Un poema de "La casa i la flaire dels llibres", de Maria do Rosário Pedreira

Arriben massa d’hora, quan encara no poden escollir
ni decidir. Venen carregats d’espectres, de records
i de ferides que han sabut guarir; però porten la
confiança
de la cura a les paraules. Es convencen de que estimen
una altra vegada

quan ens toquen els més íntims recers, oblidant-se del
rumb
incert de les seves passes p els camins tortuosos per on
varen venir. S’ofeguen sota un cobertor de mentides
sense saber i
parlen d’injustícia quan provem de mostrar-los la
veritat.

Dormen adesiara en els nostres llits i els protegim
del dolor com als fills que mai no tindrem
perquè no ens resignem a perdre’ls. I, un dia, se’n van,
amb

sentiment de culpa, no arriben a explicar allò que
els arrossega. Després
escriuen cartes: una o dues per alleugerir-se
d’aquesta espasa.
Mentre que nosaltres quedem, eternament i sense
vergonya, esperant el seu retorn.

EL POETA DE LES COSES MÍNIMES

Si Cardoso Pires explica bona part de la narrativa portuguesa actual, Eugénio de Andrade és d’un dels pilars indiscutibles pel que fa a la poesia. Autor d’una lírica lluminosa, a les antípodes de qualsevol barroquisme o del mínim excés formalista. Amb un llenguatge transparent, que busca mostrar el batec de la quotidianitat, de les

realitats més mínimes, per erigir-se en una celebració del goig de viure. I amb la importància cabdal que atorga a la paraula: pesada i tornada a sospesar per aconseguir veritables miniatures de gran potencial líric i musicalitat.

Una idea que, en aquest Ofício de Paciência original de 1994, es fa explícita des del títol: poesia com a ofici i com a paciència, el treball de qui s’està a l’espera, d’aquell que —com és el cas del poeta portuguès— és capaç d’aturar-se, de contemplar en una lenta recerca de la vida els tresors que amaga; de detenir la mirada en els detalls més minúsculs. De cantar les coses senzilles, més aparentment insignificants, i mostrar-les sota una nova llum que les transforma, que les retorna a la categoria que veritablement posseeixen. En definitiva, l’antídot de l’hàbit de passar per les coses sense veure-les. Així, dos temes esdevenen recurrents en aquests poemes: d’una banda, la pròpia poesia, la paraula com a eina per a accedir al món; i d’una altra, l’encaix de l’ésser humà en l’entorn, la relació de l’home amb la vida que l’envolta —la casa, la natura, la terra, les estacions... També el pas del temps, com a tema que connecta els altres dos: l’evocació de la infantesa com un paradís que la paraula fa possible de reviure constantment; i l’assumpció de la maduresa vital, en què justament juga un paper decisiu aquella possibilitat de fer present el passat mitjançant la poesia.

Ofici de paciència és una nova mostra de la poesia essencial d’Andrade, d’una poesia elemental —en el sentit literal— que es presenta amb l’aparença formal més simple. Poemes breus i molt depurats, cisellats amb rigor i amb obstinació fins reduir-los a l’essència. Una condensació i una pulcritud, doncs, que ben sovint adopta la contundència de l’aforisme, però sense caure mai en la proposta hermètica: ben al contrari, poesia diàfana que combina la saviesa amb la puresa. En aquest sentit, la cita de Mies van der Rohe que encapçala l’obra n’és un leitmotiv ben explícit: «Menys és més». La divisa escaient per al poeta de la síntesi, per al que fa servir la brevetat com una eina d’humilitat, com una arma contra els excessos.

