INPUTS

La dona i el debutant de Josep Maria Miró Coromina (Vic, 1977) i Residents de Joan Carles Bellviure (Vinaròs, 1963) obtingueren ex aequo el premi Teatre Principal de Textos Dramàtics 2008. En la línia que discorre de Beckett a Pinter, el teatre català de les darreres dècades ha anat manllevant els inputs que li arribaven de l’estranger per donar lloc a la frase curta i entretallada, a encavalcaments sintàctics, a personatges que no conversen perquè parlen cadascun d’un tema distint, i Residents de Joan Carles Bellviure és una
bona mostra d’això, que tant abundà en el nostre teatre dels 90; Sergi Belbel i Joseph Pere Peyró serien dos puntals d’aquesta mena de dramatúrgia. En canvi, Joseph Maria Miró cerca per altres bandes i introdueix
en català la barra inclinada (/) per indicar que dos parlaments s’encavallen; potser ho treu de la dramaturga inglesa Sarah Kane, un dels valors indiscutibles del teatre britànnic i, per tant, universal més recent, perquè si la renovació novel•lística actual ens arriba de la mà dels nord-americans, la dramatúrgica apunta cap a l’escena anglesa i Londres com a capital del teatre mundial. Aquesta barra inclinada dota de celeritat el text i
és com si Miró Coromina obrís una finestra i deixés entrar un cop d’aire fresc a l’atmosfera encapotada de la nostra escena.
No és l’únic. Pau Miró, Jordi Faura o Lluïsa Cunillé, sobretot aquesta darrera, n’havien obertes i n’estan dadant d’altres. El món que crea Miró Coromina, de vegades postabsurd, s’arrenglera al costat, més que de cap altre, al de Cunillelàndia, per bé que la lletra mironiana és més intel•ligible que la de la seva amiga.
Albert va a veure Àngela, que només surt per anar al parc de davant de casa, al seu estatge, antic i gran, un espai bergmanià. Esmentava suara Cunillé i, de fet, Àngela en té certs ressons, de la mateixa manera que Albert, el jove autor que duu a l’actriu retirada un text perquè se’l miri, podria encobrir el rostre del mateix Josep Maria Miró. Al final, entendrem el perquè de la citació inicial de Sei personaggi in cerca d’autore de
Pirandello en un tancament circular, soberbi, que confondrà el teatre amb el teatre dins el teatre com si d’una partitura musical es tractés, un final que us farà pensar quan el muntatge de La dona i el debutant s’estreni al Principal de Palma, i un autor novell que prometia donar fruits i que ja els ha donats. Per decisió unànime del jurat, La dona que perdia tots els avions de Josep Maria Miró va merèixer el mes passat el Premi Born
2009. Joan Carles Bellviure retorna amb Residents al clima de tensió claustrofòbic i angoixós que ja havia emprat a L’equivocació d’Elies Ll. (premi Teatre Principal 1996) tot apartant-se aixíd’Història (es) (2004). L’edifici de més de catorze estatges on viuen els personatges se situa en un raval de moros, turcs i pakistanesos en un punt incert de l’Europa globalitzada amb un clima tòrrid potser efecte del canvi climàtic. Arnold Esterling, que forma part de la parella protagonista, és un treballador que destil•la tints xenòfobs,
com si fos un d’aquests votants de l’extrema dreta que supuren arreu d’Europa, i a qui l’únic que li preocupa és saber de quina raça és el nou veí que s’ha instal•lat a l’immoble. Em penso que Bellviure ha trobat una bona manera de reconduir el seu teatre. N’esperem notícies.

Publicat per Carles Cabrera al suplement Bellver del Diario de Mallorca.
Dijous 31 de desembre de 2009

LOKUS, un llibre de generositat moral

NOVETATS DE EL GALL

Publicat al suplement Bellver del Diario de Mallorca

PRESENTADA L'EDICIÓ FACSÍMIL DE "LA NOSTRA TERRA"

Ponç Pons

Publicat a Ultima Hora, el diumenge 13 de desembre de 2009

UN MIX DE LLIBRES DEL GALL

Publicat a "N'Alí", la revista del municipi d'Andrax, el novembre de 2009

"AMORRATS AL TECLAT", UN LLIBRE DE TECNOLOGIA DES DE LA VIDA QUOTIDIANA

El matemàtic i informàtic Llorenç Valverde presentà ahir vespre el seu darrer llibre, Amorrats al teclat, un recull d’articles publicats, sobretot a dBalears,
entre2002 i 2007.
L’acte va ser a l’edifici de la Riera de la UIB, en una sala que tenia a l’entrada,
com si fos un avís, un ordinador Macintosh dels vells. I s’hi parlà de les noves tecnologies, el tema principal de la majoria d’articles. Hi sorgiren noms de la història d’internet, com ara el navegador Mosaic i un dels pares de la xarxa, Vinton Cerf.
També s’hi anomenaren Microsoft i l’SGAE, alguns dels objectius que ataca sovint Valverde en els seus articles. Però sobretot es ressaltà el vessant divulgatiu i humà de l’autor, que amés de reconegut investigador, és catedràtic de la UIB i vicerector de la UOC. Al pròleg del llibre, el prestigiós sociòleg Manuel Castells explica que Valverde hi mostra “el procés de formació d’un nou entorn de comunicació digital”. I ho fa, però amb ideologia i intenció. Ahir, per exemple, sobre qui demonitzainternet i les xarxes socials, Valverde afirmà que no és gaire cert que les
tecnologies envaeixin la nostra intimitat, sinó que “som nosaltres que sovint
som uns indiscrets”.
En la presentació, conduïda pel vicerector de Projecció Cultural de la UIB, Nicolau Dols, el professor Climent Picornell comentà que es tracta d’un llibre on es tracten
sovint aspectes tècnics, però d’una manera divulgativa i enel qual Valverde sempre deixa clar quin punt de vista té sobre la tecnologia. “És com un manual de comportament per saber què hi ha dins aquest món”, sentencià. Per la seva banda, Pere Estelrich en lloà el llenguatge planer, “fins i tot massa col·loquial” de vegades. Tots dos elogiaren l’aspecte humà de l’obra, que tracta de la tecnologia des
de la vida quotidiana.
Gracià Sánchez, d’El Gall Editors, no en descartà una possible publicació digital
i Valverde recordà que tenia la llicència adequada per fer-ho.
Tot plegat fou en un ambient distès i de companyonia, amb una quarantena d’assistents entre els quals no faltaven amics i col·legues, professors de la UIB com el catedràtic de Pedagogia, Jaume Sureda; l’escriptor Llorenç Capellà; el director d’aquest diari, Miquel Serra, i l’informàtic i divulgador Benjamí Villoslada.

Article publicat per E.Borràs al Diari de Balears, el 27 de novembre de 2009

LOKUS, una peça teatral de Ponç Pons

JOAN LÓPEZ CASASNOVAS
Professor

Un autor ha d’escriurede tot –teatre, novel·la, poesia– encara que d’especialitat en sol tenir només una. Aquests mots, d’Emili Teixidor, dedicats a Manuel de Pedrolo, podríem aplicar-los a d’altres escriptors. És el casdel poeta Ponç Pons, autor també de textos narratius ben reeixits i que ara acaba de veure publicada pel Gall Editor, de Pollença, la primera de les seves peces teatrals. El resultat és una comèdia amb tonalitats dramàtiques, que té la gràcia de l’estil poncià, ple de vitalitat,
d’encerts dialògics i de metaliteratura, tant del gust del poeta.De fet, es concep com una mena d’homenatge als grans autors del teatre de l’absurd (Adamov, Beckett, Ionesco), que l’autor coneix bé. Però no l’encasellaríem dins aquesta tendència
històrica per molt que en sigui deutor. Comho han estat en la literatura catalana alguns moments de la dramatúrgia de Pedrolo, Porcel, Ballester, etc. Més tost supera l’absurd, com ho farà Sanchis Sinisterra a Ñaque, perquè la incomunicació dóna pas a
uns diàlegs rapidíssims, amb espira i plens de suggeriments.Precisament, si un nyac és un mot onomatopeic que expressa, segons el diccionari, ‘el soroll que fan dues coses, que acostant-se violentament n’inclouen una altra’, també s’entén per “nyac”,
en un sentitmetafòric imés restringit, la ‘rèplica que tanca de cop’ (AlcM). Aquesta accepció és ja cosina germana del ‘ñaque’ castellà, ‘companyia de còmics ambulants que constava de dues persones’, o sigui que són dos actors que mouen raons contínuament i que, d’altra banda, volen serèmuls del poeta i cantant Jacques Brel i del pintor Paul Gaughin, famosos “fugitius” de les seves realitats nacionals.
L’obra de Ponç Pons es diu Lokus i, segons el mateix autor explica, hi explora la soledat, l’amor, el sexe, l’amistat, el pas del temps i la depressió. El locus
de l’obra és un psiquiàtric, on dos “locos”, Miquel i Blai (recorden de qualque manera els Solano i Ríos, de José Sanchis Sinisterra), farts d’estar empastillats i superats pels seus propis fracassos, maquinen la manera de fugir utòpicament d’una realitat opressiva. La mateixa realitat que destrossava les ànimes romàntiques,
empederes del mal du siècle, i les movia a emigrar en la màquina del temps o cap a horitzons llunyans.
“D’ací pac’allà, toos locos”, deia,mentre amb la mà es tocava el pit i després estenia el braç, un company valencià, ara no record si d’Ador o de Ròtova. L’assumpte
era determinar qui tenia la percepció correcta de la realitat i qui no.No cal dir que aquell company de la Safor ho tenia clar.
Un locus amoenus, el lloc amable del tòpic literari, podria ser la nostra terra, sense anar més lluny. Però si aquí hi governaven “lokus” –i no, per cert, els folls
d’amor en sentit lul·lià–, llavors aquest “locus”, aquest lloc del món, esdevenia un infern.
Qui té, emperò, el sentit de la realitat? No podria ser, com explicava Ibsen a L’enemic del poble, que el més lúcid i el més valent, que diu les coses com són, fos considerat per la gent com un perillós insolidari? La gent, és adir, la barreja dels que vivim i ens fan veure la realitat amb les mateixes clucales; la gent, el poble, és a dir, una entelèquia. De fet, en Tot esperant Godot, Happy days i altres peces
seues, Beckett no podia expressar millor l’absurditat del seu present,que en el nostre té altres malsons: desigualtats nord-sud, canvi climàtic, corrupció social i
política, fracàs de la raó moderna, dificultats enormes per entrellucar alguna escletxa d’esperança.Tanmateix, passi el que passi, la gent centrarà la seva atenció
en allò que el poder voldrà que visualitzi.Ho farà com sempre: manejant l’“inconscient òptic”, segons una aguda troballa de Walter Benjamin.
Contra aquests mals de la nostra societat embrutida aixeca Ponç Pons el seu Lokus, com ho ha sabut fer també en alguns dels seus millors poemaris.•


Publicat el diumenge 15 de novembre al Diari de Balears

Un cant als taciturns

La vida considerada
autor: Miquel Cerdà Grau
gènere: Novel·la
editorial: El Gall Editor
pàgines: 266
preu: 17 euros

La vida considerada, del pollencí
Miquel Cerdà (1955), és la primera
novel·la de la trilogia Diari de
pusil·lànimes que vol ser un cant
als retrets, als tímids, als taciturns,
als solitaris,… aquells individus que
sempre es topen amb el caire més
agut, el sabor més agre, el rostre
més hostil de la vida.


Publicat al suplement "Culturàlia" del Diario de Menorca, el diumenge 8 de novembre de 2009

Més sobre Lokus, de Ponç Pons

El professor de Literatura, per Sebastià Bennasar

Elogi a Sineu i enyorança per Cala Gamba

Gabriel Florit acaba de publicar Com l'aigua, el seu poemari més "sincer i intimista" en elq ual fa una espipellada a la poesia visual de Brossa, amb qui compartí amistat.

Publicat al Diari de Balears el passat dilluns 26 d'octubre de 2009

"Escribo para entender el mundo"

GUÍAS TURÍSTICAS: Eivissa y Formentera

Eivissa y Formentera, las Pitiusas, son dos perlas del Mediterráneo que conservan muy bien los parajes más representativos de su dilatada historia. La capital permite al viajero acercarse a un copioso patrimonio que ha sido respetado y salvaguardado en su mayor medida. los restos prehistóricos, la Ebusus y la Ofiusa de la Edad Antigua, los espacios rurales de esencia andalusí y las islas de ascendencia catalana-aragonesa que descubriremos a través de las páginas de estas guías no se pueden separar de lo que es en realidad: un ejemplo más de la esencia de los pueblos que conforman el Mediterráneo, del Mare Nostrum. El mar, la luz, las callejuelas, los olores, la sal, el esplendente blanco y el intenso azul, los matices y los silencios son placeres gratuitos que en unos enclaves como éstos adquieren un valor máximo, una carta de presentación incomparable.

COM L'AIGUA, de Gabriel Florit

Com l’aigua és el llibre de poemes número dotze de Gabriel Florit. Tombada ja la seixantena, se sent més transparent i més ben acomodat dins el seu jaç, el cau vital. Com l’aigua.


ARA

Ara és l’hora d’oblidar, desaprendre,
passar fulla, deixar de banda,
quasi m’heu exigit
amb rostre d’il·luminats,
amb aquell posat altiu
d’estar en gràcia de tots els déus.

Però, tanmateix,

no hi ha pont entre veritat i mentida.
No hi ha amagatalls per a la decència.

Com oblida un coix la seva coixesa?
Com un cec negligeix la seva nit eterna?

LOKUS, de Ponç Pons

Lokus és una comèdia que explora els sentiments de la soledat, l’amor, la depressió, l’amistat, el sexe, el pas del temps... i escenifica les peripècies vitals d’un seguit de personatges d’una entranyable tendresa i una ferida i profunda, dolorosa humanitat.
Teatre dins el teatre, vida feta literatura, Lokus és una obra escrita amb un llenguatge viu que dissecciona la part més íntima i fosca, secreta, vulnerable, de l’ànima humana.
Homenatge a Shakespeare, Txékhov, Beckett, Brel..., Lokus planteja una sèrie de divertides vivències que conjunten l’humor i el drama amb una subtil ironia i una punyent emotivitat a fi d’aconseguir, com deia el mestre Adamov, que l’espectador somrigui sense perdre la seriositat.

"ESPLÉNDIA, ATREVIDA I LÚCIDAMENTE SENSUAL"

LA VIDA CONSIDERADA

La vida considerada és la primera novel·la de la trilogia Diari de pusil·lànimes, de Miquel Cerdà Grau, que completen Desirée i Lluny del paradís .
Diari de pusil·lànimes vol ser un cant als retrets, als tímids, als taciturns, als solitaris,... aquells individus que sempre es topen amb el caire més agut, el sabor més agre, el rostre més hostil de la vida. Davant aquestes contrarietats habitualment s’encofurnen dins ells mateixos i de vegades desemboquen la bogeria. En altres casos, però, la seva resposta és ben distinta: dominats per una megalomania inusitada no es mostren pas febles ni decandits; ben al contrari, sembla que el seu esperit s’enforteix i abasta un engrandiment interior de proporcions il•limitades.
És el que ha passa amb la majoria dels personatges de La vida considerada i també amb el propi narrador, Daniel Pascal, que per moments sembla reclamar un lloc entre els pusil•lànimes. La història que ens conta (el període de la seva vida en què coneix Laura), ens mostra un individu pausat, metòdic i silenciós, el contrapunt exacte de l’home d’acció. Tanmateix, en un món cada cop més ple d’objectes i artefactes, però buit del tot d’ànima i esperit, quelcom ens ofereixen els pusil•lànimes. I qui sap sinó ens convé més acceptar-ho i agrair-ho, si no volem precipitar-nos en l’abisme que aguaita dins la buidor.


Fotografia: Ressenya publicada al diari AVUI el dimarts 22 de setembre per Jordi Capdevila, columnista de "Llibres d'avui".

Un "sostre de vidre"...?

Article d'Antoni Serra publicat a la seva columna "La Setmana Tràgica", a ULTIMA HORA, el diumenge 6 de setembre de 2009

El "Verderol"

Perfecto Cuadrado i els seus meninos

Si avui en dia podem llegir algunes de lesmillors obres portugueses en català, això es deu sense dubte a l’escola lusitana balear. Existeix quelcom així?No ho sabem, però sense dubte existeix l’ombra allargada i potent del mestratge que ha exercit a la nostra universitat la figura insubstituïble de Perfecto Cuadrado. El professor
Cuadrado combina la seva erudició amb la seva humanitat i amb la seva passió per la transmissióde coneixement. Una hora de conversa amb ell és el millor bàlsam contra l’estupidesa que conec. Dues hores són un festival per als sentits. Cuadrado és un
d’aquests intel·lectuals jocosos que es poden comptar amb els dits de la mà. No hi ha res de més fascinant que un tipus nascut a Zamora que viu a Mallorca i dirigeix
el Centro do Estúdios do Surrealismo Portuguès i que a sobre ha inventat el paradís meravellós de Zamora SurMer. No sé si hi ha una escola lusitana a les Illes, pero sí que sé que la figura intel·lectual de Perfecto Cuadrado és d’una talla que no hi cap en aquest article i que ha donat fruits com els que segueixen.
A poc a poc Bernando Soares, el semiheterònim de Fernando Pessoa, va desgranant amb mestria les seves reflexions sobre la ciutat de Lisboa: “M’agrada el Tejo perquè
hi ha una gran ciutat a la vora” o “No hi ha flors com les teulades vermelles de Lisboa”, són només algunes de les píndoles que deixa escolar aquest ajudant de comptable que treballa a la Baixa en el seu Llibre del desassossec, un monument literari de primer magnitud que podem llegir en català gràcies a la versió que en feren Gabriel de la Santíssima Trinitat Sampol i Nicolau Dols i que publicà en el seu moment Quaderns Crema.
Sampol també és autor d’altres traduccions del portuguès al català i una de lesmés fascinants són les Cançons d’António Botto, un llibre que gràcies a Pessoa va tenir un notable reconeixement,tant que els catòlics portuguesos el 1923 demanaren que es fes un aute de fe i que el seu autor fos penjat per haver escrit aquesta literatura
de sodoma que va publicarmagistralment Ensiola.
A Menorca l’ombra de Cuadrado impactà sobre Ponç Pons, que també se sentí fascinat per la literatura portuguesa i que fa uns anys va deixar-nos la seva particular
antologia de Sophia de Mello, evidentment molt allunyada de Botto, però igualment imprescindible. La va publicar Lleonard Muntaner i és un llibre que s’hauria de tenir a la capçalera. A Mallorca hi ha altres lusitanistes, i possiblement un dels més interessants és Antoni Xumet,que ha influït en el catàleg d’El Gall i per descomptat en el del Salobre.
L’editor Gracià Sànchez ha publicat un monument de primer ordre que és Ahir no et vaig veure a Babilònia, de Lobo Antunes. La traducció és d’un dels grans, Joan Casas. També li ha publicat algunes
traduccions al mateix Xumet, com la d’Ofici de paciència, d’Eugénio d’Andrade o La casa i la flaire dels llibres, de Maria do Rosário Pedreira. En Xumet ja s’havia estrenat amb Te’m morires, de José Luís Peixoto, un llibre deliciós. En Gracià també va publicar dues traduccions acuradíssimes de Marta Ferré, un altre personatge fascinant de la relació entre la cultura portuguesa i catalana: el Camp de sang de Dulce Maria Cardoso i El capvespre de la seva absència, de Carlos Heitor Cony.
Com a editor en Xumet també ha optat pels portuguesos, i destaca la ingent tasca que està duent a terme en la recuperació de Cardoso Pires. Va començar amb Deprofundis, vals lent, traduït per Nicolau Dols. Una delícia. Però tenir la possibilitat de llegir El Delfí en català és senzillament indescriptible. Es tracta d’un dels grans llibres de la literatura universal de tots els temps. La versió
catalana és d’Anna Cortils.
La literatura portuguesa està plena de petites joies i tresors i gràcies a l’escola mallorquina de lusòfons és de cada vegada més coneguda. I aquí es nota l’ombra
de Perfecto Cuadrado i tot el seu entusiasme i coneixement. Només cal dir, un copmés, gràcies, a ell i a tots els que s’hi han deixat entusiasmar i ens han regalat
aquestes joies.

