PRESENTACIÓ A PALMA DE LNT

“Passar revista a l’activitat literària, artística i científica d’aquí i de fora, encoratjar-nos mútuament, aportar la nostra cooperació a l’edifici de la cultura: heus aquí allò que voldríem!” Així acabava, el gener de 1928, Els nostres propòsits, el primer Editorial de LA NOSTRA TERRA, REVISTA MENSUAL DE LITERATURA, ART I CIÈNCIES. Des del primer exemplar, a la portada figura una xilografia que constitueix la representació gràfica d’aquells propòsits. Davant d’una finestra oberta de bat a bat, en primer pla, dins d’un vas alt, hi ha unes branques que ben bé podrien ser d’ametller florit i, al fons, una vela llatina que solca la mar, sota el vol de tres ocells. Aquella imatge no és introspectiva, sinó oberta i projecta la nostra terra, al vent del món, des de les arrels culturals cap a la universalitat per transmetre la sàvia i bella metàfora de la Balenguera que la soca més s’enfila com més endins pot arrelar. Si les flors representen la terra i la cultura, la mar, la nau, el vent i les aus simbolitzen la llibertat. Així, cultura i llibertat seran els dos eixos per on transitarà la publicació fins al final dels seus dies, quan la cultura i la llibertat foren arraconades per la força, arran de la ponentada gran de juliol de 1936 que va tancar d’una portada aquella finestra i la nostra terra va esdevenir silenci i fosca.
La publicació neix amb el model dels Almanacs de les lletres que, des de 1923, editava l’Associació per la Cultura de Mallorca, orientada a defensar la llengua i la identitat i que agafaria LA NOSTRA TERRA com a òrgan de difusió. Al llarg de vuit anys i mig, en els 99 exemplars de la revista, entre autors, traductors i il•lustradors, hi participaren més de 200 persones que emplenaren 4.500 pàgines que, constitueixen una obra magna, no només per l’extensió, sinó per l’alt nivell que exhibeixen molts dels treballs publicats.
La diversitat de professions demostra l’interès general. Destaquen els periodistes, però hi ha geòlegs, biòlegs, botànics, odontòlegs, mestres d’escola, psiquiatres, advocats, apotecaris, geògrafs, filòlegs, veterinaris, historiadors, arqueòlegs, enginyers, banquers, arquitectes, notaris, urbanistes, metges, oceanògrafs, enòlegs, etnòlegs, músics, pintors, polítics, químics, investigadors científics i una plèiade de literats en tots els camps (poetes, autors teatrals, crítics, assagistes i cronistes). Quant a la ideologia, hi ha dirigents socialistes, d’Esquerra Republicana, de La Lliga, d’Acció Catalana i d’Unió Democràtica, encara que cap partit no va dominar la publicació, perquè la majoria de col•laboradors eren independents, amb predomini d’un catalanisme cultural conservador. No debades, hi ha una extensa nòmina de sacerdots i de lul•listes. Això no obstant, també hi ha laïcistes, rotaris i maçons.
Els dos principals promotors de la publicació, Joan Pons i Marquès i Miquel Ferrà, sabien bé de quines egües venim i quina era la nostra terra. Encara que més de la meitat d’autors són mallorquins, de molts de pobles de l’illa amb alta presència de felanitxers i sollerics, hi havia col•laboradors de València, com Joan Chabàs, Artur Perucho o Enric Navarro-Borràs; de Menorca com Francesc de B. Moll i Francesc Sintes Olives; d’Eivissa, com Marià Villangómez, Josep Costa “Picarol” o Isidor Macabich, i del Principat de Catalunya, com Joan Amades, Xavier Benguerel, Josep Carner, Pere Coromines, Jaume Grau Cases o Ferran Soldevila. La nòmina de dones no arriba al 5%. Només n’apareixen onze i vuit són poetesses. També hi ha estrangers com Francis de Miomandre, Gonçal de Reparaz o Harri Graff Kesller, resident a la Bonanova de Palma, on escrivia les memòries.
Aquests microcosmos de la revista, sacerdots i maçons, conservadors i progressistes, científics i lletraferits, mostra l’abast de la publicació i convida a observar el conjunt amb perspectiva oberta. Persones de moltes professions, d’ideologies distintes i d’arreu de les terres de parla catalana, varen participar d’una de les aventures literàries més interessants i profitoses de la nostra història i, malgrat aquesta evidència, la publicació ha estat injustament silenciada o, en el millor dels casos, tractada sectorialment.
Cal consignar les transcripcions efectuades per Gregori Mir i altres autors, una anàlisi ideològica de Catalina Martínez Taberner, uns articles sobre les traduccions de Damià Ferrà Pons i referències a publicacions de crítica literària, d’història o d’investigació de Miquel Duran, Antoni I. Alomar, Margalida Pons, Pere Rosselló, Xavier Margais, Llorenç Capellà, Josep Vílchez, entre d’altres. Gairebé totes les ressenyes sobre La Nostra Terra posen l’èmfasi en els apartats de lletres i emeten una imatge esbiaixada, perquè la secció de Poesia, amb tot el protagonisme conferit a l’Escola Mallorquina, versió illenca d’un noucentisme ja en ple declivi, és la part més localista, ben al contrari d’altres apartats. En conjunt, el contingut pot definir-se d’avantguarda sobre dos eixos: universalitat i actualitat. Josep Massot escriu “els intel•lectuals mallorquins, agrupats a LA NOSTRA TERRA, tenien una amplitud d’esperit que no permet d’encasellar-los en un regionalisme de via estreta, ni de considerar-los uns simples epígons sense personalitat”.
Les pàgines científiques permetien l’intercanvi amb altres publicacions gràcies al seu interès. Ja en el primer exemplar de la revista, Andreu Crespí ens parla de les tauletes de Gozel, descobertes el març de 1924, encara no feia quatre anys, i ja destapava la falsedat del descobriment. L’encert del professor i arqueòleg mallorquí és l’auguri del nivell que, en tots els camps de les ciències, mantindrà la revista al llarg de la història. Podríem continuar amb articles darwinistes sobre l’origen marí de la vida de Miquel Massutí, els estudis sobre la follia del psiquiatre Joan Ignasi Valentí Marroig o l’anàlisi, amb dades estadístiques, de la situació sanitària a les Balears, elaborada per Emili Darder.
Una constatació de la distància entre lletres i ciències a La Nostra Terra, és la diferència ideològica. La confessionalitat catòlica, inserida dins d’un humanisme d’arrels cristianes, embolicava no sempre de forma discreta els apartats de lletres. La pràctica totalitat dels literats són, amb alguna excepció, de mentalitat conservadora. En canvi, els científics són majoritàriament d’esquerres i, en el cas dels mallorquins, polaritzats a l’entorn dels tres col•lectius que lideraven la investigació i la recerca: l’Escola Normal, hereva de la Institució Lliure d’Ensenyament, l’Institut Oceanogràfic, i la Societat Arqueològica Lul•liana.
Quant al contingut, per brindar una pinzellada de la revista cal esmentar els estudis sobre Henrick Ibsen, Soren Kierkegaard, l’anàlisi estètica d’Oswald Spengler, la Defensa de la Poesia de Percy Bysshe o les traduccions de Rudyart Kipling per Joaquim Verdaguer o de Gorki per Miquel Serra Pastor. Josep Sureda Blanes parla de Gandhi l’any 1931, anys abans de la independència de l’Índia. Si parlam d’art, el 1928 Hutchinson publica un estudi d’Anglada Camarassa i, l’any 1931, Guillem Forteza ens parla de l’arquitectura renovadora de Le Corbusier i Ernest Maria Dethorey de dues trobades amb Picasso a la casa del pintor de París. La música també ocupa un espai important amb col•laboracions de Margalida Millet, Joan Llongueres, Baltasar Samper, Joan Maria Thomàs i Estanislau Pellicer. Es tracta amb interès el 50è aniversari de la mort de Wagner o el centenari de la de Shubert, però també hi ha reportatges sobre els músics més importants del moment: Igor Stravinsky, Béla Bartók i, per descomptat, Pau Casals.
L’abandó de la Cultura d’Ernst Robert Curtius apareix a la revista abans de l’arribada de Hitler al poder. Un exemple més clar encara és el de Bernhard Kellerman, el qual és present a la revista el març de 1932, un any abans que els nazis calessin foc a la seva novel•la 9 de novembre a la tristament famosa cremadissa de la Bebelplatz a Berlín. Kellerman, com el comte Keller ja esmentat, era un dels alemanys residents a Mallorca, fugitius del nazisme. Cal tenir en compte que, segons notícies de l’època, a Mallorca hi havia dos mil alemanys. No debades, inauguraren un col•legi privat a la part alta de Son Armadams i editaren Der Herold, una publicació dominical.
