Un poema de "La casa i la flaire dels llibres", de Maria do Rosário Pedreira

Arriben massa d’hora, quan encara no poden escollir
ni decidir. Venen carregats d’espectres, de records
i de ferides que han sabut guarir; però porten la
confiança
de la cura a les paraules. Es convencen de que estimen
una altra vegada

quan ens toquen els més íntims recers, oblidant-se del
rumb
incert de les seves passes p els camins tortuosos per on
varen venir. S’ofeguen sota un cobertor de mentides
sense saber i
parlen d’injustícia quan provem de mostrar-los la
veritat.

Dormen adesiara en els nostres llits i els protegim
del dolor com als fills que mai no tindrem
perquè no ens resignem a perdre’ls. I, un dia, se’n van,
amb

sentiment de culpa, no arriben a explicar allò que
els arrossega. Després
escriuen cartes: una o dues per alleugerir-se
d’aquesta espasa.
Mentre que nosaltres quedem, eternament i sense
vergonya, esperant el seu retorn.