No hi havia res de patètic en el Frankenstein de Mary Shelley, aquell monstre que es rebel·lava contra el seu creador per haver-se atorgat el paper diví. Podíem sentir, això sí, compassió pel monstre i el destí a què se’l condemnava. En canvi,
no podem dir el mateix de Lluís Pascal, el personatge narrador autocondemnat de Desirée, aquesta novel·la que suposa la segona part d’una interessant trilogia sobre personatges pusil·lànimes.
A Desirée, la prosa llisca amb efectivitat, ara en la reflexió existencial, ara en l’acció que fa que el lector no perdi en cap moment de vista la història. L’ambició de la novel·la queda reflectida des de la primera pàgina, i si és d’agrair és perquè, a diferència del narrador Pascal, Miquel Cerdà reïx a evitar en tot moment el seriós perill de caure en el patetisme del fracàs per excés de pretensions. A Desirée, en tot moment tenim la impressió que ens trobem davant una obra de primer nivell, si bé és una llàstima que la correcció pel que fa alguns aspectes
semàntics i gramaticals no sigui acurada com es mereix. Si ens sap greu en comprovar-ho, és precisament perquè suposen màcules excepcionals dins del pulcre llenç narratiu global. Però que el lector no es faci enrere a l’hora d’abordar aquesta lectura.
Les errades són escasses i minses en comparació amb la mitjana de novel·les publicades actualment. Lluís Pascal, intel·lectual sensible, estudiós de Trakl mentre escolta Bach, es troba atrapat per la lucidesa que el converteix en un pobre diable. L’obsessió per atrapar la vida i convertir,doncs, l’intangible i fonedís en tangible i etern, el porta a malbaratar-la i a convertir-lo en un patètic i irritant dictador de la seva Desirée, a qui malda per manipular com a una titella. Per això el seu amor per ella pot entendre’s com una ironia, tractant-se Pascal d’algú incapaç d’enamorar-se, encaparrat com està en la reflexió existencial. Contràriament al que suposa l’autèntic amor, el protagonista utilitza la dona per a fins intel·lectuals onanistes, que aquí significa neuròtics. La novel·la oscil·la brillantment entre un fals onirisme potenciat a voltes per una encertada prosa poètica, i la realitat més prosaica.
I és aquest contrast de reeixits mons creats –no és aquest l’objectiu que persegueix tot escriptor en abordar la ficció?–,juntament amb la barreja contradictòria d’impressions que provoca el narrador, allò que fascina el lector i fa que no pugui abandonar la novel·la en cap moment. El fracàs de voler comprendre
el sentit de l’existència i alhora gaudir-la; l’intent tossut de substituir Déu; la utilització de l’altre, motllurant-lo egoistament a les pròpies necessitats per emmirallar-s’hi i sadollar els dubtes més profunds, i la paradoxal possibilitat
d’esdevenir un cretí a través de l’agut intel·lecte, són alguns dels aspectes més interessants d’aquesta suggestiva i recomanable novel·la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada