"AMORRATS AL TECLAT", UN LLIBRE DE TECNOLOGIA DES DE LA VIDA QUOTIDIANA

El matemàtic i informàtic Llorenç Valverde presentà ahir vespre el seu darrer llibre, Amorrats al teclat, un recull d’articles publicats, sobretot a dBalears,
entre2002 i 2007.
L’acte va ser a l’edifici de la Riera de la UIB, en una sala que tenia a l’entrada,
com si fos un avís, un ordinador Macintosh dels vells. I s’hi parlà de les noves tecnologies, el tema principal de la majoria d’articles. Hi sorgiren noms de la història d’internet, com ara el navegador Mosaic i un dels pares de la xarxa, Vinton Cerf.
També s’hi anomenaren Microsoft i l’SGAE, alguns dels objectius que ataca sovint Valverde en els seus articles. Però sobretot es ressaltà el vessant divulgatiu i humà de l’autor, que amés de reconegut investigador, és catedràtic de la UIB i vicerector de la UOC. Al pròleg del llibre, el prestigiós sociòleg Manuel Castells explica que Valverde hi mostra “el procés de formació d’un nou entorn de comunicació digital”. I ho fa, però amb ideologia i intenció. Ahir, per exemple, sobre qui demonitzainternet i les xarxes socials, Valverde afirmà que no és gaire cert que les
tecnologies envaeixin la nostra intimitat, sinó que “som nosaltres que sovint
som uns indiscrets”.
En la presentació, conduïda pel vicerector de Projecció Cultural de la UIB, Nicolau Dols, el professor Climent Picornell comentà que es tracta d’un llibre on es tracten
sovint aspectes tècnics, però d’una manera divulgativa i enel qual Valverde sempre deixa clar quin punt de vista té sobre la tecnologia. “És com un manual de comportament per saber què hi ha dins aquest món”, sentencià. Per la seva banda, Pere Estelrich en lloà el llenguatge planer, “fins i tot massa col·loquial” de vegades. Tots dos elogiaren l’aspecte humà de l’obra, que tracta de la tecnologia des
de la vida quotidiana.
Gracià Sánchez, d’El Gall Editors, no en descartà una possible publicació digital
i Valverde recordà que tenia la llicència adequada per fer-ho.
Tot plegat fou en un ambient distès i de companyonia, amb una quarantena d’assistents entre els quals no faltaven amics i col·legues, professors de la UIB com el catedràtic de Pedagogia, Jaume Sureda; l’escriptor Llorenç Capellà; el director d’aquest diari, Miquel Serra, i l’informàtic i divulgador Benjamí Villoslada.