Article publicat per Sebastià Bennasar al Diari de Balears, el 19 d'Agost de 2009

Un mix de poesia a càrrec d'Antoni Serra

Apunts del Pla de Mallorca

Publicat al suplement cultural "L'Espira", del Diari de Balears, el 25/07/2009.

INTEMPERÀNCIA ROIG ENCÈS

Publicat al suplement Culturàlia, del Diario de Menorca, el diumenge 28 de juny de 2009

D'ÀGER A KATMANDÚ

Publicat per Jordi Capdevila a la secció de Cultura del diari AVUI, del 17 de juny de 2009

NIGULS QUE ENS MATISEN LA REALITAT

Publicat al suplement de cultura del Diari de Balears, el 13 de juny de 2009

ELPOEMA

Abans d’un lloc hi ha el seu nom. I encara
el viatge fins a arribar-hi, que és un altre lloc
més discontinu i innominable.
Me’n recordo
del verd quadriculat dels turons,
del sol entretingut per les teulades a la llunyania,
dels ramats empentant-se per les senderes,
d’un gosset que es va aventurar al camí.
Anàvem o veníem?


Maria do Rosário Pedreira
Lisboa, 1959
Títol poemari: La casa i la flaire delsllibres
Traducció: Antoni Xumet Rosselló
Editorial: El Gall Editor

Publicat al suplement "Cultura" (06/06/2009) de l'Avui.

Un poema de "La casa i la flaire dels llibres", de Maria do Rosário Pedreira

Arriben massa d’hora, quan encara no poden escollir
ni decidir. Venen carregats d’espectres, de records
i de ferides que han sabut guarir; però porten la
confiança
de la cura a les paraules. Es convencen de que estimen
una altra vegada

quan ens toquen els més íntims recers, oblidant-se del
rumb
incert de les seves passes p els camins tortuosos per on
varen venir. S’ofeguen sota un cobertor de mentides
sense saber i
parlen d’injustícia quan provem de mostrar-los la
veritat.

Dormen adesiara en els nostres llits i els protegim
del dolor com als fills que mai no tindrem
perquè no ens resignem a perdre’ls. I, un dia, se’n van,
amb

sentiment de culpa, no arriben a explicar allò que
els arrossega. Després
escriuen cartes: una o dues per alleugerir-se
d’aquesta espasa.
Mentre que nosaltres quedem, eternament i sense
vergonya, esperant el seu retorn.

EL POETA DE LES COSES MÍNIMES

Si Cardoso Pires explica bona part de la narrativa portuguesa actual, Eugénio de Andrade és d’un dels pilars indiscutibles pel que fa a la poesia. Autor d’una lírica lluminosa, a les antípodes de qualsevol barroquisme o del mínim excés formalista. Amb un llenguatge transparent, que busca mostrar el batec de la quotidianitat, de les

realitats més mínimes, per erigir-se en una celebració del goig de viure. I amb la importància cabdal que atorga a la paraula: pesada i tornada a sospesar per aconseguir veritables miniatures de gran potencial líric i musicalitat.

Una idea que, en aquest Ofício de Paciência original de 1994, es fa explícita des del títol: poesia com a ofici i com a paciència, el treball de qui s’està a l’espera, d’aquell que —com és el cas del poeta portuguès— és capaç d’aturar-se, de contemplar en una lenta recerca de la vida els tresors que amaga; de detenir la mirada en els detalls més minúsculs. De cantar les coses senzilles, més aparentment insignificants, i mostrar-les sota una nova llum que les transforma, que les retorna a la categoria que veritablement posseeixen. En definitiva, l’antídot de l’hàbit de passar per les coses sense veure-les. Així, dos temes esdevenen recurrents en aquests poemes: d’una banda, la pròpia poesia, la paraula com a eina per a accedir al món; i d’una altra, l’encaix de l’ésser humà en l’entorn, la relació de l’home amb la vida que l’envolta —la casa, la natura, la terra, les estacions... També el pas del temps, com a tema que connecta els altres dos: l’evocació de la infantesa com un paradís que la paraula fa possible de reviure constantment; i l’assumpció de la maduresa vital, en què justament juga un paper decisiu aquella possibilitat de fer present el passat mitjançant la poesia.

Ofici de paciència és una nova mostra de la poesia essencial d’Andrade, d’una poesia elemental —en el sentit literal— que es presenta amb l’aparença formal més simple. Poemes breus i molt depurats, cisellats amb rigor i amb obstinació fins reduir-los a l’essència. Una condensació i una pulcritud, doncs, que ben sovint adopta la contundència de l’aforisme, però sense caure mai en la proposta hermètica: ben al contrari, poesia diàfana que combina la saviesa amb la puresa. En aquest sentit, la cita de Mies van der Rohe que encapçala l’obra n’és un leitmotiv ben explícit: «Menys és més». La divisa escaient per al poeta de la síntesi, per al que fa servir la brevetat com una eina d’humilitat, com una arma contra els excessos.

