateixa. Acompanyat d’il•lustracions, cada exemplar s’encapçala amb un o més editorials, un apartat de Poesia i un de Prosa, on s’inclouen entremesclats articles d’història, geografia, literatura i ciències, informació de l’Associació per la Cultura de Mallorca, un capítol dedicat als llibres, un altre a les arts, amb cròniques i crítiques de teatre, concerts, exposicions i cinema, i, finalment, un noticiari que constitueix una miscel•lània sobre la rica vida cultural i social, especialment de Palma i Barcelona, però també dels pobles de Mallorca. Podem esmentar el projecte de comprar Cabrera per fer un sanatori, la celebració a Mallorca, el novembre de 1934, del XV Congrés Internacional d’Agències de Viatges o la llum verda el desembre de 1935 a les obres de construcció del funicular aeri del Puig Major. Tot adobat amb notes de societat com el viatge de Churchill a Mallorca el Nadal de 1935, l’estada a l’illa, greument malalt, el febrer de 1936 del poeta irlandès William Butler Yeats, guanyador del Nobel de literatura de l’any anterior, o la felicitació al batle Emili Darder per haver obert biblioteques i dispensaris benèfics a les barriades i per publicar els pregons i bans – ho transcric textualment – “en la nostra benvolguda llengua”.
Un altre camp per estudiar és el del llenguatge que utilitza la revista: un català literari i culte que es pot qualificar de modèlic. La mà destra dels dos correctors (Jaume Busquets i Estanislau Pellicer) comptava amb l’orientació de Miquel Ferrà, partidari d’adequar-se a les normes de l’Institut d’Estudis Catalans. El desembre de 1928, la revista explica que igual que el mes abans s’havia adherit a l’homenatge a Pompeu Fabra, amb motiu dels 60 anys, ara també s’adheria al que es tributava a Mn. Antoni Mª Alcover amb una explicació: “No és cap secret per ningú que LA NOSTRA TERRA no comparteix el criteri de Mossèn Alcover en la qüestió ortogràfica. No volem desconèixer, però, els seus mèrits com a filòleg. L’obra magna del «Diccionari general de la llengua catalana» que ell tot sol emprengué, avui en curs de publicació amb el títol deplorable de «Diccionari Català-Valencià-Balear» el fan mereixedor del respecte”. Aquesta postura en defensa de la unitat de la llengua motivà la felicitació a Francesc de B. Moll quan, mort el canonge de Manacor, el ciutadellenc decidí adaptar-se a les normes de l’Institut.
Cal destacar els coneixements idiomàtics de molts de col•laboradors, la qual cosa afavoria valuoses traduccions. Ser poliglot era un valor de gran prestigi cultural que emanava del reconeixement que mereixia la lingüística. Un reconeixement al qual va contribuir la tasca del Diccionari, amb l’edició del Butlletí i l’entusiasme que demostraven els esperantistes mallorquins, vinculats a la publicació.
La Nostra Terra va ser molt més que una revista. Va ser una plataforma de promoció lingüística, cultural i, en part, política. El setembre de 1930 a la Societat de Nacions a Ginebra es reuniren representants dels pobles sense estat. La representació de Catalunya tenia com a portaveu Joan Estelrich, la de València, Artur Perucho, i la de les Balears, Rafel Ramis Togores. Tots tres (Estelrich, Perucho i Ramis) eren col•laboradors de La Nostra Terra, des d’on es propugnava l’acostament progressiu entre les terres de parla catalana per enfortir-se i prosperar agermanades en el context internacional.
Un altre exemple el trobam l’any 1931 quan, en proclamar-se la República, l’Associació per la Cultura de Mallorca promou l’elaboració de l’Estatut d’Autonomia de les illes Balears. Les persones que es reuniren en el Teatre Principal de Palma, decidiren una comissió redactora de 10 persones. Vuit d’elles eren col•laboradores de la revista.
La darreria de 1933, arran de la commemoració del centenari de La Renaixença, es va crear un Comitè de Relacions entre Catalunya i Mallorca que va iniciar una tasca d’apropament. El maig de 1934, la revista informa de la iniciativa i publica Desviacions en els conceptes de Llengua i Pàtria per remarcar que la nació és el territori on es parla la llengua. L’article, signat per Pompeu Fabra, Joan Coromines i Lluís Nicolau d’Olwer, provocà una crida conjunta que firmaren 39 persones, de les quals 25 col•laboraven a la revista. Es va programar un conjunt d’intercanvis culturals per a la darreria de 1934, però els fets del 6 d’octubre d’aquell any ho varen paralitzar.
La primeria de 1936 hi va haver un nou intent. Es va crear un ens similar a l’extingit Comitè de Relacions anomenat Comunitat Cultural Catalano-Balear, la qual, el mes de maig i des de Barcelona, elaborà un Missatge als Mallorquins valorat per LA NOSTRA TERRA amb un editorial en el número de maig que esdevindria el darrer. El Missatge va tenir ressò amb un altre document emès des de València i va merèixer la Resposta de Mallorca, amb una crida a intensificar les relacions i programar actes de germanor per a la tardor d’aquell any. L’ombra del fatalisme, però, tornaria a fer malbé el nou intent i aquell pont de mar blava, a partir de juliol de 1936, es tenyiria amb el vermell i el negre de la sang i del dol. La distinta situació que generà l’adhesió dels militars de Mallorca a la revolta i la lleialtat de Catalunya a la República, va distanciar per molts d’anys les dues comunitats en un cisma irracional mai no reparat de manera satisfactòria.
La gent de La Nostra Terra veia venir la malifeta i hi ha dades que ho certifiquen. El maig de 1935, mentre Hitler i Mussolini esmolaven la falcella de la guerra i de la mort, apareix l’article L’Estat de Dret i els feixismes. L’autor, el jove jurista Antoni I. Alomar, darrer administrador de la revista, advertia que la llibertat i la cultura són incompatibles amb el feixisme. La darreria de 1935, Palma organitzà els Jocs Florals deu anys després d’haver estat prohibits per Primo de Rivera. El protagonisme dels actes va ser assumit per col•laboradors de la revista. Agustí Calvet, Gaziel, en el discurs de cloenda va dir: “Sembla estrany que, mentre Europa és a un pam de la guerra, i en aquestes illes esperem amb temença els esdeveniments, a Palma encara tinguem humor de celebrar els Jocs Florals”. Més clar encara és el fragment d’una carta, datada a Barcelona dia 29 de maig de 1936, on Miquel Ferrà s’adreça a Joan Pons i Marquès i en comentar la satisfacció que el text del Missatge als mallorquins hagi estat capaç d’unir esquerres i dretes, adverteix: “Això, si no surt un dictador fascista quan menys ens ho esperem, i ho envia tot en l’aire com els titeres de maese Pedro!”. Doncs, el temut dictador va comparèixer i l’exemplar on apareixia aquell Missatge va ser el darrer de la publicació.
Al proemi que precedeix el facsímil de l’obra, sota el títol Vindicació de La Nostra Terra, hi trobaran identificats els autors, l’anàlisi de cada apartat, la referència paral•lela als fets històrics més destacats, algunes aportacions inèdites, l’aclariment de la falsa llegenda dels números de juny i de juliol i, finalment, un seguiment de l’esdevenir dels col•laboradors. Gregori Mir els definia així: “Va ésser un grup d’homes i dones que estimaren profundament la seva terra. No es mereixien el final que tingueren. La guerra civil va esbucar tots els seus projectes personals i col•lectius. El seu pecat havia estat creure en la força alliberadora de la cultura i en la llibertat”.
