L'illa d'Antígona: un credo vital, d'art, d'humanitat, de plaer i de passió, que a la fi, és la vida mateixa

Fa dues setmanes es presentava en aquesta mateixa sala el darrer llibre de Jaume Santandreu, Llobacarda, confessions d'un capellà terrol. No es tracta de fer la competència ara a Tomeu Matamalas, però acudesc a aquell moment, perquè a l'hora de parlar del seu llibre davant l'auditori manacorí, el capellà Collet sentencià que "aquest llibre ja és vostre". Santandreu, per tant, acudia a un lloc comú de la creació literària i artística. El pintor, el compositor, el dibuixant, l'escriptor, viuen durant el procés creatiu una relació d'amor-odi amb la criatura que pretenen dur al món, sovint amb resultats catàrtics, de redempció, de reparació anímica o emocional. Però una vegada creat i lliurat al gaudi del públic congènere, aquell engendre artístic pren nova forma i nova vida i comença a créixer talment infant d'ulls espolsats. És per això que tot el que sentireu sortir de la meva boca avui vespre no són res més que les primeres tentines, el primer passeig de quatre grapes que aquest infant anomenat "L'illa d'Antígona" ha començat a fer dins el meu cervell en llegir-lo durant aquestes setmanes prèvies a la presentació que feim avui.

El primer que us vull dir és que en Tomeu Matamalas és el pare de la criatura i no crec que sigui gens gratuït que l'ofici del nostre protagonista, Alexis Stravos, sigui el de pintor i, que, a més, sigui de l'època del renaixement, i pertanyi geogràficament a una cruïlla de cultures com va ser en aquella època Constantinoble. En Tomeu, el coneixeu tots, sent admiració profunda per aquells homes del renaixement, capaços d'excel·lir en totes les arts, interessats per la creació artística en la seva completesa, en la seva totalitat. Mirau-lo a ell, si no, l'hem conegut com a dibuixant, com a músic i ara com a escriptor, i encara no hem acabat, així que no us vengui de nou que en poc temps envestesqui nous projectes engrescat per una altra disciplina artística.

Però parlem de la criatura. Quan fa devers un mes i mig en Tomeu em va suggerir la possibilitat de participar en aquest presentació i li vaig haver dit que sí em va confessar, amb aquella humilitat sincera de la qual sempre ha fet gala, que "no passis pena, que és una novel·leta d'aventures, una cosa senzilla". L'endemà d'aquella conversa ja tenia l'original a la safata d'entrades del meu correu electrònic. I una setmana més tard, el vaig imprimir i el vaig començar a llegir, intrigat pel que hauria escrit en Tomeu, i endarrer, també, de veure com podria enfocar la presentació aquella "novel·leta d'aventures". Perdonau-me si som egoista, però jo us parlaré de la meva "Illa d'Antígona", de la que jo he llegit. No som un lector voraç de novel·les, i per això no tenc excessives experiències prèvies on agafar-me per parlar i analitzar una obra. Però sí que quan llegesc procur cercar-hi entre línies, veure quin és el missatge ètic, moral, artístic que mira de transmetre'm el qui ho ha escrit, i òbviament, sempre mir de conduir-ho cap al terreny que a mi m'interessa. És per això que en aquesta presentació no us contaré l'argument de l'obra, sinó les sensacions i les reflexions que m'han vengut al cap en llegir-la, allò que ha fet que em convertís en transformador i educador de l'infant "L'illa d'Antígona". Alexis Stravos, el protagonista, és un pintor d'ètnia grega natural de Constantinoble que per circumstàncies de la vida, entra en contacte amb el pintor venecià Gentile Bellini i amb el seu germà Giovanni. I jo, perdonau-me el simplisme, però veig darrere l'heroi Alexis, un altre nom, un altre home, els ideals d'un altre home, els valors d'un altre home de nom Tomeu Matamalas. I no ho dic jo, ens ho diu ell a la novel·la: "Em queda admetre la vanitat i la presumpció que implica contar la pròpia vida. És obvi que, en unes memòries, l'autor apareix sempre com l'heroi. Ja vaig advertir-te al principi que, tot i que és veritat que aquest escrit va dirigit a tu, és innnegable que també va dirigit a mi amb l'esperança d'aclarir tot aquest devessall de sensacions confuses". Per tant, a la novel·la jo hi cerc sempre aquells valors que ens transmet l'autor, de manera volguda o sense voler, perquè en escriure, tothom, ens conta les seves dèries, les seves passions, els seus traumes i el seu model de vida, en definitiva.