    Pere Calonge. “El poeta de les coses mínimes”, Levante. Posdata

(València), núm. 639, 27 de juny de 2008, p. 5

CUESTIÓN DE TIEMPO

Una de las frases que me irritaban en mi juventud, allá por los años en que trabajaba de camillero en un hospital, era la que proclamaba solemnemente algún médico a unos familiares inquietos por el devenir de un enfermo: “Debemos esperar a que la enfermedad haga su curso”; a veces, más esperanzadoramente se hablaba del curso de “la terapia”. La frase se me antojaba una variante desvergonzada y clínica del irónico tema “Dime con quién vas y así lo sabré”, esto es,
una celebración enfática de lo evidente.
Con el tiempo, he mudado de opinión. Bien es cierto que, a toro pasado, el futuro desconocido deja de serlo, que la semántica sigue siendo la misma, sí, algo desvergonzada –“Es cosa clara que si
vas al espejo / verás tu cara” dice Perogrullo–, pero en mi ardor guerrero de juventud no me había dado cuenta de lo importante que es reconocer el poder del nemoroso paso del tiempo, de la actitud serena hacia el devenir, de lo que vale el “oficio de paciencia” del que habla Eugénio de Andrade (1923-2005), uno de los grandes poetas lusos de radiante y fecunda memoria.
El paciente –el que está enfermo o simplemente el que espera– no es el que se detiene en la estación o en la cola de la tanda; el paciente tiene algo de bíblico, de ancestral. Su conocimiento quizás resulte poco sofisticado para algunos, pero es eficaz, porque da a la observación de los detalles el protagonismo de la espera. El paciente es el que entre dos sucesos mayores, lo anterior y lo que ha de venir, se detiene y prueba a vivir de otro modo, con mayor sosiego, con una
mirada diferente porque no es depredadora sino interior y provechosa.
En Andrade está ese oficio, algo que se aprende, el poder de la compañía de la naturaleza, los árboles del camino, el clima imposible y siempre vencedor de todo y todos, el absoluto dominio del color azul en el paisaje atlántico, en el paisaje invernal, en nuestro romanticismo crepuscular.Y está lo irónico, el rumor de las espigas, que nos llevan a Roma, la lluvia que nos recuerda a Verlaine, junto a los olivos de Virgilio ni más ni menos que en Manhattan, o una luna surrealista que se inclina ante nuestros ojos por acción del viento. El lema es claro, y es difícil de
seguir como sucede con todos los lemas verdaderos: “Contenta-te com ser, hoje /amanhã / outro dia, esta luz, breve”.

Jordi Galves. “Cuestión de tiempo”, La Vanguardia. Culturas,
núm. 319, 30 de juliol de 2008, p. 8.

UN DÉU AMB VEU AFINADA

Vaig conèixer Eugénio de Andrade fa 23 anys a casa d’Ángel Crespo i Pilar GómezBedate quan la parella es plantejava abandonar la Universitat de Puerto Rico, on havien passat llarguíssims anys, i instal·lar-se definitivament a Barcelona. L’Ángel era un home generós i entusiasta, amb la porta i la curiositat sempre obertes. No resultava estrany que et proposés totamenad’iniciatives, fins i tot a galifardeus com jo, que tot just començava. Crespo emva concertar una cita amb Andrade, que havia sigut introduït pel poeta manxec al castellà en diferents antologies i en
un volum de la col·lecció de poesia de Plaza&Janés, que dirigia EnricBadosa.
Andrade era d’unaltre tipus de poetes, més egocèntric i reservat, sempreambel jo disposat a negar beneficis i influències, d’una austeritat que era una forma d’entendre la vida. A
pesar de les seves rareses, Andrade acabavaper ser entranyable i ha sigut una peça fonamental de la modernitat de la poesia portuguesa, la que va de Pessanha,Pessoa i Sa Carneirofins
a Cruz, Fiamai Neto Jorge passant per Cessariny,RamosRosa,DeSena i Helder, per esmentar els que recordo de memòria, és a dir, una tradició renovadora entre el realisme i el simbolisme,
que Andrade va representar al llarg de la seva trajectòriacomuna figura de primera magnitud.
Des d’aquella primera trobada, he coincidit amb Andrade en trobades, recitals i presentacions. Una de les més entranyables va ser quanVicent Berenguer li va traduirMatèria solar.
Després Manel Guerrero li publicaria Ostinato rigore a Edicions 62 i Xulio Ricardo Trigo ho fariaambRan del dir a la dinàmica col·lecció de poesia de Pagès. Volums fets per poetes i crítics
militants que provocaven un fet insòlit, que un poeta viu d’àmbit internacional tingués tres llibres traduïts al català. Dissortadament, el poeta ens va deixar el 2005 i no ha pogut veure una altra joia, aquest Ofici de paciència, que presenta en una elegant edició bilingüe el mallorquí Antoni Xumet. Ofici de paciència és un llibre de plenitud d’Andrade. Ens hi mostra totes les seves virtuts: el gest estoic, el misticisme quotidià, la manera reposada de mirar la vida... Com quan ens parla de l’innominable dient-nos “mai als nostres llavis vares acostar l’orella”. Potser el
poeta sabia que també formava part d’aquells déus que els versos retenen en petites instantànies: una tarda d’estiu, una merla, la llummeridional, el nus de l’ombra o quan silent
escriu: “Sento sobre les paraulescaure la pluja”.
Ofici de paciència és una bona manera d’entrar en l’univers d’un poeta que va començar a publicar el 1942, que va ser interlocutor de Cernuda i que ha estat un pont entre la poesia clàssica grega i la modernitat de Baudelaire, Verlaine i Rimbaud, poetes que va citar sempre.
M’agrada quan s’explica mentre ens explica la seva teoria del vers en vers:
“D’arrossegament no hi ha poesia;
/ no hi ha vers / per més
menyspreable / que no aspiri almés
alt: estrella / o fanal il·luminant
l’ésser / de la paraula. / Així el gripau:
en la lenta i innocent / i desmesurada
mirada de la granota / les aigües
són de vidre”.