Com que avui és un dia de festa i el nostre és un poble que no fa exhibició impúdica del dolor, perquè viu les emocions en privat i discreció, he considerat que ens havíem d’estalviar el mal glop de detallar el luctuós final. Això no obstant, n’he deixat memòria a la introducció, perquè una societat que aspira a ser democràtica, en plenitud i sense restriccions, i que vol viure i créixer en llibertat, necessita exhalar els episodis negres. S’ha tirat massa terra damunt de la memòria històrica i no hem de consentir que ens facin creure que la ignorància és bona, perquè fer els ulls grossos i callar perpetua la injustícia que patiren les víctimes i exculpa la responsabilitat dels seus botxins.
Per ser justa, la meva anàlisi no podia ser neutral. I si escora un poc cap a babord i proa, no fa de dic de contenció d’altres informacions, menys neutrals, que han desnivellat cap a popa i estribord el vaixell de la memòria d’unes persones que veren les il•lusions afusellades o silenciades. Malgrat tot, des de l’exili interior, Miquel Ferrà i Joan Pons i Marquès servaren una nítida voluntat de supervivència. Mig d’amagat, a les tertúlies de les famílies Sbert i Massot o a la casa del prevere Antoni Pons, es mantenia el caliu de la resistència cultural. L’any 1962, alguns col•laboradors ressuscitaren l’Associació per la Cultura de Mallorca, amb el nom nou d’Obra Cultural Balear i el vell compromís de salvar la llengua i la identitat.
Sí, avui és un dia de festa. L’edició facsímil de la revista honora, sobretot en temps de crisi, les entitats que l’han fet possible. La coedició entre l’Institut d’Estudis Baleàrics i Edicions el Gall, amb el suport de SA NOSTRA Caixa de Balears, és un tribut que repara un deute i, com ho va ser en vida dels protagonistes, constitueix un acte d’incitació a la convivència, al civisme i al compromís de servei a una terra i a un poble. També he d’agrair la col•laboració d’una vintena llarga de persones que m’han aportat dades fonamentals. N’he consignat els noms en el treball, però he d’esmentar el de Sebastià Serra i Busquets, amb qui tramàrem fa molts d’anys recobrar i divulgar l’obra que ara feliçment tenim a les mans. Aprofitin-la. Passaran gust de llegir-la. És un pou de sorpreses; una capsa de savieses. No és una obra per evocar records nostàlgics, sinó per renovar compromís de futur. No és una reminiscència arqueològica, sinó una mostra de vitalitat. Gregori Mir ho deixa clar: “Hi ha un missatge final de LA NOSTRA TERRA que cal retenir: la força alliberadora de la cultura. I aquell repte no s’ha d’enfocar a partir d’un grosser ecologisme cultural, sinó des d’una actitud que signifiqui proclamar el dret dels pobles a crear les seves pròpies condicions d’existència col•lectiva.”
Avui, estampada en els cinc toms que presentam, ens retrobam davant de la xilografia que va presidir la vida de la revista. Des de les branques d’ametller, observam el vol dels ocells que albiren la vela llatina quan torna a solcar la mar gran. LA NOSTRA TERRA treu el cap de la foscor i de l’oprobi per obrir de bell nou, de pinte en ample, la finestra que ens projecta, al vent del món, cap a la cultura i la llibertat.
És el moment d’aixecar una copa virtual i brindar agraïts in memoriam per aquelles persones que patiren la incomprensió i es veren abocades, en el millor dels casos, a la marginació i al silenci. Un silenci que la publicació esvairà des de les nostres memòries recobrades. Senyores i senyors, per molts d’anys de cultura i de llibertat a la nostra terra!
Pronunciat per Bartomeu Mestre i Sureda, a Palma, el 15 de desembre de 2009
La publicació neix amb el model dels Almanacs de les lletres que, des de 1923, editava l’Associació per la Cultura de Mallorca, orientada a defensar la llengua i la identitat i que agafaria LA NOSTRA TERRA com a òrgan de difusió. Al llarg de vuit anys i mig, en els 99 exemplars de la revista, entre autors, traductors i il•lustradors, hi participaren més de 200 persones que emplenaren 4.500 pàgines que, constitueixen una obra magna, no només per l’extensió, sinó per l’alt nivell que exhibeixen molts dels treballs publicats.
La diversitat de professions demostra l’interès general. Destaquen els periodistes, però hi ha geòlegs, biòlegs, botànics, odontòlegs, mestres d’escola, psiquiatres, advocats, apotecaris, geògrafs, filòlegs, veterinaris, historiadors, arqueòlegs, enginyers, banquers, arquitectes, notaris, urbanistes, metges, oceanògrafs, enòlegs, etnòlegs, músics, pintors, polítics, químics, investigadors científics i una plèiade de literats en tots els camps (poetes, autors teatrals, crítics, assagistes i cronistes). Quant a la ideologia, hi ha dirigents socialistes, d’Esquerra Republicana, de La Lliga, d’Acció Catalana i d’Unió Democràtica, encara que cap partit no va dominar la publicació, perquè la majoria de col•laboradors eren independents, amb predomini d’un catalanisme cultural conservador. No debades, hi ha una extensa nòmina de sacerdots i de lul•listes. Això no obstant, també hi ha laïcistes, rotaris i maçons.
Els dos principals promotors de la publicació, Joan Pons i Marquès i Miquel Ferrà, sabien bé de quines egües venim i quina era la nostra terra. Encara que més de la meitat d’autors són mallorquins, de molts de pobles de l’illa amb alta presència de felanitxers i sollerics, hi havia col•laboradors de València, com Joan Chabàs, Artur Perucho o Enric Navarro-Borràs; de Menorca com Francesc de B. Moll i Francesc Sintes Olives; d’Eivissa, com Marià Villangómez, Josep Costa “Picarol” o Isidor Macabich, i del Principat de Catalunya, com Joan Amades, Xavier Benguerel, Josep Carner, Pere Coromines, Jaume Grau Cases o Ferran Soldevila. La nòmina de dones no arriba al 5%. Només n’apareixen onze i vuit són poetesses. També hi ha estrangers com Francis de Miomandre, Gonçal de Reparaz o Harri Graff Kesller, resident a la Bonanova de Palma, on escrivia les memòries.
Aquests microcosmos de la revista, sacerdots i maçons, conservadors i progressistes, científics i lletraferits, mostra l’abast de la publicació i convida a observar el conjunt amb perspectiva oberta. Persones de moltes professions, d’ideologies distintes i d’arreu de les terres de parla catalana, varen participar d’una de les aventures literàries més interessants i profitoses de la nostra història i, malgrat aquesta evidència, la publicació ha estat injustament silenciada o, en el millor dels casos, tractada sectorialment.