Definir la publicació només com una revista de lletres és esbiaixar-ne l’aportació en els altres camps. No només abastava l’àmbit cultural i científic, sinó també el sector econòmic. L’article d’Antoni Parietti Turisme. El problema més gran i més urgent per Mallorca, reclama, l’any 1930, la millora de les infrastructures i una nova disposició urbana de Palma. L’abril de 1936 la revista publica un dossier d’actualitat econòmica internacional. Cada exemplar tenia pàgines de publicitat, tot i que es retiraven en enquadernar-la a finals de cada any. Hi ha anuncis de galetes de Can Cetre, Viatges Baleares SA, Llibreria Politècnica, contratistes d’obres, sanejament o del Crèdit Balear, banc del qual era secretari el director nominal de la revista, Antoni Salvà, mentre que el vertader director a l’ombra, Joan Pons i Marquès, era el secretari de la Junta Rectora de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de les Balears. Hi eren presents, per tant, les dues entitats financeres més emblemàtiques. Una prova més de la incidència de la revista en el sector econòmic.
A banda dels monogràfics dedicats a La Renaixença, Ramon Llull o al centenari de la mort de Goethe, l‘estructura és sempre la mateixa. Acompanyat d’il•lustracions, cada exemplar s’encapçala amb un o més editorials, un apartat de Poesia i un de Prosa, on s’inclouen entremesclats articles d’història, geografia, literatura i ciències, informació de l’Associació per la Cultura de Mallorca, un capítol dedicat als llibres, un altre a les arts, amb cròniques i crítiques de teatre, concerts, exposicions i cinema, i, finalment, un noticiari que constitueix una miscel•lània sobre la rica vida cultural i social, especialment de Palma i Barcelona, però també dels pobles de Mallorca. Podem esmentar el projecte de comprar Cabrera per fer un sanatori, la celebració a Mallorca, el novembre de 1934, del XV Congrés Internacional d’Agències de Viatges o la llum verda el desembre de 1935 a les obres de construcció del funicular aeri del Puig Major. Tot adobat amb notes de societat com el viatge de Churchill a Mallorca el Nadal de 1935, l’estada a l’illa, greument malalt, el febrer de 1936 del poeta irlandès William Butler Yeats, guanyador del Nobel de literatura de l’any anterior, o la felicitació al batle Emili Darder per haver obert biblioteques i dispensaris benèfics a les barriades i per publicar els pregons i bans – ho transcric textualment – “en la nostra benvolguda llengua”.
Un altre camp per estudiar és el del llenguatge que utilitza la revista: un català literari i culte que es pot qualificar de modèlic. La mà destra dels dos correctors (Jaume Busquets i Estanislau Pellicer) comptava amb l’orientació de Miquel Ferrà, partidari d’adequar-se a les normes de l’Institut d’Estudis Catalans. El desembre de 1928, la revista explica que igual que el mes abans s’havia adherit a l’homenatge a Pompeu Fabra, amb motiu dels 60 anys, ara també s’adheria al que es tributava a Mn. Antoni Mª Alcover amb una explicació: “No és cap secret per ningú que LA NOSTRA TERRA no comparteix el criteri de Mossèn Alcover en la qüestió ortogràfica. No volem desconèixer, però, els seus mèrits com a filòleg. L’obra magna del «Diccionari general de la llengua catalana» que ell tot sol emprengué, avui en curs de publicació amb el títol deplorable de «Diccionari Català-Valencià-Balear» el fan mereixedor del respecte”. Aquesta postura en defensa de la unitat de la llengua motivà la felicitació a Francesc de B. Moll quan, mort el canonge de Manacor, el ciutadellenc decidí adaptar-se a les normes de l’Institut.
Cal destacar els coneixements idiomàtics de molts de col•laboradors, la qual cosa afavoria valuoses traduccions. Ser poliglot era un valor de gran prestigi cultural que emanava del reconeixement que mereixia la lingüística. Un reconeixement al qual va contribuir la tasca del Diccionari, amb l’edició del Butlletí i l’entusiasme que demostraven els esperantistes mallorquins, vinculats a la publicació.