    Pere Calonge. “El poeta de les coses mínimes”, Levante. Posdata

(València), núm. 639, 27 de juny de 2008, p. 5

CUESTIÓN DE TIEMPO

Una de las frases que me irritaban en mi juventud, allá por los años en que trabajaba de camillero en un hospital, era la que proclamaba solemnemente algún médico a unos familiares inquietos por el devenir de un enfermo: “Debemos esperar a que la enfermedad haga su curso”; a veces, más esperanzadoramente se hablaba del curso de “la terapia”. La frase se me antojaba una variante desvergonzada y clínica del irónico tema “Dime con quién vas y así lo sabré”, esto es,
una celebración enfática de lo evidente.
Con el tiempo, he mudado de opinión. Bien es cierto que, a toro pasado, el futuro desconocido deja de serlo, que la semántica sigue siendo la misma, sí, algo desvergonzada –“Es cosa clara que si
vas al espejo / verás tu cara” dice Perogrullo–, pero en mi ardor guerrero de juventud no me había dado cuenta de lo importante que es reconocer el poder del nemoroso paso del tiempo, de la actitud serena hacia el devenir, de lo que vale el “oficio de paciencia” del que habla Eugénio de Andrade (1923-2005), uno de los grandes poetas lusos de radiante y fecunda memoria.
El paciente –el que está enfermo o simplemente el que espera– no es el que se detiene en la estación o en la cola de la tanda; el paciente tiene algo de bíblico, de ancestral. Su conocimiento quizás resulte poco sofisticado para algunos, pero es eficaz, porque da a la observación de los detalles el protagonismo de la espera. El paciente es el que entre dos sucesos mayores, lo anterior y lo que ha de venir, se detiene y prueba a vivir de otro modo, con mayor sosiego, con una
mirada diferente porque no es depredadora sino interior y provechosa.
En Andrade está ese oficio, algo que se aprende, el poder de la compañía de la naturaleza, los árboles del camino, el clima imposible y siempre vencedor de todo y todos, el absoluto dominio del color azul en el paisaje atlántico, en el paisaje invernal, en nuestro romanticismo crepuscular.Y está lo irónico, el rumor de las espigas, que nos llevan a Roma, la lluvia que nos recuerda a Verlaine, junto a los olivos de Virgilio ni más ni menos que en Manhattan, o una luna surrealista que se inclina ante nuestros ojos por acción del viento. El lema es claro, y es difícil de
seguir como sucede con todos los lemas verdaderos: “Contenta-te com ser, hoje /amanhã / outro dia, esta luz, breve”.

Jordi Galves. “Cuestión de tiempo”, La Vanguardia. Culturas,
núm. 319, 30 de juliol de 2008, p. 8.

UN DÉU AMB VEU AFINADA

Vaig conèixer Eugénio de Andrade fa 23 anys a casa d’Ángel Crespo i Pilar GómezBedate quan la parella es plantejava abandonar la Universitat de Puerto Rico, on havien passat llarguíssims anys, i instal·lar-se definitivament a Barcelona. L’Ángel era un home generós i entusiasta, amb la porta i la curiositat sempre obertes. No resultava estrany que et proposés totamenad’iniciatives, fins i tot a galifardeus com jo, que tot just començava. Crespo emva concertar una cita amb Andrade, que havia sigut introduït pel poeta manxec al castellà en diferents antologies i en
un volum de la col·lecció de poesia de Plaza&Janés, que dirigia EnricBadosa.
Andrade era d’unaltre tipus de poetes, més egocèntric i reservat, sempreambel jo disposat a negar beneficis i influències, d’una austeritat que era una forma d’entendre la vida. A
pesar de les seves rareses, Andrade acabavaper ser entranyable i ha sigut una peça fonamental de la modernitat de la poesia portuguesa, la que va de Pessanha,Pessoa i Sa Carneirofins
a Cruz, Fiamai Neto Jorge passant per Cessariny,RamosRosa,DeSena i Helder, per esmentar els que recordo de memòria, és a dir, una tradició renovadora entre el realisme i el simbolisme,
que Andrade va representar al llarg de la seva trajectòriacomuna figura de primera magnitud.
Des d’aquella primera trobada, he coincidit amb Andrade en trobades, recitals i presentacions. Una de les més entranyables va ser quanVicent Berenguer li va traduirMatèria solar.
Després Manel Guerrero li publicaria Ostinato rigore a Edicions 62 i Xulio Ricardo Trigo ho fariaambRan del dir a la dinàmica col·lecció de poesia de Pagès. Volums fets per poetes i crítics
militants que provocaven un fet insòlit, que un poeta viu d’àmbit internacional tingués tres llibres traduïts al català. Dissortadament, el poeta ens va deixar el 2005 i no ha pogut veure una altra joia, aquest Ofici de paciència, que presenta en una elegant edició bilingüe el mallorquí Antoni Xumet. Ofici de paciència és un llibre de plenitud d’Andrade. Ens hi mostra totes les seves virtuts: el gest estoic, el misticisme quotidià, la manera reposada de mirar la vida... Com quan ens parla de l’innominable dient-nos “mai als nostres llavis vares acostar l’orella”. Potser el
poeta sabia que també formava part d’aquells déus que els versos retenen en petites instantànies: una tarda d’estiu, una merla, la llummeridional, el nus de l’ombra o quan silent
escriu: “Sento sobre les paraulescaure la pluja”.
Ofici de paciència és una bona manera d’entrar en l’univers d’un poeta que va començar a publicar el 1942, que va ser interlocutor de Cernuda i que ha estat un pont entre la poesia clàssica grega i la modernitat de Baudelaire, Verlaine i Rimbaud, poetes que va citar sempre.
M’agrada quan s’explica mentre ens explica la seva teoria del vers en vers:
“D’arrossegament no hi ha poesia;
/ no hi ha vers / per més
menyspreable / que no aspiri almés
alt: estrella / o fanal il·luminant
l’ésser / de la paraula. / Així el gripau:
en la lenta i innocent / i desmesurada
mirada de la granota / les aigües
són de vidre”.

    David Castillo. “Un Déu amb veu afinada”, Avui. Cultura, 5 de 
juliol de 2008, p. 13.

