Eugénio de Andrade es va morir fa cinc anys, un mes de juny, tal i com ja vaticinàs en un poema. No sé què passa amb els poetes portuguesos que tenen un esperit innat per saber quan es moriran. Pessoa, que a més a més era astròleg i dels bons, ja va predir la seva mort ara fa 75 anys i així va ser. Havia endreçat un calaix amb tota l'obra que després els amics de- sendreçaren, perquè tenia una lletra endimoniada i a l'hora de publicar la seva obra era més fàcil agafar el que era més clar.
Eugénio de Andrade també volia deixar les coses arreglades per quan faltés i va crear una fundació que havia de ser, també, la casa on visqués el seu fillol amb els pares. Ara Eugénio de Andrade està a punt de morir per segona vegada perquè el fillol -millor dit, els pares- estan en plets amb la direcció de la fundació, la qual acusen de no fer res per difondre l'obra del poeta. Sembla que la disputa acabarà en la dissolució de la fundació i amb el pas dels papers del poeta a l'Ajuntament de Porto, que veuria amb bons ulls aquesta opció.
La segona mort d'Andrade no té res a veure amb les disputes entre els hereus -al cap i a la fi, ell ja no hi és i no pot decidir res-, sinó que té molt a veure amb el fet que els seus llibres ja són quasi introbables a les llibreries del país. Aquesta és la veritable mort d'un escriptor, el dia que els seus llibres ja ni tan sols serveixen per omplir lleixes de llibreria. Andrade va canviar d'editor bastant tard i no es pot dir que la seva fos una decisió encertada, perquè els seus nous editors han fet fallida i la fundació assegura que els han quedat a deure molts diners. No sé si és cert o no, però podria ser. El que ha quedat clar és que la Fundació només rebia ajuts de la Direcció General d'Ajuts i Biblioteques de l'Estat portuguès i que aquestes eren minses. Molt minses.
Eugénio de Andrade és un dels grans de la literatura portuguesa que va camí de convertir-se en un bandejat al seu propi país, perquè la seva obra no és viva, no surt a les llibreries, no es distribueix, no es reedita. A casa nostra es poden llegir alguns dels seus poemes en el llibre Ofici de paciència, que va editar El Gall el 2008 en l'esplèndida versió d'Antoni Xumet, que li va valdre el premi Cavall Verd. He reobert el meu exemplar i he pogut comprovar que els drets del llibre en la versió original pertanyen a la fundació, o sigui que tot fa pensar que hi haurà nombroses complicacions amb el poeta, els drets i la seva presència a les llibreries en el futur més immediat.
El que passa amb els escriptors quan es moren ben sovint frega la tragèdia. El desgavell de la casa de Joan Fuster va saltar a la llum quan el president del Barça Joan Laporta -ja veurem si el nou, en Sandro Rosell, tendrà alguna espurna d'interès cultural- va voler visitar-la i Eliseu Climent va veure el desastre que s'hi estava fent. I són immensos els casos de poetes i escriptors que desapareixen de les llibreries com si res (i, si no, que algú busqui alguns volums de l'obra completa de Joan Pla i me n'expliqui els resultats, per no ser dolents i no posar el nom d'un poeta, sinó el d'un dels més grans prosistes de la llengua catalana).
A l'obra d'Eugénio de Andrade només li queden tres solucions possibles: la primera és la caiguda en l'ostracisme total i en la pràctica desaparició; la segona és que hi hagi algun mecenes que vulgui arreglar el disbarat a la fundació; la tercera és que les autoritats de Porto hi intervinguin. Si hi ha un interès municipal pel poeta, l'obra d'un dels grans de la literatura portuguesa se salvarà i podrà tenir una segona vida editorial i arribar als lectors. Com diu el mateix poeta: "En el plat de la balança un vers hi basta / per pesar a l'altre la meva vida".
Publicat per Sebastià Bennasar al diari de Balears.
23/06/2010
dimecres, 23 de juny del 2010
dijous, 17 de juny del 2010
Lokus: una comèdia de la vida
El menorquí Ponç Pons ens proposa una comèdia per explorar el món dels sentiments de la soledat, l’amor, la depressió, l’amistat, el sexe... Tota una declaració de principis fa el primer personatge que surt a escena, Miquel, quan diu: “...però jo em sent perdut en aquest gran teatre del món. Destrossam el paisatge, embrutam el mar, contaminam l’aire... Anam cap a la fi del món”.
