Lokus: una comèdia de la vida

El menorquí Ponç Pons ens proposa una comèdia per explorar el món dels sentiments de la soledat, l’amor, la depressió, l’amistat, el sexe... Tota una declaració de principis fa el primer personatge que surt a escena, Miquel, quan diu: “...però jo em sent perdut en aquest gran teatre del món. Destrossam el paisatge, embrutam el mar, contaminam l’aire... Anam cap a la fi del món”.

Ponç Pons és conegut com a poeta. Recordem títols com: Desert encès (1989), On s’acaba el sender (1995, premi Ciutat de Palma), Estigma (1995, premi Jocs Florals de Barcelona), El salobre (1997, premi Carles Riba), Nura (2006, premi Viola d’Or, premi de la crítica Serra d’Or i premi Nacional de la Crítica), etc.
De tota manera, cal advertir que ha conreat amb mestria la narrativa i, com ha demostrat amb Lokus, també el gènere teatral. A banda d’això, és un bon traductor de poesia francesa, italiana i portuguesa.

L’obra és ambientada en un hospital psiquiàtric i protagonitzada per dos personatges, Miquel i Blai, turmentats per un passat dolorós que arrosseguen irremissiblement. Seran, bàsicament, aquests dos personatges, que ens acompanyaran al llarg d’aquest divertimento que ens proposa Ponç Pons, tot i que també gaudirem de les intervencions del doctor, la infermera, Mariana i l’esposa de Miquel. I parl de divertimento perquè és evident que el títol “Lokus” dóna una pista més o manco clara sobre les intencions de l’autor.

Lokus, escrit amb una ortografia poc ortodoxa que ens recorda, no cal dir-ho, la pronúncia popular menorquina d’aquest castellanisme, és una caixa de sorpreses, capaç de passar de temes, diguem-ne més quotidians, a d’altres, potser, més elevats i més profunds.

Des de la primera escena és possible que quedem completament enganxats a l’univers que ens proposa l’obra, ja que el tema del sexe, de manera directa, és tractat pels personatges amb humor: “Blai: -I tenia una criada negra obsessionada per fer-ho dalt la teulada. No et dic res. A l’hivern, a la intempèrie, amb el cul a l’aire...”.

La preocupació pel pas del temps es fa palesa, de tant en tant, en boca dels personatges. En unes paraules de Miquel dirigint-se al públic, en un intent de cercar la complicitat d’aquest i fer-lo també participar del moment, diu: “És fotut tornar vell. El cos es deteriora, els dies són iguals, monòtons, repetits...”.

Lokus deixa caure una crítica humanista contra la repressió de la religió. També en boca de Miquel podem sentir aquestes reflexions: “Em van fer tanta por amb allò de l’infern i el Judici Final que em van espanyar la infància i amargar l’adolescència”.

Els personatges, bojos, però entranyables, carregats d’ironia, no ens deixen indiferents cada pic que deixen a lloure alguns dels seus pensaments sobre la vida, el sexe o les relacions humanes. Amb un llenguatge viu i eficaç s’endinsa i analitza alguns racons de l’ànima humana, amb humor, però sense perdre el capteniment. Lokus és un homenatge a Shakespeare, Txékhov, Beckett... i molts altres personatges.

L’intent de suïcidi de Miquel, en una escena curta, afegeix una certa tensió dramàtica que contrasta amb l’humor, de vegades una mica àcid, d’escenes anteriors. De tota manera, la nota cínica la hi posa el doctor, quan sembla que només li preocupa la sang: “Doctor: -Haurem de tirar aquest matalàs”.

I les escenes se succeeixen amb el fil musical de Jacques Brel. A la cinquena, apareix la idea d’escapada cap a un paradís que tanmateix no existeix; els personatges Blai i Miquel, en un diàleg delirant, però alhora deliciós, entranyable, simplement per gaudir de la vida, proposen: “Blai: -No ho digui a ningú. Fugim a una illa! Infermera: -A una illa? Blai: -A una illa plena de dones mig despullades, amb en Gauguin i en Jacques Brel!”.

A la sisena escena els personatges Miquel i Blai s’han escapat de l’hospital psiquiàtric i viuen uns moments d’il·lusió mentre passegen per Barcelona. Seran, però, uns instants fugaços, fins que la policia els fa tornar a la “realitat”, per dir-ho de qualque manera.

A continuació, els nostres personatges (arribarà un moment que ens els farem nostres, els estimarem) continuaran amb les seves curolles fins que apareix l’esposa de Miquel. En un diàleg breu, però intens, es planteja un problema conjugal. Són uns moments on no sabem si realment Miquel és conscient, segons se’ns deixa entendre, del mal que ha arribat a fer a la seva dona. Aquesta, farta del comportament del seu home, li presenta els papers del divorci i li fa saber que el vol perdre de vista com abans millor.

Al llarg de l’obra sentirem algunes referències al pas del temps i la vida, però és a la darrera escena on se’ns dóna, per ventura, el missatge més clar, quan el doctor, dirigint-se a Miquel, diu: “Si vols un consell, procura sortir d’aquí i aprofita, viu, disfruta. Jo no ho sé fer, però veig que la vida és massa curta i l’eternitat massa llarga”. Un consell que Miquel es farà ben seu.

Seria una delícia veure aquesta obra representada. Esper que qualque companyia s’animarà, ben aviat, a donar vida als personatges de Lokus, uns personatges que ens faran pensar en certes coses, però que també, sens dubte, ens faran riure mentre en compartim els problemes, les curolles i els deliris.