“MIQUEL FERRÀ ERA UN NACIONALISTA QUE CREIA EN ELS PAÏSOS CATALANS”

Francesc Lladó i Rotger (Sóller, 1950) acaba de publicar La lluita per un Sóller que no pogué ser, on analitza les campanyes de Miquel Ferrà al setmanari Sóller. Sentir-lo parlar de Ferrà és impregnar-se d’una passió que no deixa indiferent ningú. Lladó –professor, fundador de la secció de l’OCB a Sóller (1973), i doctorat amb una tesi sobre Miquel Ferrà (2000)-, ha tengut cura de l’edició de l’Epistolari de Maria Antònia Salvà a Miquel Ferrà i dels llibres de Ferrà Articles i assaigs (1991) i El doctor Zero i jo (1992), i és autor del llibre L’amistat entre Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà (1997).

Quan neix la vostra curolla per investigar Miquel Ferrà? Una conferencia de J.M. Llompart em va fer entreveure el Ferrà que després he anat descobrint a poc a poc. Una persona de l’Escola Mallorquina amb un compromís amb el seu país que el duia a defensar la llengua, la cultura i el paisatge natural i urbà de Mallorca. Per dur a terme tot això també tenia el seu projecte polític, que compartiria amb altres mallorquins i catalans, i que desgraciadament va fracassar.

El mes de febrer, a L’Espira, parlàvem del vostre darrer llibre La lluita per un Sóller que no pogué ser. Quins entrebancs trobaven els intel•lectuals de principis de segle XX per despertar els mallorquins? Els mateixos que trobam ara els que defensam una idea de país diferent a la que té la classe dominant mallorquina i la majoria de gent: la valoració dels guanys materials per damunt tota altra consideració. L’espanyolisme, especialment el d’aquells que tenen més poder dins la societat mallorquina. L’eterna disputa entre mallorquí i català per rompre la unitat de la llengua i finalment defensar el català per rompre la unitat de la llengua i finalment defensar el castellà. La manca de consciència nacional. El conservadorisme i la manca d’una visió ampla del país, del món i del futur. La manca d’interès dels mallorquins pel fet nacional, pels interessos que Ferrà anomenava espirituals, pels problemes universals...

Ens feis cinc cèntims de la ideologia de Miquel Ferrà? Quins eren els seus objectius? Ferrà era un nacionalista que creia en el que ara anomenam Països Catalans, malgrat veure la utopia que això representava. Pensava que Mallorca tenia una personalitat pròpia, que podia aportar moltes coses a Catalunya, una societat dinàmica capaç d’aportar aquest dinamisme a la societat mallorquina, que n’estava molt mancada. Ferrà volia ensenyar als mallorquins a estimar la seva llengua i cultura i participar en la gran empresa catalana. Veia com l’aportació nostra podia arribar al gran projecte universal de fer un món millor a partir dels valors de la pròpia personalitat.

Ens explicau qui és el doctor Zero? Què representa dins la nostra societat? El doctor Zero era el representant mallorquí curt de mires que no hi veu més enllà de les ulleres, malgrat creure’s tenir la veritat en exclusiva. Per a ell, deia Ferrà, Déu és Déu i don Toni Maura el seu profeta i els nacionalistes mallorquins com Ferrà són uns tocats del boll. Desgraciadament, aquest personatge no s’ha extingit, sinó que cada vegada abunda més. Té representants en els nostres parlaments i els podem sentir cada dia parlant dels profetes de Déu, que avui tenen un altre nom.

I l’amistat entre Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Fou una gran amistat entre persones molt diferents i amb unes circumstàncies també del tot distintes. Saberen cercar aquelles coses que els unien, com l’amor per la llengua i a la seva terra, i aprendre tant com podien de les diferències de l’altre. No deixà d’haver-hi moments de crisi. En són testimoni els dos epistolaris, amb més de vuit-centes cartes que recoman per conèixer-los més a fons.

I la relació entre Miquel Ferrà i Llorenç Villalonga? Fou també una relació molt interessant. Estava influïda negativament per la personalitat canviant de Villalonga, que contrasta amb la de Ferrà, que es manté ferma en els seus eixos fonamentals malgrat les circumstàncies. Villalonga admirava Ferrà perquè deia que era un home que sabia parlar però, sobretot, sabia escoltar. Amb la publicació de Mort de Dama Villalonga ataca –d’una manera subtil, com sabia fer– el grup nacionalista de Ferrà. Aquest no dubta ni un moment a defensar la dignitat i les idees d’aquella gent, especialment de la seva amiga Maria Antònia Salvà. Quan amb la guerra Villalonga forma part dels vencedors, ataca d’una manera irresponsable les persones que –com Ferrà– continuaven defensant les seves idees, malgrat el canvi radical de les circumstàncies. A causa d’això i per evitar mals majors, hagueren de signar un contramanifest redactat per Ferrà. En vaig parlar a Randa fa uns anys.

I amb Marià Villangómez? Quan feia la tesi vaig contactar amb Villangómez, que m’escrigué diverses cartes parlant-me de Ferrà i de l’admiració que li tenia i també em fotocopià i comentà les cartes que li havia escrit Ferrà. Va establir contacte amb ell el 1942, quan exercí de mestre a Palma. Ferrà el posà en contacte amb els cercles literaris mallorquins que actuaven quasi en la clandestinitat.

Com veis els joves d’avui dia en relació a la llengua i la cultura? Es poden fer campanyes a favor de la cultura i la defensa del paisatge a les aules? El fet que el català s’ensenyi a les escoles és una gran passa respecte al temps de Ferrà. Per a molta gent la relació amb el català és esporàdica, però hi ha molts joves que estimen i defensen la nostra llengua i cultura i que constitueixen una esperança per al dia de demà. Crec que els textos cívics de Ferrà haurien de ser més llegits a les aules i no ols a les de llengua, sinó a altres assignatures que tenen a veure amb la natura, el medi ambient, la història... Precisament l’any vinent és el 125è aniversari del naixement de Ferrà, i convit a les institucions que el celebrin i el facin arribar a les escoles.
 