Ponç Pons és conegut com a poeta. Recordem títols com: Desert encès (1989), On s’acaba el sender (1995, premi Ciutat de Palma), Estigma (1995, premi Jocs Florals de Barcelona), El salobre (1997, premi Carles Riba), Nura (2006, premi Viola d’Or, premi de la crítica Serra d’Or i premi Nacional de la Crítica), etc.
De tota manera, cal advertir que ha conreat amb mestria la narrativa i, com ha demostrat amb Lokus, també el gènere teatral. A banda d’això, és un bon traductor de poesia francesa, italiana i portuguesa.
L’obra és ambientada en un hospital psiquiàtric i protagonitzada per dos personatges, Miquel i Blai, turmentats per un passat dolorós que arrosseguen irremissiblement. Seran, bàsicament, aquests dos personatges, que ens acompanyaran al llarg d’aquest divertimento que ens proposa Ponç Pons, tot i que també gaudirem de les intervencions del doctor, la infermera, Mariana i l’esposa de Miquel. I parl de divertimento perquè és evident que el títol “Lokus” dóna una pista més o manco clara sobre les intencions de l’autor.
Lokus, escrit amb una ortografia poc ortodoxa que ens recorda, no cal dir-ho, la pronúncia popular menorquina d’aquest castellanisme, és una caixa de sorpreses, capaç de passar de temes, diguem-ne més quotidians, a d’altres, potser, més elevats i més profunds.
Des de la primera escena és possible que quedem completament enganxats a l’univers que ens proposa l’obra, ja que el tema del sexe, de manera directa, és tractat pels personatges amb humor: “Blai: -I tenia una criada negra obsessionada per fer-ho dalt la teulada. No et dic res. A l’hivern, a la intempèrie, amb el cul a l’aire...”.
La preocupació pel pas del temps es fa palesa, de tant en tant, en boca dels personatges. En unes paraules de Miquel dirigint-se al públic, en un intent de cercar la complicitat d’aquest i fer-lo també participar del moment, diu: “És fotut tornar vell. El cos es deteriora, els dies són iguals, monòtons, repetits...”.
Lokus deixa caure una crítica humanista contra la repressió de la religió. També en boca de Miquel podem sentir aquestes reflexions: “Em van fer tanta por amb allò de l’infern i el Judici Final que em van espanyar la infància i amargar l’adolescència”.
Els personatges, bojos, però entranyables, carregats d’ironia, no ens deixen indiferents cada pic que deixen a lloure alguns dels seus pensaments sobre la vida, el sexe o les relacions humanes. Amb un llenguatge viu i eficaç s’endinsa i analitza alguns racons de l’ànima humana, amb humor, però sense perdre el capteniment. Lokus és un homenatge a Shakespeare, Txékhov, Beckett... i molts altres personatges.
L’intent de suïcidi de Miquel, en una escena curta, afegeix una certa tensió dramàtica que contrasta amb l’humor, de vegades una mica àcid, d’escenes anteriors. De tota manera, la nota cínica la hi posa el doctor, quan sembla que només li preocupa la sang: “Doctor: -Haurem de tirar aquest matalàs”.
I les escenes se succeeixen amb el fil musical de Jacques Brel. A la cinquena, apareix la idea d’escapada cap a un paradís que tanmateix no existeix; els personatges Blai i Miquel, en un diàleg delirant, però alhora deliciós, entranyable, simplement per gaudir de la vida, proposen: “Blai: -No ho digui a ningú. Fugim a una illa! Infermera: -A una illa? Blai: -A una illa plena de dones mig despullades, amb en Gauguin i en Jacques Brel!”.
A la sisena escena els personatges Miquel i Blai s’han escapat de l’hospital psiquiàtric i viuen uns moments d’il·lusió mentre passegen per Barcelona. Seran, però, uns instants fugaços, fins que la policia els fa tornar a la “realitat”, per dir-ho de qualque manera.
A continuació, els nostres personatges (arribarà un moment que ens els farem nostres, els estimarem) continuaran amb les seves curolles fins que apareix l’esposa de Miquel. En un diàleg breu, però intens, es planteja un problema conjugal. Són uns moments on no sabem si realment Miquel és conscient, segons se’ns deixa entendre, del mal que ha arribat a fer a la seva dona. Aquesta, farta del comportament del seu home, li presenta els papers del divorci i li fa saber que el vol perdre de vista com abans millor.