    David Castillo. “Un Déu amb veu afinada”, Avui. Cultura, 5 de 
juliol de 2008, p. 13.

“MIQUEL FERRÀ ERA UN NACIONALISTA QUE CREIA EN ELS PAÏSOS CATALANS”

Francesc Lladó i Rotger (Sóller, 1950) acaba de publicar La lluita per un Sóller que no pogué ser, on analitza les campanyes de Miquel Ferrà al setmanari Sóller. Sentir-lo parlar de Ferrà és impregnar-se d’una passió que no deixa indiferent ningú. Lladó –professor, fundador de la secció de l’OCB a Sóller (1973), i doctorat amb una tesi sobre Miquel Ferrà (2000)-, ha tengut cura de l’edició de l’Epistolari de Maria Antònia Salvà a Miquel Ferrà i dels llibres de Ferrà Articles i assaigs (1991) i El doctor Zero i jo (1992), i és autor del llibre L’amistat entre Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà (1997).

Quan neix la vostra curolla per investigar Miquel Ferrà? Una conferencia de J.M. Llompart em va fer entreveure el Ferrà que després he anat descobrint a poc a poc. Una persona de l’Escola Mallorquina amb un compromís amb el seu país que el duia a defensar la llengua, la cultura i el paisatge natural i urbà de Mallorca. Per dur a terme tot això també tenia el seu projecte polític, que compartiria amb altres mallorquins i catalans, i que desgraciadament va fracassar.

El mes de febrer, a L’Espira, parlàvem del vostre darrer llibre La lluita per un Sóller que no pogué ser. Quins entrebancs trobaven els intel•lectuals de principis de segle XX per despertar els mallorquins? Els mateixos que trobam ara els que defensam una idea de país diferent a la que té la classe dominant mallorquina i la majoria de gent: la valoració dels guanys materials per damunt tota altra consideració. L’espanyolisme, especialment el d’aquells que tenen més poder dins la societat mallorquina. L’eterna disputa entre mallorquí i català per rompre la unitat de la llengua i finalment defensar el català per rompre la unitat de la llengua i finalment defensar el castellà. La manca de consciència nacional. El conservadorisme i la manca d’una visió ampla del país, del món i del futur. La manca d’interès dels mallorquins pel fet nacional, pels interessos que Ferrà anomenava espirituals, pels problemes universals...

Ens feis cinc cèntims de la ideologia de Miquel Ferrà? Quins eren els seus objectius? Ferrà era un nacionalista que creia en el que ara anomenam Països Catalans, malgrat veure la utopia que això representava. Pensava que Mallorca tenia una personalitat pròpia, que podia aportar moltes coses a Catalunya, una societat dinàmica capaç d’aportar aquest dinamisme a la societat mallorquina, que n’estava molt mancada. Ferrà volia ensenyar als mallorquins a estimar la seva llengua i cultura i participar en la gran empresa catalana. Veia com l’aportació nostra podia arribar al gran projecte universal de fer un món millor a partir dels valors de la pròpia personalitat.

