Llum i bellesa del Renaixement

Una nova glopada d’aire fresc literari arriba de les Illes. Es tracta d’una novel•la històrica en què el protagonisme és la bellesa i el seu reflex, la natura i la seva essència, la formosor corporal, mirall dels sentiments més sublims. I tot emmarcat en l’època del Renaixement, on imperava l’amor més apassionat i la mort més cruel, però sublimat per l’explosió de l’alegria de viure amb intensitat, com destil•len les obres dels millors artistes de l’època.
Tomeu Matamalas (Manacor, 1952) conrea la música i la pintura i en la seva maduresa també la literatura per difondre,amb pulcritud i amenitat, la saviesa acumulada amb tants anys de crear i gaudir de la bellesa artística. La mateixa que ell troba en el seu aprofundiment en les arts del quatroccento italià,que ja va mostrar a la novel•la Les rares pedres fines, centrada en l’esclat de la Florència de l’època.
A L’illa d’Antígona, l’autor canvia d’escenaris i hi afegeix temàtica nova. A més de recrear l’explosió de la Venècia renaixentista, amb el protagonisme dels seus artistes més consistents, hi inclou una profunda reflexió sobre els intents d’aproximació de les religions i el xoc de cultures entre Orient i Occident.
El relat s’inicia amb la conquesta i destrucció pels otomans de la Constantinoble bizantina, continua a l’illa d’Antígona, propera a Constantinoble, amb el rerefons del mite etern del seu nom, i es clou a la Venècia brillant,explosiva i seductora del segle XV.
Stravos, pintor protagonista
El protagonista i narrador de l’obra és Alexis Stravos, un pintor de 72 anys, que descriu la seva vida a un enigmàtic Nícies, la persona que més estimava. Fill de mare desconeguda, Stravos és comprat coma esclau per un matrimoni que l’adopta com el fill que no han pogut tenir. Uns pares adoptius que ell veu morir tràgicament en l’ocupació otomana de Constantinoble.
Després d’uns anys d’esclavatge, té un gran lligam d’amistat amb el patriarca de l’Església ortodoxa de Bizanci. Un desengany amorós el fa refugi ara l’illa d’Antígona, on viu una relació sentimental que li canvia la vida i el fa emigrar a Venècia, on manté contactes amb els grans artistes europeus de l’època. Influirà profundament en la seva carrera la relació amb Gentili Bellini, el retratista venecià.
En la narració que fa Alexis a Nícies li transmet la seva atracció per la pintura en tota la seva extensió, des dels colors i les olors fins als sentiments que desprèn la composició plàstica. La natura és el gran model per bastir qualsevol descripció pictòrica i el cos humà l’espill que reflecteix totes les sensibilitats, la bellesa suprema. Compositor de diferents murals i quadres religiosos, li explicarà tots els secrets per aconseguir que les representacions pictòriques i murals apropin les persones a la magnificència del Creador. Les seves amants, d’ulls penetrants i bellesa suprema, seran models de les mare de déus que estampava.
Per ell, la Verge Maria havia de ser la dona més bella pel fet d’haver engendrat el fill de Déu. I considera que els retrats i la pintura de la vida quotidiana han de desprendre tot el sentiment i la sensualitat que capten la seva contemplació. Aquesta fascinació per la vida plasmada en l’art, la recrea també Tomeu
Matamalas en la seva narració. Un llenguatge directe, entenedor, culte,apropiat a l’època que descriu i amb el deix sensitiu mallorquí que tant enriqueix la parla comuna. Un llenguatge també acolorit amb els Sentiments i la saviesa fruit de l’estudi i contemplació profunds de la vida humana.

Jordi Capdevila
Publicat al suplement Cultura, del Diari Avui, el 3/06/10