Al llarg de l’obra sentirem algunes referències al pas del temps i la vida, però és a la darrera escena on se’ns dóna, per ventura, el missatge més clar, quan el doctor, dirigint-se a Miquel, diu: “Si vols un consell, procura sortir d’aquí i aprofita, viu, disfruta. Jo no ho sé fer, però veig que la vida és massa curta i l’eternitat massa llarga”. Un consell que Miquel es farà ben seu.
Seria una delícia veure aquesta obra representada. Esper que qualque companyia s’animarà, ben aviat, a donar vida als personatges de Lokus, uns personatges que ens faran pensar en certes coses, però que també, sens dubte, ens faran riure mentre en compartim els problemes, les curolles i els deliris.
Ponç Pons és conegut com a poeta. Recordem títols com: Desert encès (1989), On s’acaba el sender (1995, premi Ciutat de Palma), Estigma (1995, premi Jocs Florals de Barcelona), El salobre (1997, premi Carles Riba), Nura (2006, premi Viola d’Or, premi de la crítica Serra d’Or i premi Nacional de la Crítica), etc.
De tota manera, cal advertir que ha conreat amb mestria la narrativa i, com ha demostrat amb Lokus, també el gènere teatral. A banda d’això, és un bon traductor de poesia francesa, italiana i portuguesa.
L’obra és ambientada en un hospital psiquiàtric i protagonitzada per dos personatges, Miquel i Blai, turmentats per un passat dolorós que arrosseguen irremissiblement. Seran, bàsicament, aquests dos personatges, que ens acompanyaran al llarg d’aquest divertimento que ens proposa Ponç Pons, tot i que també gaudirem de les intervencions del doctor, la infermera, Mariana i l’esposa de Miquel. I parl de divertimento perquè és evident que el títol “Lokus” dóna una pista més o manco clara sobre les intencions de l’autor.
Lokus, escrit amb una ortografia poc ortodoxa que ens recorda, no cal dir-ho, la pronúncia popular menorquina d’aquest castellanisme, és una caixa de sorpreses, capaç de passar de temes, diguem-ne més quotidians, a d’altres, potser, més elevats i més profunds.
Des de la primera escena és possible que quedem completament enganxats a l’univers que ens proposa l’obra, ja que el tema del sexe, de manera directa, és tractat pels personatges amb humor: “Blai: -I tenia una criada negra obsessionada per fer-ho dalt la teulada. No et dic res. A l’hivern, a la intempèrie, amb el cul a l’aire...”.
La preocupació pel pas del temps es fa palesa, de tant en tant, en boca dels personatges. En unes paraules de Miquel dirigint-se al públic, en un intent de cercar la complicitat d’aquest i fer-lo també participar del moment, diu: “És fotut tornar vell. El cos es deteriora, els dies són iguals, monòtons, repetits...”.
Lokus deixa caure una crítica humanista contra la repressió de la religió. També en boca de Miquel podem sentir aquestes reflexions: “Em van fer tanta por amb allò de l’infern i el Judici Final que em van espanyar la infància i amargar l’adolescència”.
Els personatges, bojos, però entranyables, carregats d’ironia, no ens deixen indiferents cada pic que deixen a lloure alguns dels seus pensaments sobre la vida, el sexe o les relacions humanes. Amb un llenguatge viu i eficaç s’endinsa i analitza alguns racons de l’ànima humana, amb humor, però sense perdre el capteniment. Lokus és un homenatge a Shakespeare, Txékhov, Beckett... i molts altres personatges.
L’intent de suïcidi de Miquel, en una escena curta, afegeix una certa tensió dramàtica que contrasta amb l’humor, de vegades una mica àcid, d’escenes anteriors. De tota manera, la nota cínica la hi posa el doctor, quan sembla que només li preocupa la sang: “Doctor: -Haurem de tirar aquest matalàs”.
I les escenes se succeeixen amb el fil musical de Jacques Brel. A la cinquena, apareix la idea d’escapada cap a un paradís que tanmateix no existeix; els personatges Blai i Miquel, en un diàleg delirant, però alhora deliciós, entranyable, simplement per gaudir de la vida, proposen: “Blai: -No ho digui a ningú. Fugim a una illa! Infermera: -A una illa? Blai: -A una illa plena de dones mig despullades, amb en Gauguin i en Jacques Brel!”.
