Quan es fa fosc i ens entra el dubte (Lluna de foc)

Allò que Pedro Salinas més valorava en la poesia era, per aquest ordre, l’autenticitat, la bellesa i la tècnica.Aplicant aquest criteri, no hi ha dubte que Jean Serra és un poeta molt bo,comdemostra unaobra ja forçaextensa.Hom podrà analitzar-ne la sintaxi, la mètrica, les imatges, el grau d’abstracció, els símbols, les idees, el context...; cert. Però totes aquestes capacitats són unamena de centre d’operacions al servei de la creació i especialment de l’expressió
sincera del sentiment i del coneixement de la natura humana.
Parlar de l’actualitat de Jean Serra, el poeta d’Eivissa, és saludar un nou llibre de la seva ja extensa obra, un nou poemari, que ve a desmentir l’anunci, que ell
mateix havia fet, que deixava d’escriure poemes. De fet, la seva activitat d’escriptor no cessa (llibres en prosa...) i, per sort, aquestes vacances poètiques no han durat gaire, perquè de la màd’El Gall editor ens ofereix Llunadefoc.
L’obra completa de Jean Serra, en la qual no deixa de treballar tot rellegint i refent els seus poemes, se situa dins els marges de la seva època i dins un espai delicatcom el seu, fet de devocions a la infantesa (“Aromes d’infància”), a l’amistat (llegiu SalutacióaBartomeuRibes), als seus amors (“No tenc més amor que aquest que el meu silenci expressa”), a les absències(“És possibleque l’ànsia i el
desig / durinsempreenuncor enamorat?”),a la consciència social(“El front de combat és aquí devora. / Elsmateixosqueavui basteixenmurs, / tenen franquícies repartint misèria”), al paisatge (“Teníem la força de la mar,/ els ulls de les estrelles,/ la complicitat de la lluna, / l’escalfor generosa del sol”), a la recerca fervent de la bellesa (vegeu els hakús, per exemple) i a tantes altres coses que guarda la seva memòria i que coronen una feina d’escriptor excel·lent, fetaambcura i discreció.
Jean Serra prega que “ens sigui donat l’enteniment per penetrar / en les coses d’aquestmóni treure’n l’entrellat...”, per açò creu profundament en la poesia, a desgrat de l’hostilitat que suscita en alguns ambients. És allò que de vegades
hemsentit a dir: “i què vols d’aquests il·luminats que no fan més que escriure bajanades!”. Cert: en no disposar la poesia de l’autoritat d’un discurs, és bo de
fermenysprear-la i proclamar-ne la inutilitat.
Dins el nostremónmalaurat i ferit, cada diamés “balearitzat”, hi ha vegades veus per no defallir en l’esperança. Són rares, solitàries, sí; però precioses.No desesperem, sempre hi podremtrobar la llum i la frescor que sovint ens manquen. Jean Serra és un d’aquests artistes benefactors. El poeta ens retorna elmóncontat
des de la seva evidència misteriosa. Ni ens en proposa fugir ni enfangar-nos de nostàlgia.Ni promet cap paradís. És la presència de les coses allò que li interessa, la proximitat de la mirada que recerca. En aquest sentit, el poema no
és una activitat didàctica per explicar-nos el món i els seus fenòmens, sinó un espai per a la troballa en el bosc del silenci (“Venien buides les ones del mar/i el silenci es feia el callat”). Estamtan avesats a emprar el llenguatge per comptar i calcular, i per captar la immediatesa, que anamempobrint la nostra percepció.
El repte del poema consisteix a recuperar aquella mirada essencial i primitiva, la de l’infant que contempla un arbre sense saber-ne encara el nom, però que
té tota la llibertat de trobar imatges imprevisibles, potser salvatges.
Coml’al·lotell que tenia per joguina els núvols que solcaven el cel suggerint-li totamenad’éssers fantàstics.
Benvinguda, idò, aquesta Lluna de foc, de Jean Serra. Els seus versos vessen sobre el lector comun adagio. “Són les paraules, / les ben amades.../...quanes fa fosc/i ensentra el dubte”.

Publicat al Diari de Balears el 28 de novembre per Joan López Casasnovas.

Critica literària de "Desirée", publicada a la Revista Benzina per Ricard Biel

No hi havia res de patètic en el Frankenstein de Mary Shelley, aquell monstre que es rebel·lava contra el seu creador per haver-se atorgat el paper diví. Podíem sentir, això sí, compassió pel monstre i el destí a què se’l condemnava. En canvi,
no podem dir el mateix de Lluís Pascal, el personatge narrador autocondemnat de Desirée, aquesta novel·la que suposa la segona part d’una interessant trilogia sobre personatges pusil·lànimes.
A Desirée, la prosa llisca amb efectivitat, ara en la reflexió existencial, ara en l’acció que fa que el lector no perdi en cap moment de vista la història. L’ambició de la novel·la queda reflectida des de la primera pàgina, i si és d’agrair és perquè, a diferència del narrador Pascal, Miquel Cerdà reïx a evitar en tot moment el seriós perill de caure en el patetisme del fracàs per excés de pretensions. A Desirée, en tot moment tenim la impressió que ens trobem davant una obra de primer nivell, si bé és una llàstima que la correcció pel que fa alguns aspectes
semàntics i gramaticals no sigui acurada com es mereix. Si ens sap greu en comprovar-ho, és precisament perquè suposen màcules excepcionals dins del pulcre llenç narratiu global. Però que el lector no es faci enrere a l’hora d’abordar aquesta lectura.
Les errades són escasses i minses en comparació amb la mitjana de novel·les publicades actualment. Lluís Pascal, intel·lectual sensible, estudiós de Trakl mentre escolta Bach, es troba atrapat per la lucidesa que el converteix en un pobre diable. L’obsessió per atrapar la vida i convertir,doncs, l’intangible i fonedís en tangible i etern, el porta a malbaratar-la i a convertir-lo en un patètic i irritant dictador de la seva Desirée, a qui malda per manipular com a una titella. Per això el seu amor per ella pot entendre’s com una ironia, tractant-se Pascal d’algú incapaç d’enamorar-se, encaparrat com està en la reflexió existencial. Contràriament al que suposa l’autèntic amor, el protagonista utilitza la dona per a fins intel·lectuals onanistes, que aquí significa neuròtics. La novel·la oscil·la brillantment entre un fals onirisme potenciat a voltes per una encertada prosa poètica, i la realitat més prosaica.
I és aquest contrast de reeixits mons creats –no és aquest l’objectiu que persegueix tot escriptor en abordar la ficció?–,juntament amb la barreja contradictòria d’impressions que provoca el narrador, allò que fascina el lector i fa que no pugui abandonar la novel·la en cap moment. El fracàs de voler comprendre
el sentit de l’existència i alhora gaudir-la; l’intent tossut de substituir Déu; la utilització de l’altre, motllurant-lo egoistament a les pròpies necessitats per emmirallar-s’hi i sadollar els dubtes més profunds, i la paradoxal possibilitat
d’esdevenir un cretí a través de l’agut intel·lecte, són alguns dels aspectes més interessants d’aquesta suggestiva i recomanable novel·la.