Així com diuen que hi ha literatura femenina, jo us diré que "L'illa d'Antígona" és un llibre masculí. Perquè el protagonista és un home i perquè l'autor també ho és. La prova és la profusió de detalls que fa servir per descriure la bellesa sublim dels diferents amors que va trobant i perdent a la vida: "Un cosset amb un escot pronunciat adornat amb brodats daurats estrenyia els seus pits esplèndids i li deixava a lloure el ventre, llis i turgent, amb l'encantador melic amb una perla engastada. Uns pantalons amples de seda transparent, subjectats al turmell amb cintes de colors, deixaven entreveure unes cames llargues i perfectes. Una tela a joc amb el cosset s'ajustava a un cinturó amb marqueteria de marfil i li creuava l'entrecuix de davant a darrere cobrint-li el pubis però no les natges, que es destriaven nítides entre les transparències del pantaló. La tenia just enfront de mi i veia el modador que li recollia els cabells subjectat al front amb una cadena d'or i perles, i el vel de seda que li cobria el rostre deixant al descobert uns ulls grossos i negríssims encerclats amb khol. Tot i que encara no li veia la cara completa, en conjunt em va semblar la cosa més extraordinàriament bella que havia vist en la vida". I heus aquí ara, la descripció escueta i directa d'un home bellíssim: "Paolo era un home espectacular, alt, ben format, guapo, amb els cabells rossos, llargs i ondultats i els ulls més penetrants que havia vist mai". El que dèiem: un llibre masculí.

En l'entrevista que vaig fer a en Tomeu quan va haver guanyat el premi que ha permès ara aquesta publicació, em digué que no hi havia res de Mallorca, cap referència, ni tan sols implícita, a l'ètnia catalana, tot i el pes que en aquella època teníem els catalans a la Mediterrània. Em sap greu contradir-lo. En Tomeu fa servir un llenguatge genuí, de categoria literària, català i mallorquí. De vegades diria que manacorí, encara que no cau mai en el localisme innecessari. Els personatges de L'illa d'Antígona "bravegen", "compareixen", tenen "ventrades d'emocions", i "braços convertits en mordales de cranc", "reblaneixen l'ànima", se'ls fiquen "estarrancs", i coneixen "les tresques" del "pinte de la foganya". Miren per "les retxilleres" i "entrunyellen" els anys de la vida.