Cal consignar les transcripcions efectuades per Gregori Mir i altres autors, una anàlisi ideològica de Catalina Martínez Taberner, uns articles sobre les traduccions de Damià Ferrà Pons i referències a publicacions de crítica literària, d’història o d’investigació de Miquel Duran, Antoni I. Alomar, Margalida Pons, Pere Rosselló, Xavier Margais, Llorenç Capellà, Josep Vílchez, entre d’altres. Gairebé totes les ressenyes sobre La Nostra Terra posen l’èmfasi en els apartats de lletres i emeten una imatge esbiaixada, perquè la secció de Poesia, amb tot el protagonisme conferit a l’Escola Mallorquina, versió illenca d’un noucentisme ja en ple declivi, és la part més localista, ben al contrari d’altres apartats. En conjunt, el contingut pot definir-se d’avantguarda sobre dos eixos: universalitat i actualitat. Josep Massot escriu “els intel•lectuals mallorquins, agrupats a LA NOSTRA TERRA, tenien una amplitud d’esperit que no permet d’encasellar-los en un regionalisme de via estreta, ni de considerar-los uns simples epígons sense personalitat”.
Les pàgines científiques permetien l’intercanvi amb altres publicacions gràcies al seu interès. Ja en el primer exemplar de la revista, Andreu Crespí ens parla de les tauletes de Gozel, descobertes el març de 1924, encara no feia quatre anys, i ja destapava la falsedat del descobriment. L’encert del professor i arqueòleg mallorquí és l’auguri del nivell que, en tots els camps de les ciències, mantindrà la revista al llarg de la història. Podríem continuar amb articles darwinistes sobre l’origen marí de la vida de Miquel Massutí, els estudis sobre la follia del psiquiatre Joan Ignasi Valentí Marroig o l’anàlisi, amb dades estadístiques, de la situació sanitària a les Balears, elaborada per Emili Darder.
Una constatació de la distància entre lletres i ciències a La Nostra Terra, és la diferència ideològica. La confessionalitat catòlica, inserida dins d’un humanisme d’arrels cristianes, embolicava no sempre de forma discreta els apartats de lletres. La pràctica totalitat dels literats són, amb alguna excepció, de mentalitat conservadora. En canvi, els científics són majoritàriament d’esquerres i, en el cas dels mallorquins, polaritzats a l’entorn dels tres col•lectius que lideraven la investigació i la recerca: l’Escola Normal, hereva de la Institució Lliure d’Ensenyament, l’Institut Oceanogràfic, i la Societat Arqueològica Lul•liana.
Quant al contingut, per brindar una pinzellada de la revista cal esmentar els estudis sobre Henrick Ibsen, Soren Kierkegaard, l’anàlisi estètica d’Oswald Spengler, la Defensa de la Poesia de Percy Bysshe o les traduccions de Rudyart Kipling per Joaquim Verdaguer o de Gorki per Miquel Serra Pastor. Josep Sureda Blanes parla de Gandhi l’any 1931, anys abans de la independència de l’Índia. Si parlam d’art, el 1928 Hutchinson publica un estudi d’Anglada Camarassa i, l’any 1931, Guillem Forteza ens parla de l’arquitectura renovadora de Le Corbusier i Ernest Maria Dethorey de dues trobades amb Picasso a la casa del pintor de París. La música també ocupa un espai important amb col•laboracions de Margalida Millet, Joan Llongueres, Baltasar Samper, Joan Maria Thomàs i Estanislau Pellicer. Es tracta amb interès el 50è aniversari de la mort de Wagner o el centenari de la de Shubert, però també hi ha reportatges sobre els músics més importants del moment: Igor Stravinsky, Béla Bartók i, per descomptat, Pau Casals.
L’abandó de la Cultura d’Ernst Robert Curtius apareix a la revista abans de l’arribada de Hitler al poder. Un exemple més clar encara és el de Bernhard Kellerman, el qual és present a la revista el març de 1932, un any abans que els nazis calessin foc a la seva novel•la 9 de novembre a la tristament famosa cremadissa de la Bebelplatz a Berlín. Kellerman, com el comte Keller ja esmentat, era un dels alemanys residents a Mallorca, fugitius del nazisme. Cal tenir en compte que, segons notícies de l’època, a Mallorca hi havia dos mil alemanys. No debades, inauguraren un col•legi privat a la part alta de Son Armadams i editaren Der Herold, una publicació dominical.
Definir la publicació només com una revista de lletres és esbiaixar-ne l’aportació en els altres camps. No només abastava l’àmbit cultural i científic, sinó també el sector econòmic. L’article d’Antoni Parietti Turisme. El problema més gran i més urgent per Mallorca, reclama, l’any 1930, la millora de les infrastructures i una nova disposició urbana de Palma. L’abril de 1936 la revista publica un dossier d’actualitat econòmica internacional. Cada exemplar tenia pàgines de publicitat, tot i que es retiraven en enquadernar-la a finals de cada any. Hi ha anuncis de galetes de Can Cetre, Viatges Baleares SA, Llibreria Politècnica, contratistes d’obres, sanejament o del Crèdit Balear, banc del qual era secretari el director nominal de la revista, Antoni Salvà, mentre que el vertader director a l’ombra, Joan Pons i Marquès, era el secretari de la Junta Rectora de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de les Balears. Hi eren presents, per tant, les dues entitats financeres més emblemàtiques. Una prova més de la incidència de la revista en el sector econòmic.
A banda dels monogràfics dedicats a La Renaixença, Ramon Llull o al centenari de la mort de Goethe, l‘estructura és sempre la mateixa. Acompanyat d’il•lustracions, cada exemplar s’encapçala amb un o més editorials, un apartat de Poesia i un de Prosa, on s’inclouen entremesclats articles d’història, geografia, literatura i ciències, informació de l’Associació per la Cultura de Mallorca, un capítol dedicat als llibres, un altre a les arts, amb cròniques i crítiques de teatre, concerts, exposicions i cinema, i, finalment, un noticiari que constitueix una miscel•lània sobre la rica vida cultural i social, especialment de Palma i Barcelona, però també dels pobles de Mallorca. Podem esmentar el projecte de comprar Cabrera per fer un sanatori, la celebració a Mallorca, el novembre de 1934, del XV Congrés Internacional d’Agències de Viatges o la llum verda el desembre de 1935 a les obres de construcció del funicular aeri del Puig Major. Tot adobat amb notes de societat com el viatge de Churchill a Mallorca el Nadal de 1935, l’estada a l’illa, greument malalt, el febrer de 1936 del poeta irlandès William Butler Yeats, guanyador del Nobel de literatura de l’any anterior, o la felicitació al batle Emili Darder per haver obert biblioteques i dispensaris benèfics a les barriades i per publicar els pregons i bans – ho transcric textualment – “en la nostra benvolguda llengua”.
Un altre camp per estudiar és el del llenguatge que utilitza la revista: un català literari i culte que es pot qualificar de modèlic. La mà destra dels dos correctors (Jaume Busquets i Estanislau Pellicer) comptava amb l’orientació de Miquel Ferrà, partidari d’adequar-se a les normes de l’Institut d’Estudis Catalans. El desembre de 1928, la revista explica que igual que el mes abans s’havia adherit a l’homenatge a Pompeu Fabra, amb motiu dels 60 anys, ara també s’adheria al que es tributava a Mn. Antoni Mª Alcover amb una explicació: “No és cap secret per ningú que LA NOSTRA TERRA no comparteix el criteri de Mossèn Alcover en la qüestió ortogràfica. No volem desconèixer, però, els seus mèrits com a filòleg. L’obra magna del «Diccionari general de la llengua catalana» que ell tot sol emprengué, avui en curs de publicació amb el títol deplorable de «Diccionari Català-Valencià-Balear» el fan mereixedor del respecte”. Aquesta postura en defensa de la unitat de la llengua motivà la felicitació a Francesc de B. Moll quan, mort el canonge de Manacor, el ciutadellenc decidí adaptar-se a les normes de l’Institut.