Ens explicau qui és el doctor Zero? Què representa dins la nostra societat? El doctor Zero era el representant mallorquí curt de mires que no hi veu més enllà de les ulleres, malgrat creure’s tenir la veritat en exclusiva. Per a ell, deia Ferrà, Déu és Déu i don Toni Maura el seu profeta i els nacionalistes mallorquins com Ferrà són uns tocats del boll. Desgraciadament, aquest personatge no s’ha extingit, sinó que cada vegada abunda més. Té representants en els nostres parlaments i els podem sentir cada dia parlant dels profetes de Déu, que avui tenen un altre nom.

I l’amistat entre Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Fou una gran amistat entre persones molt diferents i amb unes circumstàncies també del tot distintes. Saberen cercar aquelles coses que els unien, com l’amor per la llengua i a la seva terra, i aprendre tant com podien de les diferències de l’altre. No deixà d’haver-hi moments de crisi. En són testimoni els dos epistolaris, amb més de vuit-centes cartes que recoman per conèixer-los més a fons.

I la relació entre Miquel Ferrà i Llorenç Villalonga? Fou també una relació molt interessant. Estava influïda negativament per la personalitat canviant de Villalonga, que contrasta amb la de Ferrà, que es manté ferma en els seus eixos fonamentals malgrat les circumstàncies. Villalonga admirava Ferrà perquè deia que era un home que sabia parlar però, sobretot, sabia escoltar. Amb la publicació de Mort de Dama Villalonga ataca –d’una manera subtil, com sabia fer– el grup nacionalista de Ferrà. Aquest no dubta ni un moment a defensar la dignitat i les idees d’aquella gent, especialment de la seva amiga Maria Antònia Salvà. Quan amb la guerra Villalonga forma part dels vencedors, ataca d’una manera irresponsable les persones que –com Ferrà– continuaven defensant les seves idees, malgrat el canvi radical de les circumstàncies. A causa d’això i per evitar mals majors, hagueren de signar un contramanifest redactat per Ferrà. En vaig parlar a Randa fa uns anys.

I amb Marià Villangómez? Quan feia la tesi vaig contactar amb Villangómez, que m’escrigué diverses cartes parlant-me de Ferrà i de l’admiració que li tenia i també em fotocopià i comentà les cartes que li havia escrit Ferrà. Va establir contacte amb ell el 1942, quan exercí de mestre a Palma. Ferrà el posà en contacte amb els cercles literaris mallorquins que actuaven quasi en la clandestinitat.

Com veis els joves d’avui dia en relació a la llengua i la cultura? Es poden fer campanyes a favor de la cultura i la defensa del paisatge a les aules? El fet que el català s’ensenyi a les escoles és una gran passa respecte al temps de Ferrà. Per a molta gent la relació amb el català és esporàdica, però hi ha molts joves que estimen i defensen la nostra llengua i cultura i que constitueixen una esperança per al dia de demà. Crec que els textos cívics de Ferrà haurien de ser més llegits a les aules i no ols a les de llengua, sinó a altres assignatures que tenen a veure amb la natura, el medi ambient, la història... Precisament l’any vinent és el 125è aniversari del naixement de Ferrà, i convit a les institucions que el celebrin i el facin arribar a les escoles.
 



Josep Antoni Calvo. L'espira. Suplement de Culturua del Diari de Balears/ número 407/ 25 d'abril de 2009

L’ ART DE LA TRADUCCIÓ. A PROPÒSIT D ‘UNA RECENT ANTOLOGIA BILINGÜE D’ E.E. CUMMINGS

No qüestionarem d’entrada si la funció de traduir és o no un art, car de traduccions n’hi ha moltes i de tots els colors. Però sí que hem de tenir present el gran esforç que alguns escriptors han fet — i faran—per facilitar-nos versions magnífiques de les grans —o petites— obres de la literatura universal a la nostra cultura. Me’n recorde ara del gran interès que els escriptors medievals catalans tenien per la traducció tant de les obres clàssiques grecollatines com de tot allò més significatiu que anava produint-se al llarg dels segles XIV i XV, per tal de trobar-se al dia al llarg del Renaixement.