La Nostra Terra va ser molt més que una revista. Va ser una plataforma de promoció lingüística, cultural i, en part, política. El setembre de 1930 a la Societat de Nacions a Ginebra es reuniren representants dels pobles sense estat. La representació de Catalunya tenia com a portaveu Joan Estelrich, la de València, Artur Perucho, i la de les Balears, Rafel Ramis Togores. Tots tres (Estelrich, Perucho i Ramis) eren col•laboradors de La Nostra Terra, des d’on es propugnava l’acostament progressiu entre les terres de parla catalana per enfortir-se i prosperar agermanades en el context internacional.
Un altre exemple el trobam l’any 1931 quan, en proclamar-se la República, l’Associació per la Cultura de Mallorca promou l’elaboració de l’Estatut d’Autonomia de les illes Balears. Les persones que es reuniren en el Teatre Principal de Palma, decidiren una comissió redactora de 10 persones. Vuit d’elles eren col•laboradores de la revista.
La darreria de 1933, arran de la commemoració del centenari de La Renaixença, es va crear un Comitè de Relacions entre Catalunya i Mallorca que va iniciar una tasca d’apropament. El maig de 1934, la revista informa de la iniciativa i publica Desviacions en els conceptes de Llengua i Pàtria per remarcar que la nació és el territori on es parla la llengua. L’article, signat per Pompeu Fabra, Joan Coromines i Lluís Nicolau d’Olwer, provocà una crida conjunta que firmaren 39 persones, de les quals 25 col•laboraven a la revista. Es va programar un conjunt d’intercanvis culturals per a la darreria de 1934, però els fets del 6 d’octubre d’aquell any ho varen paralitzar.
La primeria de 1936 hi va haver un nou intent. Es va crear un ens similar a l’extingit Comitè de Relacions anomenat Comunitat Cultural Catalano-Balear, la qual, el mes de maig i des de Barcelona, elaborà un Missatge als Mallorquins valorat per LA NOSTRA TERRA amb un editorial en el número de maig que esdevindria el darrer. El Missatge va tenir ressò amb un altre document emès des de València i va merèixer la Resposta de Mallorca, amb una crida a intensificar les relacions i programar actes de germanor per a la tardor d’aquell any. L’ombra del fatalisme, però, tornaria a fer malbé el nou intent i aquell pont de mar blava, a partir de juliol de 1936, es tenyiria amb el vermell i el negre de la sang i del dol. La distinta situació que generà l’adhesió dels militars de Mallorca a la revolta i la lleialtat de Catalunya a la República, va distanciar per molts d’anys les dues comunitats en un cisma irracional mai no reparat de manera satisfactòria.
La gent de La Nostra Terra veia venir la malifeta i hi ha dades que ho certifiquen. El maig de 1935, mentre Hitler i Mussolini esmolaven la falcella de la guerra i de la mort, apareix l’article L’Estat de Dret i els feixismes. L’autor, el jove jurista Antoni I. Alomar, darrer administrador de la revista, advertia que la llibertat i la cultura són incompatibles amb el feixisme. La darreria de 1935, Palma organitzà els Jocs Florals deu anys després d’haver estat prohibits per Primo de Rivera. El protagonisme dels actes va ser assumit per col•laboradors de la revista. Agustí Calvet, Gaziel, en el discurs de cloenda va dir: “Sembla estrany que, mentre Europa és a un pam de la guerra, i en aquestes illes esperem amb temença els esdeveniments, a Palma encara tinguem humor de celebrar els Jocs Florals”. Més clar encara és el fragment d’una carta, datada a Barcelona dia 29 de maig de 1936, on Miquel Ferrà s’adreça a Joan Pons i Marquès i en comentar la satisfacció que el text del Missatge als mallorquins hagi estat capaç d’unir esquerres i dretes, adverteix: “Això, si no surt un dictador fascista quan menys ens ho esperem, i ho envia tot en l’aire com els titeres de maese Pedro!”. Doncs, el temut dictador va comparèixer i l’exemplar on apareixia aquell Missatge va ser el darrer de la publicació.