Cal destacar els coneixements idiomàtics de molts de col•laboradors, la qual cosa afavoria valuoses traduccions. Ser poliglot era un valor de gran prestigi cultural que emanava del reconeixement que mereixia la lingüística. Un reconeixement al qual va contribuir la tasca del Diccionari, amb l’edició del Butlletí i l’entusiasme que demostraven els esperantistes mallorquins, vinculats a la publicació.
La Nostra Terra va ser molt més que una revista. Va ser una plataforma de promoció lingüística, cultural i, en part, política. El setembre de 1930 a la Societat de Nacions a Ginebra es reuniren representants dels pobles sense estat. La representació de Catalunya tenia com a portaveu Joan Estelrich, la de València, Artur Perucho, i la de les Balears, Rafel Ramis Togores. Tots tres (Estelrich, Perucho i Ramis) eren col•laboradors de La Nostra Terra, des d’on es propugnava l’acostament progressiu entre les terres de parla catalana per enfortir-se i prosperar agermanades en el context internacional.
Un altre exemple el trobam l’any 1931 quan, en proclamar-se la República, l’Associació per la Cultura de Mallorca promou l’elaboració de l’Estatut d’Autonomia de les illes Balears. Les persones que es reuniren en el Teatre Principal de Palma, decidiren una comissió redactora de 10 persones. Vuit d’elles eren col•laboradores de la revista.
La darreria de 1933, arran de la commemoració del centenari de La Renaixença, es va crear un Comitè de Relacions entre Catalunya i Mallorca que va iniciar una tasca d’apropament. El maig de 1934, la revista informa de la iniciativa i publica Desviacions en els conceptes de Llengua i Pàtria per remarcar que la nació és el territori on es parla la llengua. L’article, signat per Pompeu Fabra, Joan Coromines i Lluís Nicolau d’Olwer, provocà una crida conjunta que firmaren 39 persones, de les quals 25 col•laboraven a la revista. Es va programar un conjunt d’intercanvis culturals per a la darreria de 1934, però els fets del 6 d’octubre d’aquell any ho varen paralitzar.
La primeria de 1936 hi va haver un nou intent. Es va crear un ens similar a l’extingit Comitè de Relacions anomenat Comunitat Cultural Catalano-Balear, la qual, el mes de maig i des de Barcelona, elaborà un Missatge als Mallorquins valorat per LA NOSTRA TERRA amb un editorial en el número de maig que esdevindria el darrer. El Missatge va tenir ressò amb un altre document emès des de València i va merèixer la Resposta de Mallorca, amb una crida a intensificar les relacions i programar actes de germanor per a la tardor d’aquell any. L’ombra del fatalisme, però, tornaria a fer malbé el nou intent i aquell pont de mar blava, a partir de juliol de 1936, es tenyiria amb el vermell i el negre de la sang i del dol. La distinta situació que generà l’adhesió dels militars de Mallorca a la revolta i la lleialtat de Catalunya a la República, va distanciar per molts d’anys les dues comunitats en un cisma irracional mai no reparat de manera satisfactòria.
La gent de La Nostra Terra veia venir la malifeta i hi ha dades que ho certifiquen. El maig de 1935, mentre Hitler i Mussolini esmolaven la falcella de la guerra i de la mort, apareix l’article L’Estat de Dret i els feixismes. L’autor, el jove jurista Antoni I. Alomar, darrer administrador de la revista, advertia que la llibertat i la cultura són incompatibles amb el feixisme. La darreria de 1935, Palma organitzà els Jocs Florals deu anys després d’haver estat prohibits per Primo de Rivera. El protagonisme dels actes va ser assumit per col•laboradors de la revista. Agustí Calvet, Gaziel, en el discurs de cloenda va dir: “Sembla estrany que, mentre Europa és a un pam de la guerra, i en aquestes illes esperem amb temença els esdeveniments, a Palma encara tinguem humor de celebrar els Jocs Florals”. Més clar encara és el fragment d’una carta, datada a Barcelona dia 29 de maig de 1936, on Miquel Ferrà s’adreça a Joan Pons i Marquès i en comentar la satisfacció que el text del Missatge als mallorquins hagi estat capaç d’unir esquerres i dretes, adverteix: “Això, si no surt un dictador fascista quan menys ens ho esperem, i ho envia tot en l’aire com els titeres de maese Pedro!”. Doncs, el temut dictador va comparèixer i l’exemplar on apareixia aquell Missatge va ser el darrer de la publicació.
Al proemi que precedeix el facsímil de l’obra, sota el títol Vindicació de La Nostra Terra, hi trobaran identificats els autors, l’anàlisi de cada apartat, la referència paral•lela als fets històrics més destacats, algunes aportacions inèdites, l’aclariment de la falsa llegenda dels números de juny i de juliol i, finalment, un seguiment de l’esdevenir dels col•laboradors. Gregori Mir els definia així: “Va ésser un grup d’homes i dones que estimaren profundament la seva terra. No es mereixien el final que tingueren. La guerra civil va esbucar tots els seus projectes personals i col•lectius. El seu pecat havia estat creure en la força alliberadora de la cultura i en la llibertat”.
Com que avui és un dia de festa i el nostre és un poble que no fa exhibició impúdica del dolor, perquè viu les emocions en privat i discreció, he considerat que ens havíem d’estalviar el mal glop de detallar el luctuós final. Això no obstant, n’he deixat memòria a la introducció, perquè una societat que aspira a ser democràtica, en plenitud i sense restriccions, i que vol viure i créixer en llibertat, necessita exhalar els episodis negres. S’ha tirat massa terra damunt de la memòria històrica i no hem de consentir que ens facin creure que la ignorància és bona, perquè fer els ulls grossos i callar perpetua la injustícia que patiren les víctimes i exculpa la responsabilitat dels seus botxins.
Per ser justa, la meva anàlisi no podia ser neutral. I si escora un poc cap a babord i proa, no fa de dic de contenció d’altres informacions, menys neutrals, que han desnivellat cap a popa i estribord el vaixell de la memòria d’unes persones que veren les il•lusions afusellades o silenciades. Malgrat tot, des de l’exili interior, Miquel Ferrà i Joan Pons i Marquès servaren una nítida voluntat de supervivència. Mig d’amagat, a les tertúlies de les famílies Sbert i Massot o a la casa del prevere Antoni Pons, es mantenia el caliu de la resistència cultural. L’any 1962, alguns col•laboradors ressuscitaren l’Associació per la Cultura de Mallorca, amb el nom nou d’Obra Cultural Balear i el vell compromís de salvar la llengua i la identitat.
Sí, avui és un dia de festa. L’edició facsímil de la revista honora, sobretot en temps de crisi, les entitats que l’han fet possible. La coedició entre l’Institut d’Estudis Baleàrics i Edicions el Gall, amb el suport de SA NOSTRA Caixa de Balears, és un tribut que repara un deute i, com ho va ser en vida dels protagonistes, constitueix un acte d’incitació a la convivència, al civisme i al compromís de servei a una terra i a un poble. També he d’agrair la col•laboració d’una vintena llarga de persones que m’han aportat dades fonamentals. N’he consignat els noms en el treball, però he d’esmentar el de Sebastià Serra i Busquets, amb qui tramàrem fa molts d’anys recobrar i divulgar l’obra que ara feliçment tenim a les mans. Aprofitin-la. Passaran gust de llegir-la. És un pou de sorpreses; una capsa de savieses. No és una obra per evocar records nostàlgics, sinó per renovar compromís de futur. No és una reminiscència arqueològica, sinó una mostra de vitalitat. Gregori Mir ho deixa clar: “Hi ha un missatge final de LA NOSTRA TERRA que cal retenir: la força alliberadora de la cultura. I aquell repte no s’ha d’enfocar a partir d’un grosser ecologisme cultural, sinó des d’una actitud que signifiqui proclamar el dret dels pobles a crear les seves pròpies condicions d’existència col•lectiva.”