Ja en l’època contemporània, els nostres escriptors no deixaren de parar l’orella a tot el que es produïa d’important a Europa. A casa nostra, tenim per exemple el cas d’un Teodor Llorente, el «patriarca de les lletres valencianes», que en ple segle XIX es dedicava a traduir, entre altres autors, el Faust de Goethe o les poesies de Heine de l’alemany al castellà. Òbviament, la diglòssia de don Teodor no donava per aventurar-se en aquell moment, i dins aquella societat valenciana, per oferir mostres de literatura en català. A més, dins la seua concepció d’una poesia «casolana» i «pairalista», no hi cabia una poesia de grans vols o de grans passions.

L’ambició de la Renaixença a Catalunya, pel contrari, per oferir traduccions al català dels més diversos gèneres literaris —poesia, narracions, teatre, obres clàssiques de totes les èpoques, etc.— fou prioritària i abundant. Així tots tenim present grans traductors catalans entre els nostres escriptors: Carles Riba, Miquel Dolç, Marià Manent, Agustí Bartra, Marià Villangómez, Josep Maria Llompart, etc.

Actualment, una literatura que pretén mantenir una vitalitat notable ha de nodrir-se necessàriament de corrents exteriors provinents de la literatura universal. D’aquí que a les editorials catalanes, sobretot aquelles que mantenen i potencien una col·lecció de poesia amb orgull i dignitat, els cal, a més dels habituals originals d’autors catalans, obrir les finestres a autors, estètiques i corrents de la literatura universal, i presentar els textos amb rigor i amb doble versió, l’original i una traducció generalment més aviat literària que no pas literal. Evidentment, trobem sovint la mà d’un bon poeta —lector, crític o autor— que pot, en el millor dels casos, arribar a fer de la traducció una recreació personal, una interpretació subjectiva de l’original. En definitiva, un altre text que podrà diferir poc o molt del punt de partida, però que sempre haurà de mantenir les línies mestres de la creació original. Per això, precisament, el lector modern, sobretot aquell que tindrà elements de judici en la llengua original, podrà i caldrà que accedisca, en casos de dubte o disconformitat amb la traducció presentada, a les fonts prístines de l’original en qüestió.

Recorde que en els temps més negres de la dictadura franquista, quan tot just iniciàvem el retrobament literari amb la llengua del país a través d’alguns poemaris, em va cridar poderosament l’atenció un llibret de versos traduït per Miquel Arimany de l’anglès i presentat sols —quina cosa més podíem demanar en aquella època!— en català: La balada de la presó de Reading d’Oscar Wilde (ed. «El Pont», 1953). No cal dir com em va impactar aquella lectura tant per l’autoria del famós Wilde com pel contingut de la balada i les concomitàncies de la situació del presoner amb l’opressió ideològica i cultural que patíem aleshores els ciutadans dels Països Catalans.

Posteriorment, la meua generació, la dels 60, accediríem a la poesia de l’àrea de llengües romàniques generalment sense cap traducció. Quan es tractava de poetes d’altres llengües europees miràvem de conèixer-los a través de traduccions franceses. Amb el temps i amb l’expansió de l’anglès, miràvem ja d’iniciar-nos en la poesia anglesa, sobretot arran de l’oportunitat que vaig tenir en desplaçar-me set anys als Estats Units a donar classes de català.

Precisament, quan em trobava l’any 1966 a la ciutat d’Atlanta, i després d’haver tingut el plaer d’entrevistar, amb l’ajut d’un col·lega nord-americà, Stephen Spender, un dels més famosos poetes britànics compromesos amb la causa republicana durant la guerra civil espanyola, vaig tenir així mateix l’oportunitat de trobar una excel·lent compilació poètica, els 73 Poems d’e.e. cummings, quatre anys després de la seua mort.