Però hi ha més Tomeus dins L'illa d'Antígona: hi ha el Tomeu fascinat per la pintura, capaç de mostrar-nos de manera novel·lada com pensaven aquells homes que descobrien una nova manera d'afrontar l'art i la vida. Els humanistes, com en Tomeu mateix, aquells que creien en la força de l'home, que feien equilibris per no ofendre la totpoderosa església catòlica d'aquell moment, alhora que enaltien l'home com a centre de totes les coses. Així, Nicandre, el germà de Melina, "amb l'esguard fix en la pintura, començà a plorar, primer fluixet i després fort i xuclant aire pel nas, com un nin petit". L'emoció, el sentiment primari de l'emoció estètica. I Alexis li explicava que "els colors tenen vida pròpia, llum, bellesa i harmonia per si sols. Ells mateixos s'expliquen i es justifiquen. Junts, bens complementats, representen l'equilibri". O la instrucció bàsica que "un fresc sempre s'ha de començar d'amunt cap avall". O aquelles paraules de fra Santino: "Els pintors millorau el món, sempre m'ha fascinat el poder que teniu de treure bellesa del no res i fixar-la en un quadre o en una paret". I és que per Alexis-Tomeu "les persones tenim l'instint de cercar la bellesa, un instint que funciona independentment de l'estatus social i de la cultura adquirida. La cultura, en tot cas, refina el gust, però no l'inventa". És a dir, que per ric que un sigui, si no té gust per la pintura, ja pot pagar, que no en cobrarà. Però Alexis, instruït en la pintura, sap reconèixer també les seves mancances i acceptar les novetats que li mostra l'avançat Gentile Bellini quan arriba a Constantinoble: "Tractava bé les ombres, imprescindibles per a donar volum, però em fallava la perspectiva, va dir. Se m'escapava el punt de fuga". I en canvi Bellini reconeixia que "Feia temps que volia pintar Venècia i havia hagut de venir a Constantinoble per a trobar-se amb un pintor que s'havia atrevit a fer el mateix amb la seva ciutat. Ni a Florència s'havien atrevit a tant". O també "ningú mai no pinta la pobresa; o un paisatge com a tema central, tu sí que ho fas", diu Bellini admirat per la peculiar manera d'afrontar la pintura a Constantinoble. Hi ha declaracions sobre l'ofici, sobre què significa pintar, i quin és el procés mental que se seguia en aquella època per fe-ho: "Allò que l'il·lustrador passa al paper no és l'objecte que esta veient, sinó el record d'allò que acaba de veure". Matamalas, Alexis, ens mostra la relativitat de tot plegat, en analitzar primer les pintures de Giovanni Bellini que rebia les crítiques "dels clergues més estrictes, que l'acusaven de pintar la Verge amb un punt de lascívia", i alhora ens mostre la gelosia que aquest sent davant el jove talentós Giorgione que "més que la bellesa, que és objectiva i està basada en proporcions que qualsevol pintor pot aprendre, cercava la gràcia, que és una cosa espiritual, subjectiva i impossible de definir, que neix de regles misterioses que no són als llibres i que no pot ser reduïda a fórmules". És l'arribada de la subjectivitat a l'art, fins aleshores sotmès a cànons i tradicions? És allò que només podem explicar d'una manera un tant etèria, molt personal, com aquells retrats de Giorgione, que tenen "una singular vibració, una força espiritual que es projecta en la mirada i en qualsevol detall de l'expressió", "una visió poètica de la realitat i una sensibilitat fins aleshores desconeguda". Però Alexis, i Matamalas, saben que per molt que entrin noves sensibilitats i noves formes d'art, sempre són hereves de la tradició, que és la que marca el camí que s'ha de seguir, o els viaranys que no són convenients, tant se val.

També hi podem llegir el Matamalas nacionalment conscient, preocupat per la pervivència dels pobles i les cultures. De fet, a mi, quan parla del perill que corren els grecs que han restat sota domini turc a Constantinoble, em recorda, i molt, situacions com la nostra: "Només una política de manteniment de la nostra consciència nacional i religiosa ens pot salvar de desaparèixer com a poble". O també: "Els grecs, a qui els turcs ens deien rumis, acceptàvem el paper secundari que ens havien atorgat aquelles noves classes dominants amb una vergonyosa submissió". I tot això ho fa sense perjudici de no fer perdre l'objectivitat ni de caure en un maniqueisme simplista. Venècia, aquella terra delicada, culta i evolucionada també s'exhibeix com un monstre de poder quan les coses van maldades, com quan Alexis és arrestat i està molt a prop de ser torturat acusat d'un fals espionatge. Al mateix temps, Gentile Bellini també veu que els turcs no són tan dolents com se'ls havia pintat. Ja he dit al principi que no em semblava gratuïta l'elecció d'aquella Constantinoble, bressol i amalgama de cultures que fascina Bellini i el mateix Matamalas, admirats tots dos per la capacitat de convivència de cultures diferents.