Avui, estampada en els cinc toms que presentam, ens retrobam davant de la xilografia que va presidir la vida de la revista. Des de les branques d’ametller, observam el vol dels ocells que albiren la vela llatina quan torna a solcar la mar gran. LA NOSTRA TERRA treu el cap de la foscor i de l’oprobi per obrir de bell nou, de pinte en ample, la finestra que ens projecta, al vent del món, cap a la cultura i la llibertat.
És el moment d’aixecar una copa virtual i brindar agraïts in memoriam per aquelles persones que patiren la incomprensió i es veren abocades, en el millor dels casos, a la marginació i al silenci. Un silenci que la publicació esvairà des de les nostres memòries recobrades. Senyores i senyors, per molts d’anys de cultura i de llibertat a la nostra terra!
Pronunciat per Bartomeu Mestre i Sureda, a Palma, el 15 de desembre de 2009
dimarts, 26 de gener del 2010
LA NOSTRA TERRA. Edició facsímil
La revista LA NOSTRA TERRA es va començar a editar el mes de gener de 1928 amb la intenció que fos “el fogar comú dels qui estimen les nostres coses i, d’una manera especial, les nostres lletres”, com s’indica a l’editorial del primer número. Més en concret, percaçava “coordinar els esforços dispersos, passar revista a l’actualitat literària, artística i científica d’aquí i de fora d’aquí, encoratjant-nos mútuament, aportar la nostra cooperació, en fi, a l’edifici de la nostra cultura”. LNT es va publicar ininterrompudament des d’aquest gener de 1928 fins al maig de 1936. En total, vuit anys de vida esponerosa repartits en 99 números i més de 4500 pàgines.
Sobrepassats els setanta anys després de la seva forçada clausura i sota l’impuls de Bartomeu Mestre i Sureda, El Gall editor i l’Institut d’Estudis Baleàrics, amb a col•laboració de l’Obra Social de la Caixa de Balears “Sa Nostra”, n’editen l’edició facsímil en quatre volums. Els Doctors Miquel Duran Pastor i Pere Rosselló Bover signen els dos pròlegs que obren aquesta nova edició d’una revista que apostava decididament per projectes modernitzadors i europeïstes, a més de treballar afanyosament a favor de la llengua i la cultura catalanes. Com indica el Dr. Rosselló Bover, LNT volia “mostrar que la cultura catalana és una cultura oberta, no interessada exclusivament pel nostre petit país, sinó per tot el que es produeix arreu del món, però sense renunciar a les arrels ni a la pròpia identitat”. Per això, parlava en català i per a la catalanitat de literatura, d’història, de ciència, d’art o d’altres cultures.
Bartomeu Mestre en signa la introducció, “Vindicació de La Nostra Terra”, un documentat i meritori text que emmarca aquesta prolífica aventura literària i que acaba estalonant la motivació de la reedició: “LNT va ser una publicació que, inserida en el marc de l’humanisme cristià però oberta al món de la Ciència, representa una aportació cultural de primer ordre en uns anys de convulsió, tant els de la Dictadura de Primo de Rivera com els de la Segona República espanyola fins a la rebel•lió feixista, militar i religiosa que va significar la guerra dels tres anys. Aquesta edició facsímil és un acte honorable de reparació i, talment com va significar la revista, constitueix una invitació a la convivència, al civisme i al compromís de servei a una terra i a un poble”.
En definitiva, una reedició, acurada en la seva presentació, encertada, necessària i, sobretot, oportuna que hauria d’aconseguir el ressò que es mereix.
dilluns, 25 de gener del 2010
divendres, 22 de gener del 2010
dimecres, 20 de gener del 2010
Eivissa y Formentera, en un volumen dedicado a los viajeros sin prisa El Gall Editor publica en su Eivissa y Formentera, en un volumen dedicado a los
El Gall Editor publica en su Col·lecció Ramon Llull un libro sobre los encantos esenciales de estas islas
JULIO HERRANZ
Con el número 13 de su Col·lecciò Ramon Llull, El Gall Editor acaba de publicar el libro Les Pitiüses. Per la passa i la mirada, con textos del reconocido escritor mallorquín Tomàs Vibot y ampliamente ilustrado con fotografías que enfocan sobre todo los valores primarios de Eivissa y Formentera, tanto del mundo rural como del marítimo.
El criterio de selección visual y de recomendación para el viajero que busca descubrir los valores esenciales de estas islas, los resume así el autor. «Hay otras Pitiüses que viven -o sobreviven- de espaldas al negocio turístico, a la heroicidad del after hour o a la apropiación temporal de un pequeño fragmento de sus costas más hermosas. Unas islas que permanecen allí mismo, calladas, alejadas de toda estridencia y de los paquetes turísticos con consumición gratuita».
Fuera de ruta
El volumen, editado con el apoyo del Institut d'Estudis Baleàrics y la colaboración de la Conselleria de Medi Ambient del Govern balear, está dividido en unidades geográficas y temáticas que invitan a seguir las excursiones que propone. Por ejemplo, en lo relativo a Eivissa: La ruta de l'or blanc. Sa Sal Rossa; Les feixes de la Mussa. Volta al Puig Gros; De l'aresta d'argent als miralls del cel. El Puig des Falcó. El cabdill d'Eivissa. Talaia de Sant Josep. El zelador del gegant. El cap des Jueu. El refugi de Plató. Torre des Savinar i sa Pedrera. De Bruixes, llembres i crespells. Es Broll des Buscastell. Pel litoral de Nuno Sanç. Torre d'en Rovira y Punta de sa Bassa. Els cingles del poeta. Torre des Molar. Més enllà d'Allà Dins. Ses Formigues, o L'esguard de Tagomago. De Cala Boix al Pou des Lleó, entre muchas otras.
En cuanto a la oferta sobre Formentera, Tomàs Vibot invita a las siguientes sugerencias: La cota dels francesos. Sa Talaiassa i el Cami des Ram; Els camins de Juli Verne. Es Monestir i el far de la Mola; De cfaló al vent. S'Estufador; Els deserts del migdia. Volta al cap de Barbaria; El balç blau. De Cala Saona al Cami des Caló, y Les mars solars. Torre de sa Gavina i l'Estany des Peix.
«Sólo hay que salirse de las rutas establecidas, de los carteles de carretera, de las luces nocturnas para descubrir unas islas aún muy enraizadas y, en determinados caso, inalteradas», señala Vibot, demostrando con su selección de lugares, ambientes, historia y leyenda, que las otras Pitiüses no han desaparecido.
Según explica el autor en su Justificació, «este libro no pretenden trazar una guía total de excursiones por las Pitiüses; más bien al contrario. El buen conocedor ya las conocerá. Proponemos un inventarios de paseos en los que se mezclan las actividades moderadas con otras destinadas a los resistentes y experimentados caminantes».
Asimismo, Tomàs Vibot asegura que «tampoco nos hemos querido centran en determinas zonas concretas, sino que nos hemos planteado ofrecer un amplio abanico de posibilidades para todos los ámbitos. El mar, como no puede ser de otra manera, tiene un evidente protagonismo, casi omnipresente. Pero también los caminos y senderos del interior, a través de valles, cerros, montañas, refugios costeros; cerca de los pozos, fincas, norias, algarrobos o higueras apuntaladas», reconoce Vibot, añadiendo: «Es decir, es un intento más o menos global de conocer los diversos escenarios naturales de unas islas que a los ojos de la mayoría sólo tienen vigencia estival».
Publicat al Ultima Hora, el 13 de gener de 2010
dimarts, 19 de gener del 2010
dilluns, 11 de gener del 2010
Tomàs Vibot proposa 26 excursions per les Pitiüses
Un nou volum de Per la passa i la mirada camina pels racons, cims, pinedes i espadats d’Eivissa i Formentera
L'excursionista i col·laborador de dBalears Tomàs Vibot proposa al lector i al caminant un total de 26 excursions per Eivissa i Formentera en un nou llibre de Per la passa i la mirada (El Gall Editor/Institut d'Estudis Baleàrics). Aquest és el segon volum d'una col·lecció que ja ha deixat l'empremta excursionista a Mallorca i que ara recorre els cims, pinedes i espadats de les Pitiüses.
El llibre és la resposta a "una necessitat" de l'autor mateix i dels excursionistes com ell. "A diferència de l'oferta que hi ha a Mallorca, fins ara no hi havia cap guia d'aquestes característiques sobre les Pitiüses i hi existeix una gran tradició excursionista", apuntà Vibot, que ja prepara el volum sobre Menorca, que completarà la col·lecció.
A través d'aquestes rutes, "queda palès que Eivissa i Formentera encara conserven allò que Mallorca ja ha perdut", precisà l'excursionista, fent referència a les facilitats de pas per qualsevol finca i l'hospitalitat dels propietaris. "Les Pitiüses, així com nosaltres proposam conèixer-les, donen una contundent lliçó d'humilitat", afegí.
A l'obra, cada excursió és il·lustrada amb imatges de l'autor del text, que alhora mostra especial interès en els elements patrimonials d'allà per on passen les diferents rutes. "M'agrada que, a més de caminar, l'excursió gaudeixi d'algun tipus d'interès patrimonial i cultural", comentà.
Com les agulles del rellotge
Fidels al llibre, la llarga ruta de Vibot al voltant de les Pitiüses comença a Eivissa, concretament a la Sal Rossa. Com a punt de partida, l'excursionista proposa al lector "La ruta de l'or blanc" i continuar, així com fan les agulles del rellotge, per les feixes de la Mussa, pel litoral de Nunó Sanç i "per l'ànima de Sant Vicent". Les vint excursions per Eivissa conclouen amb "L'esguard de Tagomago", una ruta que comença a cala Boix i acaba al Pou del Lleó.
Així mateix, l'obra conté sis rutes per Formentera. Com a punt d'inici, sa Talaiassa i el camí del Ram, i s'acaba a "Les mars solars", tot fent una caminada per la torre de la Gavina i l'estany del Peix.
Les propostes de Vibot combinen excursions litorals amb interiors, tant d'elevada dificultat com fàcils de fer, amb la intenció "d'adreçar-nos a tots els públics".
Publicat per Laura Acedo, l'11 de gener de 2010 al Diari de Balears.
http://dbalears.cat/actualitat/Cultura/tomas-vibot-proposa-26-excursions-per-les-pitiuses.html
L'excursionista i col·laborador de dBalears Tomàs Vibot proposa al lector i al caminant un total de 26 excursions per Eivissa i Formentera en un nou llibre de Per la passa i la mirada (El Gall Editor/Institut d'Estudis Baleàrics). Aquest és el segon volum d'una col·lecció que ja ha deixat l'empremta excursionista a Mallorca i que ara recorre els cims, pinedes i espadats de les Pitiüses.
El llibre és la resposta a "una necessitat" de l'autor mateix i dels excursionistes com ell. "A diferència de l'oferta que hi ha a Mallorca, fins ara no hi havia cap guia d'aquestes característiques sobre les Pitiüses i hi existeix una gran tradició excursionista", apuntà Vibot, que ja prepara el volum sobre Menorca, que completarà la col·lecció.
A través d'aquestes rutes, "queda palès que Eivissa i Formentera encara conserven allò que Mallorca ja ha perdut", precisà l'excursionista, fent referència a les facilitats de pas per qualsevol finca i l'hospitalitat dels propietaris. "Les Pitiüses, així com nosaltres proposam conèixer-les, donen una contundent lliçó d'humilitat", afegí.
A l'obra, cada excursió és il·lustrada amb imatges de l'autor del text, que alhora mostra especial interès en els elements patrimonials d'allà per on passen les diferents rutes. "M'agrada que, a més de caminar, l'excursió gaudeixi d'algun tipus d'interès patrimonial i cultural", comentà.
Com les agulles del rellotge
Fidels al llibre, la llarga ruta de Vibot al voltant de les Pitiüses comença a Eivissa, concretament a la Sal Rossa. Com a punt de partida, l'excursionista proposa al lector "La ruta de l'or blanc" i continuar, així com fan les agulles del rellotge, per les feixes de la Mussa, pel litoral de Nunó Sanç i "per l'ànima de Sant Vicent". Les vint excursions per Eivissa conclouen amb "L'esguard de Tagomago", una ruta que comença a cala Boix i acaba al Pou del Lleó.
Així mateix, l'obra conté sis rutes per Formentera. Com a punt d'inici, sa Talaiassa i el camí del Ram, i s'acaba a "Les mars solars", tot fent una caminada per la torre de la Gavina i l'estany del Peix.
Les propostes de Vibot combinen excursions litorals amb interiors, tant d'elevada dificultat com fàcils de fer, amb la intenció "d'adreçar-nos a tots els públics".
Publicat per Laura Acedo, l'11 de gener de 2010 al Diari de Balears.
http://dbalears.cat/actualitat/Cultura/tomas-vibot-proposa-26-excursions-per-les-pitiuses.html
Coherència i transparència personals
Llegir els poemes de Gabriel Florit sempre és gratificant, ja que és un autor que és capaç de transmetre els seus pensaments amb lucidesa, de manera clara i transparent,
com l’aigua, amb aquell punt d’equilibri poètic, que fa del text quelcom perfectament païble i entenedor.
Més clar aigua, es diu. És curiós que el poeta manifesti que mai no s’ha proposat fer un poemari, ni tan sols un poema, ja que, segons Florit, és la poesia que el
cerca i quequalquepic el troba.
Com l’aigua és el dotzè llibre de poemes que ha publicat el nostre poeta o el nostre intermediari amb la poesia que el cerca i que, afortunadament, l’ha trobat molts de
pics. Sentir-se transparent quan es tomba certa edat (ja ha tombat la seixantena) fa que el poeta no dissimuli gens nimica els seus pensaments ni els emmascari per amagar-se’n. Diu, simplement, el que pensa ambla distància del temps, amb la serenordequi sap que està de tornada de la majoria de coses d’aquest món. Són interessants els poemes dedicats a les persones que no hi són,com Biodegradable,
Versosa «rai» o Agonia, aquest darrer dedicat tendrament a samare, Maria Ferrer Torres, el dia abans:
“Has fet el que bonament has pogut
/de la teva vida, el teu
temps i moment. / Has viscut
molts anys de mancances. /Has eixugat
suors agòniques / com
aquesta que ara et banya el front. /
Potser això et basti de salconduit /
per dormir al paradís dels somnis /
aquesta nit i per a sempre més”.