Josep Antoni Calvo. L'espira. Suplement de Culturua del Diari de Balears/ número 407/ 25 d'abril de 2009

L’ ART DE LA TRADUCCIÓ. A PROPÒSIT D ‘UNA RECENT ANTOLOGIA BILINGÜE D’ E.E. CUMMINGS

No qüestionarem d’entrada si la funció de traduir és o no un art, car de traduccions n’hi ha moltes i de tots els colors. Però sí que hem de tenir present el gran esforç que alguns escriptors han fet — i faran—per facilitar-nos versions magnífiques de les grans —o petites— obres de la literatura universal a la nostra cultura. Me’n recorde ara del gran interès que els escriptors medievals catalans tenien per la traducció tant de les obres clàssiques grecollatines com de tot allò més significatiu que anava produint-se al llarg dels segles XIV i XV, per tal de trobar-se al dia al llarg del Renaixement.

Ja en l’època contemporània, els nostres escriptors no deixaren de parar l’orella a tot el que es produïa d’important a Europa. A casa nostra, tenim per exemple el cas d’un Teodor Llorente, el «patriarca de les lletres valencianes», que en ple segle XIX es dedicava a traduir, entre altres autors, el Faust de Goethe o les poesies de Heine de l’alemany al castellà. Òbviament, la diglòssia de don Teodor no donava per aventurar-se en aquell moment, i dins aquella societat valenciana, per oferir mostres de literatura en català. A més, dins la seua concepció d’una poesia «casolana» i «pairalista», no hi cabia una poesia de grans vols o de grans passions.

L’ambició de la Renaixença a Catalunya, pel contrari, per oferir traduccions al català dels més diversos gèneres literaris —poesia, narracions, teatre, obres clàssiques de totes les èpoques, etc.— fou prioritària i abundant. Així tots tenim present grans traductors catalans entre els nostres escriptors: Carles Riba, Miquel Dolç, Marià Manent, Agustí Bartra, Marià Villangómez, Josep Maria Llompart, etc.

Actualment, una literatura que pretén mantenir una vitalitat notable ha de nodrir-se necessàriament de corrents exteriors provinents de la literatura universal. D’aquí que a les editorials catalanes, sobretot aquelles que mantenen i potencien una col·lecció de poesia amb orgull i dignitat, els cal, a més dels habituals originals d’autors catalans, obrir les finestres a autors, estètiques i corrents de la literatura universal, i presentar els textos amb rigor i amb doble versió, l’original i una traducció generalment més aviat literària que no pas literal. Evidentment, trobem sovint la mà d’un bon poeta —lector, crític o autor— que pot, en el millor dels casos, arribar a fer de la traducció una recreació personal, una interpretació subjectiva de l’original. En definitiva, un altre text que podrà diferir poc o molt del punt de partida, però que sempre haurà de mantenir les línies mestres de la creació original. Per això, precisament, el lector modern, sobretot aquell que tindrà elements de judici en la llengua original, podrà i caldrà que accedisca, en casos de dubte o disconformitat amb la traducció presentada, a les fonts prístines de l’original en qüestió.

Recorde que en els temps més negres de la dictadura franquista, quan tot just iniciàvem el retrobament literari amb la llengua del país a través d’alguns poemaris, em va cridar poderosament l’atenció un llibret de versos traduït per Miquel Arimany de l’anglès i presentat sols —quina cosa més podíem demanar en aquella època!— en català: La balada de la presó de Reading d’Oscar Wilde (ed. «El Pont», 1953). No cal dir com em va impactar aquella lectura tant per l’autoria del famós Wilde com pel contingut de la balada i les concomitàncies de la situació del presoner amb l’opressió ideològica i cultural que patíem aleshores els ciutadans dels Països Catalans.

Posteriorment, la meua generació, la dels 60, accediríem a la poesia de l’àrea de llengües romàniques generalment sense cap traducció. Quan es tractava de poetes d’altres llengües europees miràvem de conèixer-los a través de traduccions franceses. Amb el temps i amb l’expansió de l’anglès, miràvem ja d’iniciar-nos en la poesia anglesa, sobretot arran de l’oportunitat que vaig tenir en desplaçar-me set anys als Estats Units a donar classes de català.

Precisament, quan em trobava l’any 1966 a la ciutat d’Atlanta, i després d’haver tingut el plaer d’entrevistar, amb l’ajut d’un col·lega nord-americà, Stephen Spender, un dels més famosos poetes britànics compromesos amb la causa republicana durant la guerra civil espanyola, vaig tenir així mateix l’oportunitat de trobar una excel·lent compilació poètica, els 73 Poems d’e.e. cummings, quatre anys després de la seua mort.

Interessat per la poesia nord-americana, no sols vaig llegir i interessar-me per diversos poetes d’aquell país, sinó que també vaig donar a conèixer alguns dels grans escriptors catalans d’aquell moment com era el cas de Salvador Espriu, del qual férem una edició de La pell de brau en anglès que va publicar-se, primer a Calcuta (1977) i posteriorment als Estats Units (1988). La traducció fou feta per Burton Raffel, autor reconegut per les nombroses traduccions a l’anglès. Així mateix, vaig publicar en aquell país una Antologia de la poesia realista valenciana/ Anthology of Valencian Realist Poetry, dins una revista de la Universitat de Cambridge (Identity Magazine, 1966).

En retornar l’any 1971 al País Valencià, i com a fruit de les meues inquietuds per la poesia nord-americana, vaig publicar dins Serra d’Or (març i abril 1971 i maig 1972) un panorama de la poesia posterior a la Segona Guerra Mundial, acompanyada d’una mostra de poemes de tres autors nord-americans, Creeley (1926), Lowell (1917) i Snodgrass (1926), on hi destacava, enfront del món de T.S. Eliot, un moviment afirmatiu envers el públic per tal d’establir contacte en un sentit social, polític i espiritual amb l’auditori. Els tres poetes triats reflectien d’una banda una reacció contra la tradició, que és una manera de formar part de la tradició, i, de l’altra, una renovació pel llenguatge, com, per exemple, les possibilitats de cadència, de conversa i d’ordre perquè el llenguatge continga i siga paral·lel als seus objectes i a la multiplicitat de la penetració poètica des d’una perspectiva nova.

e.e. cummings no entrava, per raons cronològiques, dins aquesta «visió de la lírica a Nord-Amèrica» que pretenia oferir. I la veritat és que vaig postposar el repte de traduir-lo i fruir-lo de nou. Anys després, em vaig trobar amb la sorpresa que els meus amics Isabel Robles i Jaume Pérez Montaner s’aventuraven en l’empresa. Fins i tot ens van demanar assessorament puntual en alguna dificultat en la traducció, raó per la qual la meua primera dona —Janet Alpera— figura dins els consabuts agraïments. El llibre 44 Poemes d’e.e. cummings, el publicava l’editorial Gregal l’any 1986, confirmant el criteri de les bones col·leccions de poesia d’alternar originals d’autors catalans amb traduccions dels grans poetes de la literatura universal contemporània.

