Allò que Pedro Salinas més valorava en la poesia era, per aquest ordre, l’autenticitat, la bellesa i la tècnica.Aplicant aquest criteri, no hi ha dubte que Jean Serra és un poeta molt bo,comdemostra unaobra ja forçaextensa.Hom podrà analitzar-ne la sintaxi, la mètrica, les imatges, el grau d’abstracció, els símbols, les idees, el context...; cert. Però totes aquestes capacitats són unamena de centre d’operacions al servei de la creació i especialment de l’expressió
sincera del sentiment i del coneixement de la natura humana.
Parlar de l’actualitat de Jean Serra, el poeta d’Eivissa, és saludar un nou llibre de la seva ja extensa obra, un nou poemari, que ve a desmentir l’anunci, que ell
mateix havia fet, que deixava d’escriure poemes. De fet, la seva activitat d’escriptor no cessa (llibres en prosa...) i, per sort, aquestes vacances poètiques no han durat gaire, perquè de la màd’El Gall editor ens ofereix Llunadefoc.
L’obra completa de Jean Serra, en la qual no deixa de treballar tot rellegint i refent els seus poemes, se situa dins els marges de la seva època i dins un espai delicatcom el seu, fet de devocions a la infantesa (“Aromes d’infància”), a l’amistat (llegiu SalutacióaBartomeuRibes), als seus amors (“No tenc més amor que aquest que el meu silenci expressa”), a les absències(“És possibleque l’ànsia i el
desig / durinsempreenuncor enamorat?”),a la consciència social(“El front de combat és aquí devora. / Elsmateixosqueavui basteixenmurs, / tenen franquícies repartint misèria”), al paisatge (“Teníem la força de la mar,/ els ulls de les estrelles,/ la complicitat de la lluna, / l’escalfor generosa del sol”), a la recerca fervent de la bellesa (vegeu els hakús, per exemple) i a tantes altres coses que guarda la seva memòria i que coronen una feina d’escriptor excel·lent, fetaambcura i discreció.
Jean Serra prega que “ens sigui donat l’enteniment per penetrar / en les coses d’aquestmóni treure’n l’entrellat...”, per açò creu profundament en la poesia, a desgrat de l’hostilitat que suscita en alguns ambients. És allò que de vegades
hemsentit a dir: “i què vols d’aquests il·luminats que no fan més que escriure bajanades!”. Cert: en no disposar la poesia de l’autoritat d’un discurs, és bo de
fermenysprear-la i proclamar-ne la inutilitat.
Dins el nostremónmalaurat i ferit, cada diamés “balearitzat”, hi ha vegades veus per no defallir en l’esperança. Són rares, solitàries, sí; però precioses.No desesperem, sempre hi podremtrobar la llum i la frescor que sovint ens manquen. Jean Serra és un d’aquests artistes benefactors. El poeta ens retorna elmóncontat
des de la seva evidència misteriosa. Ni ens en proposa fugir ni enfangar-nos de nostàlgia.Ni promet cap paradís. És la presència de les coses allò que li interessa, la proximitat de la mirada que recerca. En aquest sentit, el poema no
és una activitat didàctica per explicar-nos el món i els seus fenòmens, sinó un espai per a la troballa en el bosc del silenci (“Venien buides les ones del mar/i el silenci es feia el callat”). Estamtan avesats a emprar el llenguatge per comptar i calcular, i per captar la immediatesa, que anamempobrint la nostra percepció.
El repte del poema consisteix a recuperar aquella mirada essencial i primitiva, la de l’infant que contempla un arbre sense saber-ne encara el nom, però que
té tota la llibertat de trobar imatges imprevisibles, potser salvatges.
Coml’al·lotell que tenia per joguina els núvols que solcaven el cel suggerint-li totamenad’éssers fantàstics.
Benvinguda, idò, aquesta Lluna de foc, de Jean Serra. Els seus versos vessen sobre el lector comun adagio. “Són les paraules, / les ben amades.../...quanes fa fosc/i ensentra el dubte”.
Publicat al Diari de Balears el 28 de novembre per Joan López Casasnovas.