Descobrireu, també, que Com l’aigua és un poemari que toca molts de temes i diversos. Cada poema, potser, és comel repàs de qualque cosa que es belluga dins la
memòria, dins els records... Com aquella visió al carrer quan parla del captaire sense mans:
“És molt jove i així i tot ja forma part del zoo urbà / per dret propi. Sobretot al
carrer de Sant Miquel”. Ens parla del llenguatge, de la poesia, de la quotidianitat, de la natura, dels llocs on ha viscut i s’hi sent, si es pot dir així, lligat. Al poema Un ordre, que tanca el primer bloc de poemes, ens parla de les prioritats
que, segons el seu criteri personal,ocupen els llocs físics on s’insereix la seva existència. Una existència que, tal volta, a la seixantena, ja es veu perfectament perfilada. Com si es tractàs d’un zoom, es va ampliant a poc a poc, d’allò més concret, més local, a la immensitat (inabastable per al cervell humà, del
cosmos):
“De Can Sabateret.
/ Del barri del Pou d’en Rebassa. / De
Sineu. / Del Pla d’Enmig. / De Mallorca.
/ De la Comunitat Autònoma
de les Illes Balears. / Dels Països
Catalans. /De l’Estat Espanyol.
/D’Europa. / De l’hemisferi nord. /
Del món. /Del cosmos”.
La darrera part del poemari titulada Brossianes, potser és un petit homenatge a allò que Joan Brossa anomenava poemes experimentals quan començà a fer els seus
cal·ligrames. Uns poemes ambels quals Brossa experimentà sota la influència d’Apollinaire, Salvat-Papasseit o Junoy. I no està malament que Gabriel Florit vulgui
jugar a les Brossianes, comdiu ell, i surtin poemescom“OO/ badats.
/ - - - - / Clucs / O - / Entre i entre”. Segons el meu parer, aquestes
Brossianes són prescindibles, ja que trenquen, en certa manera,l’harmonia i l’estil dels trenta-sis poemes anteriors.De tota manera, és evident que també hem d’acceptar
i respectar que el poeta jugui ambles paraules i faci el que trobi convenient amb el seu espai de llibertat. Particularment, trob moltmés interessant el poetaamb
les seves reflexions sobre la vida, la fugacitat de certes coses en el seu format més habitual, amb la seva manera peculiar d’escriure-les.Hiha un poema breu que em pareix impactant, per la senzillesa amb el qual està escrit i la força que transmet.
Em referesc al poema Escopir: “Una escopinada al caliu / fa un nuvolet de vapor / abans de desaparèixer. / Algun poema, / ni això”.
Aquest dotzè llibre, titulat intel·ligentment Com l’aigua, és, sens dubte, una mostramés de la vàlua de Gabriel Florit com a poeta o, si ho preferiu, com a
transmissor de poesia quan aquesta el cerca i, efectivament, el troba.
com l’aigua, amb aquell punt d’equilibri poètic, que fa del text quelcom perfectament païble i entenedor.
Més clar aigua, es diu. És curiós que el poeta manifesti que mai no s’ha proposat fer un poemari, ni tan sols un poema, ja que, segons Florit, és la poesia que el
cerca i quequalquepic el troba.
Com l’aigua és el dotzè llibre de poemes que ha publicat el nostre poeta o el nostre intermediari amb la poesia que el cerca i que, afortunadament, l’ha trobat molts de
pics. Sentir-se transparent quan es tomba certa edat (ja ha tombat la seixantena) fa que el poeta no dissimuli gens nimica els seus pensaments ni els emmascari per amagar-se’n. Diu, simplement, el que pensa ambla distància del temps, amb la serenordequi sap que està de tornada de la majoria de coses d’aquest món. Són interessants els poemes dedicats a les persones que no hi són,com Biodegradable,
Versosa «rai» o Agonia, aquest darrer dedicat tendrament a samare, Maria Ferrer Torres, el dia abans:
“Has fet el que bonament has pogut
/de la teva vida, el teu
temps i moment. / Has viscut
molts anys de mancances. /Has eixugat
suors agòniques / com
aquesta que ara et banya el front. /
Potser això et basti de salconduit /
per dormir al paradís dels somnis /
aquesta nit i per a sempre més”.
Descobrireu, també, que Com l’aigua és un poemari que toca molts de temes i diversos. Cada poema, potser, és comel repàs de qualque cosa que es belluga dins la
memòria, dins els records... Com aquella visió al carrer quan parla del captaire sense mans:
“És molt jove i així i tot ja forma part del zoo urbà / per dret propi. Sobretot al
carrer de Sant Miquel”. Ens parla del llenguatge, de la poesia, de la quotidianitat, de la natura, dels llocs on ha viscut i s’hi sent, si es pot dir així, lligat. Al poema Un ordre, que tanca el primer bloc de poemes, ens parla de les prioritats
que, segons el seu criteri personal,ocupen els llocs físics on s’insereix la seva existència. Una existència que, tal volta, a la seixantena, ja es veu perfectament perfilada. Com si es tractàs d’un zoom, es va ampliant a poc a poc, d’allò més concret, més local, a la immensitat (inabastable per al cervell humà, del
cosmos):
“De Can Sabateret.
/ Del barri del Pou d’en Rebassa. / De
Sineu. / Del Pla d’Enmig. / De Mallorca.
/ De la Comunitat Autònoma
de les Illes Balears. / Dels Països
Catalans. /De l’Estat Espanyol.
/D’Europa. / De l’hemisferi nord. /
Del món. /Del cosmos”.
La darrera part del poemari titulada Brossianes, potser és un petit homenatge a allò que Joan Brossa anomenava poemes experimentals quan començà a fer els seus
cal·ligrames. Uns poemes ambels quals Brossa experimentà sota la influència d’Apollinaire, Salvat-Papasseit o Junoy. I no està malament que Gabriel Florit vulgui
jugar a les Brossianes, comdiu ell, i surtin poemescom“OO/ badats.
/ - - - - / Clucs / O - / Entre i entre”. Segons el meu parer, aquestes
Brossianes són prescindibles, ja que trenquen, en certa manera,l’harmonia i l’estil dels trenta-sis poemes anteriors.De tota manera, és evident que també hem d’acceptar
i respectar que el poeta jugui ambles paraules i faci el que trobi convenient amb el seu espai de llibertat. Particularment, trob moltmés interessant el poetaamb
les seves reflexions sobre la vida, la fugacitat de certes coses en el seu format més habitual, amb la seva manera peculiar d’escriure-les.Hiha un poema breu que em pareix impactant, per la senzillesa amb el qual està escrit i la força que transmet.
Em referesc al poema Escopir: “Una escopinada al caliu / fa un nuvolet de vapor / abans de desaparèixer. / Algun poema, / ni això”.
