INPUTS

La dona i el debutant de Josep Maria Miró Coromina (Vic, 1977) i Residents de Joan Carles Bellviure (Vinaròs, 1963) obtingueren ex aequo el premi Teatre Principal de Textos Dramàtics 2008. En la línia que discorre de Beckett a Pinter, el teatre català de les darreres dècades ha anat manllevant els inputs que li arribaven de l’estranger per donar lloc a la frase curta i entretallada, a encavalcaments sintàctics, a personatges que no conversen perquè parlen cadascun d’un tema distint, i Residents de Joan Carles Bellviure és una
bona mostra d’això, que tant abundà en el nostre teatre dels 90; Sergi Belbel i Joseph Pere Peyró serien dos puntals d’aquesta mena de dramatúrgia. En canvi, Joseph Maria Miró cerca per altres bandes i introdueix
en català la barra inclinada (/) per indicar que dos parlaments s’encavallen; potser ho treu de la dramaturga inglesa Sarah Kane, un dels valors indiscutibles del teatre britànnic i, per tant, universal més recent, perquè si la renovació novel•lística actual ens arriba de la mà dels nord-americans, la dramatúrgica apunta cap a l’escena anglesa i Londres com a capital del teatre mundial. Aquesta barra inclinada dota de celeritat el text i
és com si Miró Coromina obrís una finestra i deixés entrar un cop d’aire fresc a l’atmosfera encapotada de la nostra escena.
No és l’únic. Pau Miró, Jordi Faura o Lluïsa Cunillé, sobretot aquesta darrera, n’havien obertes i n’estan dadant d’altres. El món que crea Miró Coromina, de vegades postabsurd, s’arrenglera al costat, més que de cap altre, al de Cunillelàndia, per bé que la lletra mironiana és més intel•ligible que la de la seva amiga.
Albert va a veure Àngela, que només surt per anar al parc de davant de casa, al seu estatge, antic i gran, un espai bergmanià. Esmentava suara Cunillé i, de fet, Àngela en té certs ressons, de la mateixa manera que Albert, el jove autor que duu a l’actriu retirada un text perquè se’l miri, podria encobrir el rostre del mateix Josep Maria Miró. Al final, entendrem el perquè de la citació inicial de Sei personaggi in cerca d’autore de
Pirandello en un tancament circular, soberbi, que confondrà el teatre amb el teatre dins el teatre com si d’una partitura musical es tractés, un final que us farà pensar quan el muntatge de La dona i el debutant s’estreni al Principal de Palma, i un autor novell que prometia donar fruits i que ja els ha donats. Per decisió unànime del jurat, La dona que perdia tots els avions de Josep Maria Miró va merèixer el mes passat el Premi Born
2009. Joan Carles Bellviure retorna amb Residents al clima de tensió claustrofòbic i angoixós que ja havia emprat a L’equivocació d’Elies Ll. (premi Teatre Principal 1996) tot apartant-se aixíd’Història (es) (2004). L’edifici de més de catorze estatges on viuen els personatges se situa en un raval de moros, turcs i pakistanesos en un punt incert de l’Europa globalitzada amb un clima tòrrid potser efecte del canvi climàtic. Arnold Esterling, que forma part de la parella protagonista, és un treballador que destil•la tints xenòfobs,
com si fos un d’aquests votants de l’extrema dreta que supuren arreu d’Europa, i a qui l’únic que li preocupa és saber de quina raça és el nou veí que s’ha instal•lat a l’immoble. Em penso que Bellviure ha trobat una bona manera de reconduir el seu teatre. N’esperem notícies.

Publicat per Carles Cabrera al suplement Bellver del Diario de Mallorca.
Dijous 31 de desembre de 2009