A la sisena escena els personatges Miquel i Blai s’han escapat de l’hospital psiquiàtric i viuen uns moments d’il·lusió mentre passegen per Barcelona. Seran, però, uns instants fugaços, fins que la policia els fa tornar a la “realitat”, per dir-ho de qualque manera.
A continuació, els nostres personatges (arribarà un moment que ens els farem nostres, els estimarem) continuaran amb les seves curolles fins que apareix l’esposa de Miquel. En un diàleg breu, però intens, es planteja un problema conjugal. Són uns moments on no sabem si realment Miquel és conscient, segons se’ns deixa entendre, del mal que ha arribat a fer a la seva dona. Aquesta, farta del comportament del seu home, li presenta els papers del divorci i li fa saber que el vol perdre de vista com abans millor.
Al llarg de l’obra sentirem algunes referències al pas del temps i la vida, però és a la darrera escena on se’ns dóna, per ventura, el missatge més clar, quan el doctor, dirigint-se a Miquel, diu: “Si vols un consell, procura sortir d’aquí i aprofita, viu, disfruta. Jo no ho sé fer, però veig que la vida és massa curta i l’eternitat massa llarga”. Un consell que Miquel es farà ben seu.
Seria una delícia veure aquesta obra representada. Esper que qualque companyia s’animarà, ben aviat, a donar vida als personatges de Lokus, uns personatges que ens faran pensar en certes coses, però que també, sens dubte, ens faran riure mentre en compartim els problemes, les curolles i els deliris.
dimarts, 15 de juny del 2010
Llum i bellesa del Renaixement
Una nova glopada d’aire fresc literari arriba de les Illes. Es tracta d’una novel•la històrica en què el protagonisme és la bellesa i el seu reflex, la natura i la seva essència, la formosor corporal, mirall dels sentiments més sublims. I tot emmarcat en l’època del Renaixement, on imperava l’amor més apassionat i la mort més cruel, però sublimat per l’explosió de l’alegria de viure amb intensitat, com destil•len les obres dels millors artistes de l’època.
Tomeu Matamalas (Manacor, 1952) conrea la música i la pintura i en la seva maduresa també la literatura per difondre,amb pulcritud i amenitat, la saviesa acumulada amb tants anys de crear i gaudir de la bellesa artística. La mateixa que ell troba en el seu aprofundiment en les arts del quatroccento italià,que ja va mostrar a la novel•la Les rares pedres fines, centrada en l’esclat de la Florència de l’època.
A L’illa d’Antígona, l’autor canvia d’escenaris i hi afegeix temàtica nova. A més de recrear l’explosió de la Venècia renaixentista, amb el protagonisme dels seus artistes més consistents, hi inclou una profunda reflexió sobre els intents d’aproximació de les religions i el xoc de cultures entre Orient i Occident.
El relat s’inicia amb la conquesta i destrucció pels otomans de la Constantinoble bizantina, continua a l’illa d’Antígona, propera a Constantinoble, amb el rerefons del mite etern del seu nom, i es clou a la Venècia brillant,explosiva i seductora del segle XV.
Stravos, pintor protagonista
El protagonista i narrador de l’obra és Alexis Stravos, un pintor de 72 anys, que descriu la seva vida a un enigmàtic Nícies, la persona que més estimava. Fill de mare desconeguda, Stravos és comprat coma esclau per un matrimoni que l’adopta com el fill que no han pogut tenir. Uns pares adoptius que ell veu morir tràgicament en l’ocupació otomana de Constantinoble.
Després d’uns anys d’esclavatge, té un gran lligam d’amistat amb el patriarca de l’Església ortodoxa de Bizanci. Un desengany amorós el fa refugi ara l’illa d’Antígona, on viu una relació sentimental que li canvia la vida i el fa emigrar a Venècia, on manté contactes amb els grans artistes europeus de l’època. Influirà profundament en la seva carrera la relació amb Gentili Bellini, el retratista venecià.