Com que una literatura és avaluada contínuament pels seus grans reptes, un d’aquests desafiaments pot ser el d’ampliar el material d’un poeta ja publicat i, en la mida d’una major perfecció, mirar de millorar el producte anterior, tant en el continent del llibre com en el contingut, en la recreació a què al·ludíem al principi. Totes dues coses, segurament, s’han aconseguit en la publicació recent de (a)poemes antologia poètica d’e.e. cummings (El Gall, ed. 2007). La presentació del llibre és bastant impecable i ens recorda les bones col·leccions de poesia que ofereixen les seues millors obres amb unes condicions immillorables quant a format, textura, paper, tipus de lletra, etc.

En primer lloc, hem d’advertir, o potser no hi calga, les dificultats que comporta traduir la poesia d’e.e. cummings. Com diu molt bé Víctor Obiols en la presentació del llibre: «Els recargolaments i els envitricollaments a què cummings sotmet la llengua són verament endimoniats», car «distorsiona la sintaxi com vol, retalla els mots per on li convé» i, finalment, «dibuixa estructures poemàtiques tal com les veu en el seu ull». E.e. cummings és, en definitiva, un poeta «creacionista» pur i «fantasiosament imaginatiu», talment com el conceptua Obiols.

Amb tot, em sembla que els traductors catalans s’han sortit molt bé dels problemes lingüístics, conceptuals i estilístics a l’hora de traduir el poeta nord-americà. Que no és poca cosa! Potser en el cas de la traducció de Sargatal hi ha un punt més de recreació i en l’anterior d’I. Robles/J. Pérez Montaner un punt més de literalitat. Però amb no gaires diferències. I, de vegades, quan cotegem totes dues traduccions en aquells poemes coincidents, podem observar les concomitàncies en la solució de la versió catalana. Digam d’entrada que el nombre de poemes d’e.e. cummings triats per Alfred Sargatal és de 87, gairebé el doble de l’antologia esmentada de Robles/P. Montaner. El nombre de poemes coincidents és de 15, entre els quals alguns veritablement crítics entorn de la societat nord-americana i dels seus mites: «the Cambridge ladies who live in furnished souls/ I les dames de Cambridge que viuen en ànimes amoblades», «Búfalo Bill’s» o el demolidor «a politician is an arse upon/ el polític és un cul en».

És realment sorprenent, tanmateix, que a l’hora de triar poemes de l’escriptor nord-americà, Alfred Sargatal no haja recollit un dels més coneguts d’ e.e. cummings: i sing of Olaf, un dels poemes més difícils i famosos, i que fou objecte d’alguns incidents amb la censura arreu del món. P. Montaner/Robles s’atreviren a traduir-lo per la seua banda, tot i que alguns autors, com ara Grossman, van afirmar que aquest poema era intraduïble. La tria de Sargatal, d’altra banda, sembla força representativa de l’obra d’e.e. cummings. El conjunt reflecteix tot un panorama dels principals temes desenvolupats al llarg de la seua diacronia lírica: la celebració de la vida, la sensualitat, la natura i el món de l’esperit, la denúncia de la hipocresia burgesa, la repressió puritana, l’apatia de l’home modern i la destructivitat humana.

Per entendre millor la concepció lírica d’e.e. cummings caldrà recordar que ell mateix fou pintor i fotògraf, a més de poeta, raó per la qual cal comprendre el seu punt de vista: calia «veure» el poema com una obra plàstica realitzada damunt un paper en blanc, abans d’entrar al sentit del poema. Així, aquesta preocupació pictòrica per l’aspecte visual del poema contrasta, al llarg de la seua obra, amb l’ús arbitrari de majúscules i signes de puntuació, en versos trencats d’una manera sobtada, la utilització d’elements cal·ligramàtics, com podem comprovar en alguns dels poemes triats per Sargatal: p. 64, 70, 158, 222, 244 i, especialment, 146. Per cert, Sargatal resol brillantment en la seua traducció el poema d’e.e. cummings de les p. 158-59, que comença: « r-po-p-h-e-s-a-g-r» i que acaba així: «, grasshopper;». Doncs bé, Sargatal, després de la paulatina i lògica reconstrucció del poema, acaba amb el mot clau «saltamartí».

Un altre aspecte essencial en la lectura poètica de l’autor nord-americà és la perfecta simbiosi que feia de la llengua culta amb la popular, per tal de crear una tensió interna en el poema i un fort contrast entre la lectura mental i la lectura en veu alta. Algú ha assenyalat la seua relació amb Walt Whitman, afirmant que si aquest darrer fou el «gran poeta de la vida» del segle XIX, cummings és, indubtablement, el gran «poeta de la vida» del segle XX.

Em sembla que el traductor d’aquesta bellíssima antologia poètica té ben present totes i cadascuna de les característiques de la lírica d’e.e. cummings, així com les múltiples innovacions formals que aquest autor incorpora a la poesia nord-americana del segle XX.

Desconeixem si Alfred Sargatal va tenir o no present la traducció dels poetes valencians esmentats o d’altres que pogués haver-hi en català. Per cert, me’n recorde ara d’una altra antologia, Poesia anglesa i nord-americana contemporània, a cura de Sam Abrams (ed. 62, 1994), on figuren dos poemes traduïts d’e.e. cummings al català, sense l’original en anglès, fets per T. Sàrries, amb una magnífica nota introductòria. És probable que existesquen més mostres en revistes o en altres plataformes literàries.

En qualsevol cas, creiem que la comesa duta a terme per Alfred Sargatal ha estat un repte ben personal, de no voler compartir amb ningú, i, d’aquí que potser no li ha calgut tenir al davant cap altra traducció anterior. I així, davant de tots els recargolaments i envitricollaments de la dicció lírica de cummings, el traductor català mira de sortir-se’n de la manera més personal que sap, a través d’una recreació, a través d’un sedàs propi, que comporta un savi coneixement de la retòrica anglesa i que li permet de trobar les millors solucions, sense trair —traduttore, traditore— massa ni poc l’esperit original del poema. En definitiva, una bella edició d’un interessant poeta nord-americà amb una impecable traducció.

Lluís Alpera

“Reduccions”, núm. 91 (setembre 2008)