Coherència i transparència personals

Llegir els poemes de Gabriel Florit sempre és gratificant, ja que és un autor que és capaç de transmetre els seus pensaments amb lucidesa, de manera clara i transparent,
com l’aigua, amb aquell punt d’equilibri poètic, que fa del text quelcom perfectament païble i entenedor.
Més clar aigua, es diu. És curiós que el poeta manifesti que mai no s’ha proposat fer un poemari, ni tan sols un poema, ja que, segons Florit, és la poesia que el
cerca i quequalquepic el troba.
Com l’aigua és el dotzè llibre de poemes que ha publicat el nostre poeta o el nostre intermediari amb la poesia que el cerca i que, afortunadament, l’ha trobat molts de
pics. Sentir-se transparent quan es tomba certa edat (ja ha tombat la seixantena) fa que el poeta no dissimuli gens nimica els seus pensaments ni els emmascari per amagar-se’n. Diu, simplement, el que pensa ambla distància del temps, amb la serenordequi sap que està de tornada de la majoria de coses d’aquest món. Són interessants els poemes dedicats a les persones que no hi són,com Biodegradable,
Versosa «rai» o Agonia, aquest darrer dedicat tendrament a samare, Maria Ferrer Torres, el dia abans:
“Has fet el que bonament has pogut
/de la teva vida, el teu
temps i moment. / Has viscut
molts anys de mancances. /Has eixugat
suors agòniques / com
aquesta que ara et banya el front. /
Potser això et basti de salconduit /
per dormir al paradís dels somnis /
aquesta nit i per a sempre més”.
Descobrireu, també, que Com l’aigua és un poemari que toca molts de temes i diversos. Cada poema, potser, és comel repàs de qualque cosa que es belluga dins la
memòria, dins els records... Com aquella visió al carrer quan parla del captaire sense mans:
“És molt jove i així i tot ja forma part del zoo urbà / per dret propi. Sobretot al
carrer de Sant Miquel”. Ens parla del llenguatge, de la poesia, de la quotidianitat, de la natura, dels llocs on ha viscut i s’hi sent, si es pot dir així, lligat. Al poema Un ordre, que tanca el primer bloc de poemes, ens parla de les prioritats
que, segons el seu criteri personal,ocupen els llocs físics on s’insereix la seva existència. Una existència que, tal volta, a la seixantena, ja es veu perfectament perfilada. Com si es tractàs d’un zoom, es va ampliant a poc a poc, d’allò més concret, més local, a la immensitat (inabastable per al cervell humà, del
cosmos):
“De Can Sabateret.
/ Del barri del Pou d’en Rebassa. / De
Sineu. / Del Pla d’Enmig. / De Mallorca.
/ De la Comunitat Autònoma
de les Illes Balears. / Dels Països
Catalans. /De l’Estat Espanyol.
/D’Europa. / De l’hemisferi nord. /
Del món. /Del cosmos”.
La darrera part del poemari titulada Brossianes, potser és un petit homenatge a allò que Joan Brossa anomenava poemes experimentals quan començà a fer els seus
cal·ligrames. Uns poemes ambels quals Brossa experimentà sota la influència d’Apollinaire, Salvat-Papasseit o Junoy. I no està malament que Gabriel Florit vulgui
jugar a les Brossianes, comdiu ell, i surtin poemescom“OO/ badats.
/ - - - - / Clucs / O - / Entre i entre”. Segons el meu parer, aquestes
Brossianes són prescindibles, ja que trenquen, en certa manera,l’harmonia i l’estil dels trenta-sis poemes anteriors.De tota manera, és evident que també hem d’acceptar
i respectar que el poeta jugui ambles paraules i faci el que trobi convenient amb el seu espai de llibertat. Particularment, trob moltmés interessant el poetaamb
les seves reflexions sobre la vida, la fugacitat de certes coses en el seu format més habitual, amb la seva manera peculiar d’escriure-les.Hiha un poema breu que em pareix impactant, per la senzillesa amb el qual està escrit i la força que transmet.
Em referesc al poema Escopir: “Una escopinada al caliu / fa un nuvolet de vapor / abans de desaparèixer. / Algun poema, / ni això”.
Aquest dotzè llibre, titulat intel·ligentment Com l’aigua, és, sens dubte, una mostramés de la vàlua de Gabriel Florit com a poeta o, si ho preferiu, com a
transmissor de poesia quan aquesta el cerca i, efectivament, el troba.