En la narració que fa Alexis a Nícies li transmet la seva atracció per la pintura en tota la seva extensió, des dels colors i les olors fins als sentiments que desprèn la composició plàstica. La natura és el gran model per bastir qualsevol descripció pictòrica i el cos humà l’espill que reflecteix totes les sensibilitats, la bellesa suprema. Compositor de diferents murals i quadres religiosos, li explicarà tots els secrets per aconseguir que les representacions pictòriques i murals apropin les persones a la magnificència del Creador. Les seves amants, d’ulls penetrants i bellesa suprema, seran models de les mare de déus que estampava.
Per ell, la Verge Maria havia de ser la dona més bella pel fet d’haver engendrat el fill de Déu. I considera que els retrats i la pintura de la vida quotidiana han de desprendre tot el sentiment i la sensualitat que capten la seva contemplació. Aquesta fascinació per la vida plasmada en l’art, la recrea també Tomeu
Matamalas en la seva narració. Un llenguatge directe, entenedor, culte,apropiat a l’època que descriu i amb el deix sensitiu mallorquí que tant enriqueix la parla comuna. Un llenguatge també acolorit amb els Sentiments i la saviesa fruit de l’estudi i contemplació profunds de la vida humana.
Jordi Capdevila
Publicat al suplement Cultura, del Diari Avui, el 3/06/10
Tomeu Matamalas (Manacor, 1952) conrea la música i la pintura i en la seva maduresa també la literatura per difondre,amb pulcritud i amenitat, la saviesa acumulada amb tants anys de crear i gaudir de la bellesa artística. La mateixa que ell troba en el seu aprofundiment en les arts del quatroccento italià,que ja va mostrar a la novel•la Les rares pedres fines, centrada en l’esclat de la Florència de l’època.
A L’illa d’Antígona, l’autor canvia d’escenaris i hi afegeix temàtica nova. A més de recrear l’explosió de la Venècia renaixentista, amb el protagonisme dels seus artistes més consistents, hi inclou una profunda reflexió sobre els intents d’aproximació de les religions i el xoc de cultures entre Orient i Occident.
El relat s’inicia amb la conquesta i destrucció pels otomans de la Constantinoble bizantina, continua a l’illa d’Antígona, propera a Constantinoble, amb el rerefons del mite etern del seu nom, i es clou a la Venècia brillant,explosiva i seductora del segle XV.
Stravos, pintor protagonista
El protagonista i narrador de l’obra és Alexis Stravos, un pintor de 72 anys, que descriu la seva vida a un enigmàtic Nícies, la persona que més estimava. Fill de mare desconeguda, Stravos és comprat coma esclau per un matrimoni que l’adopta com el fill que no han pogut tenir. Uns pares adoptius que ell veu morir tràgicament en l’ocupació otomana de Constantinoble.
Després d’uns anys d’esclavatge, té un gran lligam d’amistat amb el patriarca de l’Església ortodoxa de Bizanci. Un desengany amorós el fa refugi ara l’illa d’Antígona, on viu una relació sentimental que li canvia la vida i el fa emigrar a Venècia, on manté contactes amb els grans artistes europeus de l’època. Influirà profundament en la seva carrera la relació amb Gentili Bellini, el retratista venecià.
En la narració que fa Alexis a Nícies li transmet la seva atracció per la pintura en tota la seva extensió, des dels colors i les olors fins als sentiments que desprèn la composició plàstica. La natura és el gran model per bastir qualsevol descripció pictòrica i el cos humà l’espill que reflecteix totes les sensibilitats, la bellesa suprema. Compositor de diferents murals i quadres religiosos, li explicarà tots els secrets per aconseguir que les representacions pictòriques i murals apropin les persones a la magnificència del Creador. Les seves amants, d’ulls penetrants i bellesa suprema, seran models de les mare de déus que estampava.
Per ell, la Verge Maria havia de ser la dona més bella pel fet d’haver engendrat el fill de Déu. I considera que els retrats i la pintura de la vida quotidiana han de desprendre tot el sentiment i la sensualitat que capten la seva contemplació. Aquesta fascinació per la vida plasmada en l’art, la recrea també Tomeu
Matamalas en la seva narració. Un llenguatge directe, entenedor, culte,apropiat a l’època que descriu i amb el deix sensitiu mallorquí que tant enriqueix la parla comuna. Un llenguatge també acolorit amb els Sentiments i la saviesa fruit de l’estudi i contemplació profunds de la vida humana.
Jordi Capdevila
Publicat al suplement Cultura, del Diari Avui, el 3/06/10
Subscriure's a:
Missatges (Atom)