Interessat per la poesia nord-americana, no sols vaig llegir i interessar-me per diversos poetes d’aquell país, sinó que també vaig donar a conèixer alguns dels grans escriptors catalans d’aquell moment com era el cas de Salvador Espriu, del qual férem una edició de La pell de brau en anglès que va publicar-se, primer a Calcuta (1977) i posteriorment als Estats Units (1988). La traducció fou feta per Burton Raffel, autor reconegut per les nombroses traduccions a l’anglès. Així mateix, vaig publicar en aquell país una Antologia de la poesia realista valenciana/ Anthology of Valencian Realist Poetry, dins una revista de la Universitat de Cambridge (Identity Magazine, 1966).

En retornar l’any 1971 al País Valencià, i com a fruit de les meues inquietuds per la poesia nord-americana, vaig publicar dins Serra d’Or (març i abril 1971 i maig 1972) un panorama de la poesia posterior a la Segona Guerra Mundial, acompanyada d’una mostra de poemes de tres autors nord-americans, Creeley (1926), Lowell (1917) i Snodgrass (1926), on hi destacava, enfront del món de T.S. Eliot, un moviment afirmatiu envers el públic per tal d’establir contacte en un sentit social, polític i espiritual amb l’auditori. Els tres poetes triats reflectien d’una banda una reacció contra la tradició, que és una manera de formar part de la tradició, i, de l’altra, una renovació pel llenguatge, com, per exemple, les possibilitats de cadència, de conversa i d’ordre perquè el llenguatge continga i siga paral·lel als seus objectes i a la multiplicitat de la penetració poètica des d’una perspectiva nova.

e.e. cummings no entrava, per raons cronològiques, dins aquesta «visió de la lírica a Nord-Amèrica» que pretenia oferir. I la veritat és que vaig postposar el repte de traduir-lo i fruir-lo de nou. Anys després, em vaig trobar amb la sorpresa que els meus amics Isabel Robles i Jaume Pérez Montaner s’aventuraven en l’empresa. Fins i tot ens van demanar assessorament puntual en alguna dificultat en la traducció, raó per la qual la meua primera dona —Janet Alpera— figura dins els consabuts agraïments. El llibre 44 Poemes d’e.e. cummings, el publicava l’editorial Gregal l’any 1986, confirmant el criteri de les bones col·leccions de poesia d’alternar originals d’autors catalans amb traduccions dels grans poetes de la literatura universal contemporània.

Com que una literatura és avaluada contínuament pels seus grans reptes, un d’aquests desafiaments pot ser el d’ampliar el material d’un poeta ja publicat i, en la mida d’una major perfecció, mirar de millorar el producte anterior, tant en el continent del llibre com en el contingut, en la recreació a què al·ludíem al principi. Totes dues coses, segurament, s’han aconseguit en la publicació recent de (a)poemes antologia poètica d’e.e. cummings (El Gall, ed. 2007). La presentació del llibre és bastant impecable i ens recorda les bones col·leccions de poesia que ofereixen les seues millors obres amb unes condicions immillorables quant a format, textura, paper, tipus de lletra, etc.

En primer lloc, hem d’advertir, o potser no hi calga, les dificultats que comporta traduir la poesia d’e.e. cummings. Com diu molt bé Víctor Obiols en la presentació del llibre: «Els recargolaments i els envitricollaments a què cummings sotmet la llengua són verament endimoniats», car «distorsiona la sintaxi com vol, retalla els mots per on li convé» i, finalment, «dibuixa estructures poemàtiques tal com les veu en el seu ull». E.e. cummings és, en definitiva, un poeta «creacionista» pur i «fantasiosament imaginatiu», talment com el conceptua Obiols.

Amb tot, em sembla que els traductors catalans s’han sortit molt bé dels problemes lingüístics, conceptuals i estilístics a l’hora de traduir el poeta nord-americà. Que no és poca cosa! Potser en el cas de la traducció de Sargatal hi ha un punt més de recreació i en l’anterior d’I. Robles/J. Pérez Montaner un punt més de literalitat. Però amb no gaires diferències. I, de vegades, quan cotegem totes dues traduccions en aquells poemes coincidents, podem observar les concomitàncies en la solució de la versió catalana. Digam d’entrada que el nombre de poemes d’e.e. cummings triats per Alfred Sargatal és de 87, gairebé el doble de l’antologia esmentada de Robles/P. Montaner. El nombre de poemes coincidents és de 15, entre els quals alguns veritablement crítics entorn de la societat nord-americana i dels seus mites: «the Cambridge ladies who live in furnished souls/ I les dames de Cambridge que viuen en ànimes amoblades», «Búfalo Bill’s» o el demolidor «a politician is an arse upon/ el polític és un cul en».