Article publicat per E.Borràs al Diari de Balears, el 27 de novembre de 2009

LOKUS, una peça teatral de Ponç Pons

JOAN LÓPEZ CASASNOVAS
Professor

Un autor ha d’escriurede tot –teatre, novel·la, poesia– encara que d’especialitat en sol tenir només una. Aquests mots, d’Emili Teixidor, dedicats a Manuel de Pedrolo, podríem aplicar-los a d’altres escriptors. És el casdel poeta Ponç Pons, autor també de textos narratius ben reeixits i que ara acaba de veure publicada pel Gall Editor, de Pollença, la primera de les seves peces teatrals. El resultat és una comèdia amb tonalitats dramàtiques, que té la gràcia de l’estil poncià, ple de vitalitat,
d’encerts dialògics i de metaliteratura, tant del gust del poeta.De fet, es concep com una mena d’homenatge als grans autors del teatre de l’absurd (Adamov, Beckett, Ionesco), que l’autor coneix bé. Però no l’encasellaríem dins aquesta tendència
històrica per molt que en sigui deutor. Comho han estat en la literatura catalana alguns moments de la dramatúrgia de Pedrolo, Porcel, Ballester, etc. Més tost supera l’absurd, com ho farà Sanchis Sinisterra a Ñaque, perquè la incomunicació dóna pas a
uns diàlegs rapidíssims, amb espira i plens de suggeriments.Precisament, si un nyac és un mot onomatopeic que expressa, segons el diccionari, ‘el soroll que fan dues coses, que acostant-se violentament n’inclouen una altra’, també s’entén per “nyac”,
en un sentitmetafòric imés restringit, la ‘rèplica que tanca de cop’ (AlcM). Aquesta accepció és ja cosina germana del ‘ñaque’ castellà, ‘companyia de còmics ambulants que constava de dues persones’, o sigui que són dos actors que mouen raons contínuament i que, d’altra banda, volen serèmuls del poeta i cantant Jacques Brel i del pintor Paul Gaughin, famosos “fugitius” de les seves realitats nacionals.
L’obra de Ponç Pons es diu Lokus i, segons el mateix autor explica, hi explora la soledat, l’amor, el sexe, l’amistat, el pas del temps i la depressió. El locus
de l’obra és un psiquiàtric, on dos “locos”, Miquel i Blai (recorden de qualque manera els Solano i Ríos, de José Sanchis Sinisterra), farts d’estar empastillats i superats pels seus propis fracassos, maquinen la manera de fugir utòpicament d’una realitat opressiva. La mateixa realitat que destrossava les ànimes romàntiques,
empederes del mal du siècle, i les movia a emigrar en la màquina del temps o cap a horitzons llunyans.
“D’ací pac’allà, toos locos”, deia,mentre amb la mà es tocava el pit i després estenia el braç, un company valencià, ara no record si d’Ador o de Ròtova. L’assumpte
era determinar qui tenia la percepció correcta de la realitat i qui no.No cal dir que aquell company de la Safor ho tenia clar.
Un locus amoenus, el lloc amable del tòpic literari, podria ser la nostra terra, sense anar més lluny. Però si aquí hi governaven “lokus” –i no, per cert, els folls
d’amor en sentit lul·lià–, llavors aquest “locus”, aquest lloc del món, esdevenia un infern.
Qui té, emperò, el sentit de la realitat? No podria ser, com explicava Ibsen a L’enemic del poble, que el més lúcid i el més valent, que diu les coses com són, fos considerat per la gent com un perillós insolidari? La gent, és adir, la barreja dels que vivim i ens fan veure la realitat amb les mateixes clucales; la gent, el poble, és a dir, una entelèquia. De fet, en Tot esperant Godot, Happy days i altres peces
seues, Beckett no podia expressar millor l’absurditat del seu present,que en el nostre té altres malsons: desigualtats nord-sud, canvi climàtic, corrupció social i
política, fracàs de la raó moderna, dificultats enormes per entrellucar alguna escletxa d’esperança.Tanmateix, passi el que passi, la gent centrarà la seva atenció
en allò que el poder voldrà que visualitzi.Ho farà com sempre: manejant l’“inconscient òptic”, segons una aguda troballa de Walter Benjamin.
Contra aquests mals de la nostra societat embrutida aixeca Ponç Pons el seu Lokus, com ho ha sabut fer també en alguns dels seus millors poemaris.•


Publicat el diumenge 15 de novembre al Diari de Balears

Un cant als taciturns

La vida considerada
autor: Miquel Cerdà Grau
gènere: Novel·la
editorial: El Gall Editor
pàgines: 266
preu: 17 euros

La vida considerada, del pollencí
Miquel Cerdà (1955), és la primera
novel·la de la trilogia Diari de
pusil·lànimes que vol ser un cant
als retrets, als tímids, als taciturns,
als solitaris,… aquells individus que
sempre es topen amb el caire més
agut, el sabor més agre, el rostre
més hostil de la vida.


Publicat al suplement "Culturàlia" del Diario de Menorca, el diumenge 8 de novembre de 2009

Més sobre Lokus, de Ponç Pons

El professor de Literatura, per Sebastià Bennasar