Al proemi que precedeix el facsímil de l’obra, sota el títol Vindicació de La Nostra Terra, hi trobaran identificats els autors, l’anàlisi de cada apartat, la referència paral•lela als fets històrics més destacats, algunes aportacions inèdites, l’aclariment de la falsa llegenda dels números de juny i de juliol i, finalment, un seguiment de l’esdevenir dels col•laboradors. Gregori Mir els definia així: “Va ésser un grup d’homes i dones que estimaren profundament la seva terra. No es mereixien el final que tingueren. La guerra civil va esbucar tots els seus projectes personals i col•lectius. El seu pecat havia estat creure en la força alliberadora de la cultura i en la llibertat”.
Com que avui és un dia de festa i el nostre és un poble que no fa exhibició impúdica del dolor, perquè viu les emocions en privat i discreció, he considerat que ens havíem d’estalviar el mal glop de detallar el luctuós final. Això no obstant, n’he deixat memòria a la introducció, perquè una societat que aspira a ser democràtica, en plenitud i sense restriccions, i que vol viure i créixer en llibertat, necessita exhalar els episodis negres. S’ha tirat massa terra damunt de la memòria històrica i no hem de consentir que ens facin creure que la ignorància és bona, perquè fer els ulls grossos i callar perpetua la injustícia que patiren les víctimes i exculpa la responsabilitat dels seus botxins.
Per ser justa, la meva anàlisi no podia ser neutral. I si escora un poc cap a babord i proa, no fa de dic de contenció d’altres informacions, menys neutrals, que han desnivellat cap a popa i estribord el vaixell de la memòria d’unes persones que veren les il•lusions afusellades o silenciades. Malgrat tot, des de l’exili interior, Miquel Ferrà i Joan Pons i Marquès servaren una nítida voluntat de supervivència. Mig d’amagat, a les tertúlies de les famílies Sbert i Massot o a la casa del prevere Antoni Pons, es mantenia el caliu de la resistència cultural. L’any 1962, alguns col•laboradors ressuscitaren l’Associació per la Cultura de Mallorca, amb el nom nou d’Obra Cultural Balear i el vell compromís de salvar la llengua i la identitat.
Sí, avui és un dia de festa. L’edició facsímil de la revista honora, sobretot en temps de crisi, les entitats que l’han fet possible. La coedició entre l’Institut d’Estudis Baleàrics i Edicions el Gall, amb el suport de SA NOSTRA Caixa de Balears, és un tribut que repara un deute i, com ho va ser en vida dels protagonistes, constitueix un acte d’incitació a la convivència, al civisme i al compromís de servei a una terra i a un poble. També he d’agrair la col•laboració d’una vintena llarga de persones que m’han aportat dades fonamentals. N’he consignat els noms en el treball, però he d’esmentar el de Sebastià Serra i Busquets, amb qui tramàrem fa molts d’anys recobrar i divulgar l’obra que ara feliçment tenim a les mans. Aprofitin-la. Passaran gust de llegir-la. És un pou de sorpreses; una capsa de savieses. No és una obra per evocar records nostàlgics, sinó per renovar compromís de futur. No és una reminiscència arqueològica, sinó una mostra de vitalitat. Gregori Mir ho deixa clar: “Hi ha un missatge final de LA NOSTRA TERRA que cal retenir: la força alliberadora de la cultura. I aquell repte no s’ha d’enfocar a partir d’un grosser ecologisme cultural, sinó des d’una actitud que signifiqui proclamar el dret dels pobles a crear les seves pròpies condicions d’existència col•lectiva.”
Avui, estampada en els cinc toms que presentam, ens retrobam davant de la xilografia que va presidir la vida de la revista. Des de les branques d’ametller, observam el vol dels ocells que albiren la vela llatina quan torna a solcar la mar gran. LA NOSTRA TERRA treu el cap de la foscor i de l’oprobi per obrir de bell nou, de pinte en ample, la finestra que ens projecta, al vent del món, cap a la cultura i la llibertat.
És el moment d’aixecar una copa virtual i brindar agraïts in memoriam per aquelles persones que patiren la incomprensió i es veren abocades, en el millor dels casos, a la marginació i al silenci. Un silenci que la publicació esvairà des de les nostres memòries recobrades. Senyores i senyors, per molts d’anys de cultura i de llibertat a la nostra terra!


Pronunciat per Bartomeu Mestre i Sureda, a Palma, el 15 de desembre de 2009