Aquest dotzè llibre, titulat intel·ligentment Com l’aigua, és, sens dubte, una mostramés de la vàlua de Gabriel Florit com a poeta o, si ho preferiu, com a
transmissor de poesia quan aquesta el cerca i, efectivament, el troba.
divendres, 8 de gener del 2010
La nostra terra, els nostres mitjans
Hem començat l’any amb la satisfacció de comprovar que els Reis Mags no tan sols existeixen, sinó que,a més a més, conserven el seu olfacte en perfecte estat a l’hora de triar els regals. No em puc queixar gens dels regals rebuts i estic especialment content perquè entre els presents d’enguany n’hi he trobat
un que m’ha fet especial il·lusió:ni més ni menys que l’edició facsímil
de "La nostra terra. Revista mensual de literatura, art i ciències" que ha publicat l’editorial El Gall amb el suport de l’Institut d’Estudis Baleàrics en una edició de luxe, presentada en cinc elegants volums.
Aquesta edició de tots els números de "La nostra terra" és una autèntica joia bibliogràfica i va acompanyada d’un estudi introductori fet per l’ànima d’aquest projecte, en Bartomeu Mestre. Però no és tan sols això, la recuperació de "La nostra
terra" és un acte de justícia i de dignitat col·lectiva, ja que ens permet accedir
a una publicació editada per l’Associació per la Cultura de Mallorca, que va néixer el 1928 i va morir (podríem forçar la metàfora i afirmar que assassinada) el juliol del 1936 i que, en el seu moment, va ser un bon instrument per difondre la veu de la Mallorca lliure i culturalment compromesa.
I ja que parlam d’allò que va ser, en el seu moment, un important mitjà de comunicació i de difusió cultural, i aprofitant dels desitjos i propòsits per a
aquest 2010 en l’àmbit de la comunicació.
Ja he escrit en altres ocasions que crec que les Illes Balears farien bé d’aprofitar aquest temps de crisi econòmica per reconduir part de la seva aposta econòmica cap al
camp de la indústria audiovisual. Per preparació, per clima, per paisatge (no només natural),per equipaments,per capacitat de serveis,per proximitat amb Barcelona...,
crec que estam molt ben situats per fer una aposta decidida i valenta per aquesta reconversió audiovisual.
A banda d’això, esperem que el 2010 sigui l’any en què, a la fi, hi hagi una aposta decidida en favor dels mitjans de comunicació fets en la nostra llengua.
En l’àmbit dels mitjans escrits, que l’any que començam es materialitzi,a la fi, la ficció que, encara que repetida mil vegades pels pamflets ultradretans mai no ha
estat vera, els diaris en català rebin més ajuts públics. És just i necessari,
que diria aquell. En canvi, avui encara (!) les institucions públiques dediquen molt més doblers a promoure la contranormalització de la llengua que a promoure-la.
Números canten i menten barbes. Avui, les institucions públiques dediquen molts més doblers públics als que dia rere dia menteixen,manipulen i criminalitzen el legítim
procés de normalització lingüística del català que als que feim feina en positiu i en favor de la llengua de les Balears. En l’àmbit de la ràdio, tres quarts del mateix. Calen més ajudes a les ràdios en català fetes a les Illes Balears i és necessari trobar una ubicació definitiva per a les ràdios en català amenaçades de
desaparició total del dial mallorquí, com són ICAT FM, Catalunya Informació i Catalunya Música. És estrambòtic que el dial estigui farcit d’emissions il·legals, alegals... i que les úniques que trobin dificultats siguin les parlades en català.
Pel que fa a les televisions, ja passa d’hora que el Govern de les Illes Balears posi en marxa d’una punyetera vegada el múltiplex que ha de garantir l’arribada de TV3, Canal 3/24, Canal 33, Súper 3 i el Punt 2 valencià. També ha de ser
l’any de la consolidació pressupostària d’IB3 i de Televisió de Mallorca.
I, òbviament, el 2010 ha de ser l’any de l’aprovació de la Iniciativa Legislativa Popular, que ha de garantir la lliure circulació de televisions en català en tot el sistema lingüístic català.
Article de Tomeu Martí, publicat al Diari de Balears,el 07/01/2010
un que m’ha fet especial il·lusió:ni més ni menys que l’edició facsímil
de "La nostra terra. Revista mensual de literatura, art i ciències" que ha publicat l’editorial El Gall amb el suport de l’Institut d’Estudis Baleàrics en una edició de luxe, presentada en cinc elegants volums.
Aquesta edició de tots els números de "La nostra terra" és una autèntica joia bibliogràfica i va acompanyada d’un estudi introductori fet per l’ànima d’aquest projecte, en Bartomeu Mestre. Però no és tan sols això, la recuperació de "La nostra
terra" és un acte de justícia i de dignitat col·lectiva, ja que ens permet accedir
a una publicació editada per l’Associació per la Cultura de Mallorca, que va néixer el 1928 i va morir (podríem forçar la metàfora i afirmar que assassinada) el juliol del 1936 i que, en el seu moment, va ser un bon instrument per difondre la veu de la Mallorca lliure i culturalment compromesa.
I ja que parlam d’allò que va ser, en el seu moment, un important mitjà de comunicació i de difusió cultural, i aprofitant dels desitjos i propòsits per a
aquest 2010 en l’àmbit de la comunicació.
Ja he escrit en altres ocasions que crec que les Illes Balears farien bé d’aprofitar aquest temps de crisi econòmica per reconduir part de la seva aposta econòmica cap al
camp de la indústria audiovisual. Per preparació, per clima, per paisatge (no només natural),per equipaments,per capacitat de serveis,per proximitat amb Barcelona...,
crec que estam molt ben situats per fer una aposta decidida i valenta per aquesta reconversió audiovisual.
A banda d’això, esperem que el 2010 sigui l’any en què, a la fi, hi hagi una aposta decidida en favor dels mitjans de comunicació fets en la nostra llengua.
En l’àmbit dels mitjans escrits, que l’any que començam es materialitzi,a la fi, la ficció que, encara que repetida mil vegades pels pamflets ultradretans mai no ha
estat vera, els diaris en català rebin més ajuts públics. És just i necessari,
que diria aquell. En canvi, avui encara (!) les institucions públiques dediquen molt més doblers a promoure la contranormalització de la llengua que a promoure-la.
Números canten i menten barbes. Avui, les institucions públiques dediquen molts més doblers públics als que dia rere dia menteixen,manipulen i criminalitzen el legítim
procés de normalització lingüística del català que als que feim feina en positiu i en favor de la llengua de les Balears. En l’àmbit de la ràdio, tres quarts del mateix. Calen més ajudes a les ràdios en català fetes a les Illes Balears i és necessari trobar una ubicació definitiva per a les ràdios en català amenaçades de
desaparició total del dial mallorquí, com són ICAT FM, Catalunya Informació i Catalunya Música. És estrambòtic que el dial estigui farcit d’emissions il·legals, alegals... i que les úniques que trobin dificultats siguin les parlades en català.
Pel que fa a les televisions, ja passa d’hora que el Govern de les Illes Balears posi en marxa d’una punyetera vegada el múltiplex que ha de garantir l’arribada de TV3, Canal 3/24, Canal 33, Súper 3 i el Punt 2 valencià. També ha de ser
l’any de la consolidació pressupostària d’IB3 i de Televisió de Mallorca.
I, òbviament, el 2010 ha de ser l’any de l’aprovació de la Iniciativa Legislativa Popular, que ha de garantir la lliure circulació de televisions en català en tot el sistema lingüístic català.
Article de Tomeu Martí, publicat al Diari de Balears,el 07/01/2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)