També hi trobam el Matamalas novel·lísticament coherent i cohesionat, versemblant. Capaç de situar-nos sempre en el moment just de la novel·la, de canviar el narrador de manera que sapiguem en tot moment qui ens parla amb continus apòstrofes al seu interlocutor, que majoritàriament és un misteriós Nícies, però també pot ser el mateix Alexis, donant veu als altres personatges. Cohesionat perquè Matamalas no fa aparèixer els elements gratuïtament a la novel·la, sinó perquè hi tenen un sentit que en un moment o l'altre ens dóna a entendre, i versemblant perquè l'autor ha fet també una feina rigorosa de recerca històrica que ens situa en tot moment ara a la Constantinoble grega, ara a la turca, ara a Venècia o a la mateixa illa d'Antígona que dóna nom a la novel·la. I ho fa amb tot luxe de detalls històrics sobre el menjar, la decoració o els grans esdeveniments històrics de cada moment, amb la rivalitat d'un occident dominat per les grans ciutats comerciants com Venècia o Florència, que s'enfronten al poder dels temuts turcs.

I a banda del Matamalas home, del Matamalas humanista, del Matamalas fascinat per la pintura, també hi ha el Matamalas filosòfic, el que pensa, el que reflexiona sobre l'home i el sentit de la vida, sobre el pas del temps, sobre les diferents maneres d'afrontar-lo i de passar les penes i les alegries que ens esperen al llarg d'aquest trànsit cap a l'illa d'Ítaca, o l'illa d'Antígona, on sempre sembla que tenim la necessitat de retornar per tenir la consciència tranquil·la, per asserenar l'esperit i dir-nos: "He rigut, he plorat. I ha valgut la pena". Ja de bon principi trobam una divisa que parla gairebé com una paràbola bíblica: "T'has fixat que a aquests cans els emociona molt més la imminència del menjar que el propi fet de menjar? Idò aquest és el motiu per al qual Déu no se'ns manifesta de manera clara; ens vol expectants, perquè en l'expectativa radica la major part de la felicitat". I parlant de filosofia, i de religió, també diu "consideren que les passions són la part detestable de l'ésser humà. L'argument perfecte per a les religions, obstinades a prohibir i censurar les reaccions bàsiques dels homes". Però confrontant amb aquesta ànsia de gaudir del present es mostra la visió més tràgica aportada per l'estimada primera, Irene, que fa caure la ingenuïtat d'Alexis dient que "el destí de qualsevol passió és esbravar-se, com un vi bo o un perfum exquisit". I ens mostra la part més cruel de la vida quan l'amant enamorat explica resignat i indignat alhora que "sap que pitjor que la mort és el dolor de perdre la persona que estimes", o més endavant quan el pare es lamenta de la mort del fill "que és més definitiva que la mort, perquè és l'extinció". En aquest sentit, L'illa d'Antígona és una novel·la optimista, humanistament optimista. Capaç de creure en l'espècie humana malgrat les atrocitats que és capaç de cometre, la destrucció de l'art, de les cultures, de la vida humana mateixa, que tanmateix és derrotada sempre per l'ànsia creativa de les persones. I així com va cloent el llibre, Matamalas es mostra capaç d'emocionar-nos, de manera poètica com quan diu "A fora plovia. Vaig pregar als déus que la pluja fes créixer de pressa el blat i els oblits. Després vaig plorar fins i tot amb la calavera". Un Alexis-Matamalas que sap distingir entre la llei i la moral: "Cap llei humana no em pot condemnar , però jo m'he sentit sempre el responsable moral de la seva mort". I tanmateix, tot plegat, per haver viscut, per haver conegut, per haver plorat, per haver patit, però amb la certesa final que, en paraules d'un Alexis vell, "les persones no naixem per a sofrir, sinó per a gaudir de la bellesa terrenal que ens envolta. Senzilles sensacions quotidianes de baix preu i altíssim vaor que justifiquen per si soles l'existència". Una existència la d'Alexis, que va molt més enllà de tot això. Llegiu-la i gaudiu-ne i veureu que en Tomeu Matamales, fa un mes i mig em va enganar. No és una simple novel·leta d'aventures, sinó tot un credo vital, d'art, d'humanitat, de plaer i de passió, que a la fi, és la vida mateixa.

Publicat a "L'estenedor", el bloc d'Antoni Riera, el 4 de maig de 2010.