És realment sorprenent, tanmateix, que a l’hora de triar poemes de l’escriptor nord-americà, Alfred Sargatal no haja recollit un dels més coneguts d’ e.e. cummings: i sing of Olaf, un dels poemes més difícils i famosos, i que fou objecte d’alguns incidents amb la censura arreu del món. P. Montaner/Robles s’atreviren a traduir-lo per la seua banda, tot i que alguns autors, com ara Grossman, van afirmar que aquest poema era intraduïble. La tria de Sargatal, d’altra banda, sembla força representativa de l’obra d’e.e. cummings. El conjunt reflecteix tot un panorama dels principals temes desenvolupats al llarg de la seua diacronia lírica: la celebració de la vida, la sensualitat, la natura i el món de l’esperit, la denúncia de la hipocresia burgesa, la repressió puritana, l’apatia de l’home modern i la destructivitat humana.

Per entendre millor la concepció lírica d’e.e. cummings caldrà recordar que ell mateix fou pintor i fotògraf, a més de poeta, raó per la qual cal comprendre el seu punt de vista: calia «veure» el poema com una obra plàstica realitzada damunt un paper en blanc, abans d’entrar al sentit del poema. Així, aquesta preocupació pictòrica per l’aspecte visual del poema contrasta, al llarg de la seua obra, amb l’ús arbitrari de majúscules i signes de puntuació, en versos trencats d’una manera sobtada, la utilització d’elements cal·ligramàtics, com podem comprovar en alguns dels poemes triats per Sargatal: p. 64, 70, 158, 222, 244 i, especialment, 146. Per cert, Sargatal resol brillantment en la seua traducció el poema d’e.e. cummings de les p. 158-59, que comença: « r-po-p-h-e-s-a-g-r» i que acaba així: «, grasshopper;». Doncs bé, Sargatal, després de la paulatina i lògica reconstrucció del poema, acaba amb el mot clau «saltamartí».

Un altre aspecte essencial en la lectura poètica de l’autor nord-americà és la perfecta simbiosi que feia de la llengua culta amb la popular, per tal de crear una tensió interna en el poema i un fort contrast entre la lectura mental i la lectura en veu alta. Algú ha assenyalat la seua relació amb Walt Whitman, afirmant que si aquest darrer fou el «gran poeta de la vida» del segle XIX, cummings és, indubtablement, el gran «poeta de la vida» del segle XX.

Em sembla que el traductor d’aquesta bellíssima antologia poètica té ben present totes i cadascuna de les característiques de la lírica d’e.e. cummings, així com les múltiples innovacions formals que aquest autor incorpora a la poesia nord-americana del segle XX.

Desconeixem si Alfred Sargatal va tenir o no present la traducció dels poetes valencians esmentats o d’altres que pogués haver-hi en català. Per cert, me’n recorde ara d’una altra antologia, Poesia anglesa i nord-americana contemporània, a cura de Sam Abrams (ed. 62, 1994), on figuren dos poemes traduïts d’e.e. cummings al català, sense l’original en anglès, fets per T. Sàrries, amb una magnífica nota introductòria. És probable que existesquen més mostres en revistes o en altres plataformes literàries.

En qualsevol cas, creiem que la comesa duta a terme per Alfred Sargatal ha estat un repte ben personal, de no voler compartir amb ningú, i, d’aquí que potser no li ha calgut tenir al davant cap altra traducció anterior. I així, davant de tots els recargolaments i envitricollaments de la dicció lírica de cummings, el traductor català mira de sortir-se’n de la manera més personal que sap, a través d’una recreació, a través d’un sedàs propi, que comporta un savi coneixement de la retòrica anglesa i que li permet de trobar les millors solucions, sense trair —traduttore, traditore— massa ni poc l’esperit original del poema. En definitiva, una bella edició d’un interessant poeta nord-americà amb una impecable traducció.

Lluís Alpera

“Reduccions”, núm. 91 (setembre 2008)